Teatre / Opinió

Fem teatre, no cinema (Teatre quan no hi ha teatre I)

Aquí comença una sèrie d’articles no lligats estrictament a l’actualitat i que porta per títol ‘Teatre quan no hi ha teatre’… Portem tres anys paint una pandèmia que ens ha deixat esgotats i que podria haver canviat per sempre gustos i dinàmiques. Per començar, doncs, potser ha arribat l’hora de repensar què és el teatre.

Pel cap baix, fa 2.500 anys que es fa teatre a Europa així com l’entenem ara. No sabem exactament què passava a Atenes durant l’estrena d”Èdip rei’ o ‘Antígona’, com eren les funcions, què pensava el públic, però ens han arribat alguns textos que hem anomenat ‘clàssics’ i que encara pugen a l’escenari. Sí que coneixem el que passava de l’Edat Mitjana ençà, fins i tot com eren les representacions de les obres de Shakespeare. I com es van aixecar els primers teatres moderns. Fins i tot que va ser Wagner qui va fer enfosquir les platees per donar tot el protagonisme a l’escena. O que el director d’escena fa només un segle que és algú important en el ‘negoci’.

Hi ha una revolució, però, en la qual ens hi trobem de ple i que encara s’ha estudiat poc. Té a veure amb les formes de representació del teatre contemporani, en el caire més performàtic d’algunes línies estètiques, en la desconnexió respecte a un art anàleg com és el cinema. No hem d’oblidar que la consolidació del cinema com a art popular va desbancar el teatre fa un segle, cosa que va provocar la reacció d’alguns artistes. El teatre de l’absurd en va ser una primera resposta. Més tard, vindrien els ‘happenings’ i el Living Theatre, que posaven èmfasi en el caire d’espectacle en viu. I en els últims anys, les instal·lacions.

'Ombra' (parla Eurídice)', de Katie Mitchell, va passar pel Grec 2018. Foto: Gian Marco Bresadola
‘Ombra’ (parla Eurídice)’, de Katie Mitchell, va passar pel Grec 2018. Foto: Gian Marco Bresadola

Avui dia, la majoria del teatre que s’exhibeix a Europa té una estètica cinematogràfica. Moltes obres són, ras i curt, l’estructura d’un guió que aspiraria a rodar-se, bé com a sèrie, bé com a pel·lícula. Així, el teatre esdevé una mena de germà pobre, una art que viu subjugat a un altre art, més potent, més visible, més popular. I podríem dir que molts directors, més que de teatre, el que voldrien de debò és ser directors de cinema. A Barcelona, n’he sentit alguns que ho han confessat.

El nostre cervell està tan acostumat a l’impacte de l’audiovisual que podríem trobar tot això com una cosa natural. Aleshores, per què continuem fent teatre si el que voldríem és veure cinema? Per què continuen estrenant-se milers d’obres a l’any si el 90% el que voldrien és ser pel·lícules? O no parlem d’èxit d’una obra quan passa al cinema, com si no en tingués prou amb el format teatral? Hi ha, a més, molts directors de teatre que han fet el pas al cinema amb èxit. Penso en Patrice Chéreau, Stephen Daldry… I en els nous referents del teatre europeu contemporani, com Kirill Serebrennikov i Kornél Mundruczó. Juguen a dues bandes i se’n surten prou bé. En canvi, hi ha pocs directors de cinema que hagin triomfat al teatre o a l’òpera. Ho han intentat Amos Gitai, Win Wenders i companyia, amb resultats més aviat discrets.

Kornél Mundruczó va estrenar la versió cinematogràfica de 'Pieces of a woman' el 2020.
Kornél Mundruczó va estrenar la versió cinematogràfica de ‘Pieces of a woman’ el 2020.

Serebrennikov i Mundruczó són molts bons exemples de com fer profundament teatral una proposta escènica: les seves obres, encara que facin servir elements audiovisuals, són teatre, no obres que voldrien ser pel·lícules. Mundruczó ha convertit en cinta alguna peça teatral, com ‘Pieces of a woman’. Vistes les dues, encara em sorprenc de les diferències i com d’extraordinari és el muntatge que vaig veure l’any passat al Festival d’Avinyó. Vaig sentir coses que són molt difícils d’experimentar en una sala davant d’una pantalla. La intimitat, l’impacte, l’angoixa, l’autenticitat, la personalització, en un nivell molt diferent del que vius quan ets al cinema.

En una vida cultural de fets enregistrats, pregravats, servits amb safata, cuinats, el teatre és gairebé l’únic art que depèn del temps de l’espectador. Pot sonar-te el telèfon, posar la pel·li en pausa i tornar-hi. I res no haurà canviat. Pots entrar en un museu, tornar-hi l’endemà i les obres seran les mateixes. A tu, potser, t’ha passat alguna cosa, potser la trucada ha estat terrible, però l’obra no canvia. Les funcions, en canvi, són cada dia diferents, per molt coreografiades que estiguin. I tu no ets el mateix a l’hivern que a l’estiu. No és el mateix veure un espectacle al Lliure que a la Beckett, a la Cour d’Honneur del Palau dels Papes que al Teatre Grec, encara que sigui el mateix text, els mateixos intèrprets, el mateix director. L’espai condiciona sempre el muntatge.

En aquest país, és Àlex Rigola qui més ha pensat què fer amb el teatre, quin sentit té el teatre avui dia. Ell ve dels grans escenaris, de fer pel·lícules, de fer ‘performances’. Però en els últims temps ha decidit reduir els muntatges a espais tancats, nus, més especulatius, on l’escena i la platea formen un tot, on els intèrprets poden sentir la mirada de tots i cadascun dels espectadors. El que el públic sent i experimenta en les seves peces de petitíssim format no és transferible a cap art. És teatre i només teatre.

Ariadna Gil i Gonzalo Cunill al 'Vania' d'Àlex Rigola. Foto: Alba Pujol
Ariadna Gil i Gonzalo Cunill al ‘Vania’ d’Àlex Rigola. Foto: Alba Pujol

Just abans de l’esclat de la pandèmia, li vaig fer una entrevista a Rigola prou eloqüent: “La ficció per la ficció, ens guanya el cinema. En la narració ens guanya la novel·la. Però el teatre és un espai de debat, de confrontar-se amb el públic, de parlar amb aquest públic directament, mirant la gent als ulls”, em deia. Com ho fas?, hi tornava: “Hi ha unes formes de joc, tant dramatúrgiques com interpretatives, un decàleg, que quan hi són, fan que tot funcioni. Fan que passin coses a l’escenari, amb actors que has vist en altres espectacles, que són molt especials. Trobes connexions entre ells, encara que siguin molt diferents. Veus com es posen en present”. El present, aquí, és la clau.

En un altre extrem, però dins la mateixa línia, tenim El Conde de Torrefiel, Marlene Monteiro Freitas, Roger Bernat, Susanne Kennedy, Miet Warlop, Rimini Protokoll, FC Bergman, Milo Rau, Angélica Liddell, Romeo Castellucci. Autors i directors que busquen el cantó performàtic. Alguns d’ells ja han adquirit l’etiqueta de clàssics contemporanis, amb molts seguidors i platees plenes. I molt em temo que serà l’únic que es recordarà de la nostra època d’aquí a 50 anys.

Angélica Liddell a 'Liebestod El olor a sangre no se me quita de los ojos Juan Belmonte'. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d'Avignon
Angélica Liddell a ‘Liebestod. El olor a sangre no se me quita de los ojos Juan Belmonte’. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d’Avignon

Els avenços tecnològics van en contra del teatre i no val la pena mirar enrere amb nostàlgia, sinó que crec que el que quedarà serà tot aquell teatre que no és transferible. En mig segle ens podrem traslladar a qualsevol platea del món de manera virtual i sentir el que sents quan hi ets físicament. No es tractarà de portar a terme una de les pitjors experiències estètiques de la vida, mirar teatre a través d’una pantalla, sinó que hi seràs. Però res no podrà competir amb veure Monteiro Freitas a dos metres fent el ximple dins una caixa de vidre.

Quedaran alguns textos, és clar, perquè la literatura dramàtica és literatura. Quins textos? Si mirem els anys 90, cosa que podem fer ja amb el punt de vista de l’antropòleg, és Sarah Kane qui continua sent representada. I llegida. De la resta, en queda algú? Pràcticament ningú.

Les institucions teatrals de casa nostra, tanmateix, són reticents a qualsevol mena de canvi. Sempre. A fora, llevat dels belgues, són pocs els que han decidit prendre partit de valent per la contemporaneïtat. És com una xacra que va lligada a aquest art mil·lenari: la resistència al progrés. Així que, durant molts anys, les propostes continuaran sent obres que aspiren a ser pel·lícules. Tindran molt públic, encara, però s’anirà morint a poc a poc.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close