La companyia flamenca meravella el Teatre Lliure amb ‘300 el x 50 el x 30 el’, una peça que van crear el 2011 al Toneelhuis d’Anvers, teatre que ara dirigeixen amb altres artistes. És la primera vegada que venen a Barcelona i potser ja hem fet tard.
És curiós que els FC Bergman (Stef Aerts, Joé Agemans, Thomas Verstraeten i Marie Vinck) hagin debutat a casa nostra la setmana passada amb un espectacle que té dotze anys, just quan començaven. Durant la dècada passada, van posar de genolls Europa gràcies a espectacles visuals i punyents, però ningú, aquí, va creure que valia la pena fer-los cas. Cap festival, cap teatre. Quan els ho demanaves, deien que eren cars, cosa que a Madrid i a Sevilla, per exemple, no ho consideraven, perquè allà sí que hi van anar.
El col·lectiu flamenc fa anys que investiga el caràcter tràgic de l’ésser humà en combat amb un món on busca desesperadament el seu lloc. I sí, fa peces monumentals, sovint fora dels teatres. Per això pensava que The sheep song, que van estrenar al Festival d’Avinyó 2021 i que es limitava a l’espai d’un teatre sense transformar-lo, acabaria venint. Però tampoc.

Han arribat amb 300 el x 50 el x 30 el, peça en repertori al Toneelhuis, un muntatge antic, però que serveix per veure de quin peu calcen. D’entrada, la funció dura una hora i escaig, no té text i barreja interpretació i cinema en directe. L’escenari del Lliure ens va recordar el tediós ‘Kingdom’ de Das Fräulein (Kompanie) de la temporada passada, tot i que el resultat final no té res a veure. Però també hi havia casetes, un bosc, aigua i càmeres filmant.
Els FC Bergman no volen retratar la realitat, sinó deformar-la una mica. La funció comença de manera banal, amb cadascú fent les seves coses a casa seva. De mica en mica, les accions s’extremen, però tot és tan progressiu que ho veiem normal. Els catorze intèrprets són de traca, de l’avi al nen. I el millor és que una obra que podria ser avorrida, ja que repeteix com un loop un tràveling circular de la càmera per darrere de les casetes, ens manté clavats a la cadira, atents a la pantalla i al que passa en escena, fora de quadre.

Què tenen d’especial el grup format per Aerts, Agemans, Verstraeten i Vinck? Primer, que són molt bons. I, segon, que ja dirigeixen el teatre on van començar. El 2013 van passar a ser companyia resident del Toneelhuis. L’aleshores director, Guy Cassiers, un referent de Temporada Alta, estava obsessionat en la transmissió de coneixement i va agafar uns quants artistes i companyies perquè aprenguessin l’ofici més a fons, des de dins.
El resultat és que l’octubre de 2021, Cassiers va cedir el seu tron plenipotenciari a dos col·lectius (FC Bergman i Olympique Dramatique) i a tres artistes (Lisaboa Houbrechts, Benjamin Abel Meirhaeghe i Gorges Ocloo), en un moviment que va molt en la línia del que s’està fent a Europa. No sé si el funcionament del teatre és un caos, però el cert és que el potencial expansiu de l’escenari municipal d’Anvers ha fet un salt espectacular.
L’individualisme ja no està de moda, almenys en una part de l’Europa teatral. En poc temps, hem passat dels homes, del patriarcat, dirigint a crits, a la força dels col·lectius. Perquè el cas del Toneelhuis no és únic. A Brussel·les, Sophie Alexandre, Daniel Blanga Gubbay i Dries Douibi van agafar el relleu de Christophe Slagmuylder al Kunstenfestivaldesarts el 2018. El 2019, (La)Horde (Marine Brutti, Jonathan Debrouwer i Arthur Harel) van assumir la direcció del Ballet Nacional de Marsella. I aquest 2023, Tamara Harvey i Daniel Evans han pres les regnes de la Royal Shakespeare Company. Poca broma.

A casa nostra, el 2018, també hi va haver un intent de direcció col·lectiva d’un teatre: Societat Doctor Alonso, Lali Álvarez, Xavi Bobés, Lali Ayguadé Company, Agrupación Señor Serrano, VVAA i Margarida Troguet, amb la complicitat d’Oriol Puig Taulé, van intentar l’assalt al Lliure. I, segons crec, no van arribar ni a la final. Era, deien, una candidatura que fugia dels personalismes i que apostava per un programa de màxims, que apuntava “a l’infinit i no al possibilisme”.
Mirant amb la perspectiva que donen els anys, aquella aparent astracanada hauria estat un revulsiu necessari per al teatre català. Tots els que hi eren han acabat desenvolupant carreres brillants pel seu compte i una direcció mancomunada, plena d’energia i ganes, els hauria fet pujar més amunt i, amb ells, el Lliure hauria assumit un altre camí. Alhora, ens hauríem posat de nou en solfa amb Europa i hauríem pogut recuperar el temps perdut durant la dècada de 2010, que va ser terrible.

La setmana passada va acabar el termini per presentar candidatures a rellevar Juan Carlos Martel al capdavant del Lliure i molt em temo que no hi haurà cap proposta col·lectiva. El millor seria que el patronat triés tres projectes i els obligués a treballar plegats, com es va fer a la Schaubühne berlinesa el 1999, quan van triar dos jovencells, Thomas Ostermeier i Sasha Waltz, per dirigir-lo.
El que va passar a la Schaubühne, el que ha passat al Ballet Nacional de Marsella, al Kunstenfestivaldesarts, al Toneelhuis o a la Royal Shakespeare Company, no succeirà a Barcelona. Per la simple raó que hi ha un concurs l’objectiu del qual és triar un candidat. Als altres llocs, un consell, un patronat, va pensar què li convenia al teatre o al festival, què li anava bé a la ciutat, i van decidir fer una aposta radical. I en tots els casos va funcionar bé, molt bé, fins i tot a Berlín, encara que Waltz marxés del teatre al cap de poc (va obtenir un nou espai per a ella).
No és que estigui en contra dels concursos, però de vegades els carrega el diable. Sovint, el jurat mira massa el present i gens en el futur, no valora si el teatre hauria de canviar de rumb, si està ben ancorat al seu entorn, quin és el context artístic que hi ha al seu voltant. A més, tot i que els polítics, ehem, es dediquen a fer trucades per demanar a alguns artistes consagrats que s’hi presentin, participen els que participen, i no es pot buscar més enllà. I si no hi ha almenys tantes candidates com candidats? I si no hi ha cap representant d’una minoria? A molts països es declararia nul. Aquí, no.

Els FC Bergman, amb el Toneelhuis de company de viatge, ens han mostrat el camí. Per què hem de seguir pensant que un home sol, una dona sola, per molt bé que s’envolti, ha de liderar el teatre d’un país, d’una ciutat? Al Poliorama mateix, hi tenim Dagoll Dagom, Tricicle, T de Teatre, Anexa i La Brutal. No és bonic, això, veure com tres companyies que tenen poc a veure entre elles decideixen treballar plegades? I no els està anant força bé?
És clar que aquesta fórmula crea uns altres problemes, però de la fricció, del debat constant, de la lluita d’egos, en neixen les il·lusions i les revoltes imprescindibles. Perquè podem seguir pensant que els teatres públics catalans han de ser iguals ara que el 2003 i ens seguirem allunyant del món. Podem seguir pensant que una sola persona és millor que moltes per dirigir un teatre i Europa ens dirà que ens equivoquem.