La relació del poeta de Granada amb el teatre català va ser molt intensa i fructífera i a Barcelona mai no se l’ha deixat de fer i estimar, gairebé com un autor propi, com bé demostren el ‘Yerma’ del Lliure i ‘Una noche sin luna’ del TNC. Però potser hem estat massa tímids…
Dels autors del patrimoni teatral espanyol, Federico García Lorca és l’únic que el teatre català contemporani ha assumit amb totes les conseqüències. Ni Lope, ni Calderón, ni Valle-Inclán, ni Poncela, ni Buero Vallejo. D’aquests, se n’han fet alguns muntatges molt bons, com aquell ‘La vida es sueño’ de Calixto Bieito o el ‘Luces de bohemia’ d’Oriol Broggi. Han estat excepcions, gotes enmig del mar. I tampoc no ens han visitat gaire les companyies espanyoles que els fan sense parar.
Lorca, en canvi, ha estat una constant, un dramaturg que ha sovintejat la cartellera, sense l’èmfasi de Shakespeare o Txékhov, però de manera continuada i amb posades en escena que, d’entrada, defugien el folklorisme tronat que encara li pengen, i, sobretot, amb mirades modernes que posaven al dia la seva obra. Això es deu a què aquí s’ha assumit Lorca des de l’avantguarda, com el revolucionari que va ser, tant a nivell formal com ideològic. Avui, vist des de la distància, ens sembla impossible que un autor espanyol hagués escrit tants bons papers per a dones als anys 20 i 30 del segle passat i que hagi plasmat tan bé la seva tragèdia.
Amb el ‘Yerma’ que Juan Carlos Martel ha dirigit al Lliure veiem tot això i més, com una noia que vol ser mare lluita aferrissadament amb el marit, que la vol tancada a casa, només per a ell, incapaç d’entendre què vol, què desitja. L’escenografia de Frederic Amat amaga accions, rostres, i fa que l’espectador es converteixi en el ‘voyeur’ que s’ho mira tot des de la persiana, a les fosques, perquè vol saber sense ser vist.
No debades, Amat és el més gran artista lorquià del nostre temps. L’ha abordat des de molts punts de vista, com a protagonista i acompanyant altres artistes, com ara amb Martel, i algun dia ens hauria de regalar un assaig sobre el poeta, on expliqui tot el en sap i n’ha après. Lluís Pasqual, l’altre gran lorquià català, ho va fer amb ‘De la mano de Federico’ (Arpa Editores, 2016). I, malgrat tot el que va passar al final de la seva última etapa al Lliure, el director ens va deixar a deure un Lorca. El 2019 hi havia d’estrenar ‘El sueño de la vida’, però la seva dimissió va fer caure el projecte.
El 2009, Pasqual va dirigir al TNC ‘La casa de Bernarda Alba’, un muntatge superb que inaugurava la relació del teatre de la Generalitat amb el poeta. Va ser el primer Lorca del TNC, dotze anys després d’inaugurar-se. Des d’aleshores, no obstant, s’ha superat el complexe i hi hem pogut veure la correcta ‘Doña Rosita la soltera’ (2014), de Joan Ollé, i el magnífic ‘El público’ (2015), d’Àlex Rigola. Fins a ‘Una noche sin luna’, que aquests dies està entusiasmant els afortunats que han aconseguit una entrada per gaudir de la lliçó de teatre que imparteix Juan Diego Botto.
Botto juga amb nosaltres per deixar-nos sentir el Lorca home, l’escriptor que va ser afusellat en una cuneta de la província de Granada l’agost de 1936, el cos del qual no ha estat desenterrat. Un espanyol incòmode, homosexual, esquerranós, poeta dels pobres i dels indesitjables, al voltant de qui es va construir, més tard, el tòpic andalús.
Broggi, quan va aixecar ‘Bodas de sangre’ a la Biblioteca de Catalunya (2018), va defugir aquesta lectura de Lorca i li va sortir una tragèdia contemporània. Perquè l’Espanya que va retratar i patir Lorca, malauradament, no és gaire lluny de l’actual. Continuen havent-hi feminicidis i molta demagògia barata i gent brandant la força per callar els que no pensen com ells.
Potser per això el poeta ens és tan proper, perquè seguim sent víctimes d’aquella, d’aquesta, manera de mirar el món. L’australià Simon Stone, que va dirigir ‘Yerma’ al Young Vic londinenc i a la Schaubühne berlinesa, deia que no li havia costat gaire contemporaneïtzar Lorca, ja que coneixia personalment més d’una Yerma i en veia constantment als carrers de les ciutats on treballa.
Botto, a ‘Una noche sin luna’, ens enganya constantment i de vegades no sabem si parla dels anys 30 o de l’actualitat. Juga amb el temps, amb les paraules i amb els espectadors. I ens demostra que potser hem estat una mica tímids a l’hora de mirar Lorca, molt més del que podríem preveure. Stone, per exemple, no va dubtar a traslladar el drama als nostres dies, amb els intèrprets vestits com ara, amb una proposta menys tel·lúrica que la de Martel.
Marc Chornet ho va provar a l’Akadèmia fa uns anys (2017) amb la mateixa obra i, tot i que no disposava del material humà amb què compta Martel, se’n va sortir prou bé. Pasqual, a la seva ‘La casa de Bernarda Alba’, ens col·locava en un indret sense temps i va introduir elements coreogràfics molt interessants.
Lorca ens convida a tractar-lo sense manies, així com fem amb els grans clàssics. Alberto Conejero s’hi va acostar de manera tangencial amb aquella meravellosa ‘La piedra oscura’ (2016) que vam veure al Lliure, on deixava parlar l’últim amant del poeta. I Paula Errando ha despullat fa poc a la Fundació Joan Brossa ‘La casa de Bernarda Alba’, inventant una peça, amb actrius molt joves, en què no apareix la matriarca i a on tot agafa nous sentits.
Des d’aquí ens podem aproximar a Lorca sense el llast de tenir-lo al centre del cànon, perquè, al cap i a la fi, no pertany al nostre cànon nacional. Fins i tot, per què no, ens podríem atrevir a muntar-lo en català per comprovar com sona en la nostra llengua. I potser així podríem fer el pas endavant definitiu.
És curiós, a més, que tan poques directores hagin tingut l’oportunitat o les ganes de muntar una peça del poeta. Quan es tracta d’agafar un clàssic, en absència d’autores, les dones solen apuntar a ‘Les tres germanes’, ‘La senyoreta Júlia’ i ‘Hedda Gabler’. Però no a Lorca. I seria molt interessant veure com Sílvia Munt o Alícia Gorina, per exemple, veuen Lorca, el que va escriure, així com ho ha provat Errando. Estic segur que seria de manera més contemporània.
