Kornél Mundruczó ha passat per Barcelona sense pena ni glòria… De la mateixa manera que ho van fer Brett Bailey i Séverine Chavrier. Sembla com si la curiositat del públic estigui en mínims històrics. O pot ser que s’hagin fet algunes coses molt malament.
Aquest cap de setmana, han acabat les funcions de 28 i mig al teatre de La Colline de París amb el públic dempeus i la platea plena. Oriol Broggi i els seus tenien una feina no gens fàcil: atreure els espectadors a una obra en català durant quatre setmanes. I, almenys al final, ho han aconseguit. Abans d’anar-hi, el director de La Perla 29 tenia molts dubtes al respecte i es demanava a qui li podria interessar veure’ls. El resultat és que a París hi ha espectadors curiosos i que la gent té interès per descobrir coses noves.
Si féssim la translació a Barcelona d’un espectacle com 28 i mig, potser estaríem parlant d’un muntatge hongarès o suec, que ocupés la sala petita del TNC o el Lliure de Gràcia durant quinze dies, cosa que no s’ha fet mai, per molt bons que siguin. Sí que s’ha efectuat l’experiment de portar una peça anglosaxona més enllà del cap de setmana de rigor, però això mai no ha funcionat. Sí a Temporada Alta, amb un Macbeth de Cheek by Jowl i El somni d’una nit d’estiu dels Propeller.
A Girona, les proves van rutllar, amb el públic entregat, tant al Teatre de Salt com al Teatre Municipal, respectivament, plens com un ou. A Barcelona, mai. I, per tant, cap teatre s’hi atreveix. La raó és clara: no hi ha prou públic ni prou curiositat. Aquest diumenge, la sala Fabià Puigserver del Lliure estava lluny de ser plena per veure Imitation of Life de Kornél Mundruczó, tot i ser un dels noms estel·lars de l’escena europea actual, tot i haver-se suspès la funció de divendres per qüestions tècniques i haver ofert la possibilitat als espectadors de recol·locar-los dissabte o diumenge.
L’obra de Mundruczó ens parlava de dues dones, l’una, gran, que és desnonada i una altra, més jove, que arriba al mateix lloc en circumstàncies difícils. Totes dues amb la càrrega d’un fill. I havent-se d’enfrontar a un voltor immobiliari, l’autèntic protagonista de la peça, juntament amb la casa, que ens proporciona una de les escenes més devastadores que hem vist aquest any, sobretot si es tracta d’explicar com s’ensorra un món. El director hongarès barreja teatre i cinema (en temps real i gravat) per oferir-nos una peça dura, però menys del que és habitual en ell. A l’últim festival d’Avinyó, hi va portar Pieces of a woman, una obra de traca, que posava l’espectador contra les cordes.
Mundruczó és una de les vedets europees. Però aquí, es veu que això ens importa poc. Com tampoc no ens va interessar gaire El forn de calç de la francesa Séverine Chavrier, que va fer mitja entrada, sent generosos, al TNC, ni el Samsó del sud-africà Brett Bailey al Grec 2021, que no va acabar d’omplir la Puigserver. Dos noms que, literalment, ho peten nord enllà. Aquí, però, són artistes gairebé desconeguts i alguna cosa no es deu haver fet bé per aconseguir atraure la gent.
La pandèmia ha suposat un fort revés per als teatres. Segons dades d’Adetca, els mesos de febrer i març l’ocupació mitjana ha estat del 55%, gairebé deu punts per sota de les xifres anteriors a 2020. Ras i curt: el públic està desapareixent. I només les peces amb un gran reclam al cartell atreuen espectadors. Ni l’experiència única de gaudir d’una funció especial realitzada per una companyia de renom europeu funciona, encara que l’artista en qüestió no hagi trepitjat mai la ciutat.
Fa vint anys, quan van arribar els alemanys i els belgues hi havia cops de puny per veure els Ostermeier, Castorf, Platel o la Needcompany. Els italians, els francesos o els anglesos no es quedaven enrere. Hi havia ganes de gaudir de noves formes, noves veus. Ara no. Mundruczó, Chavrier o Bailey no desperten cap fervor. I no m’estranya que ningú no s’atreveixi amb els FC Bergman, per exemple, una companyia belga jove (els seus integrants volten els 30 anys) que té més bolos a Europa que Julio Manrique a Catalunya.
Aquí han passat diverses coses. D’entrada, tots aquells artistes que ens van enlluernar van deixar de venir. Per una banda, van canviar les direccions artístiques i els nous no van considerar que s’havia de salvaguardar el patrimoni adquirit. Per altra, la crisi de 2008 i les consegüents retallades van fer que només els festivals portessin gent de fora. Durant una època, en temporada, no venien ni de Perpinyà. Per tant, el públic va deixar de trobar-se noms de fora a la cartellera, tot convertint el teatre català en un fenomen local. I ara, com s’ha vist, això és molt difícil remuntar. Potser si els que venien abans ho haguessin continuat fent, ara seria més fàcil entendre i descodificar els nous, despertar interès.
A més, trobes molta gent que et diu que abans anava al teatre i que ara ja no ho fa. També et comenten que no saben on anar, que els costa triar i que, al final, prefereixen tastar cuines noves o asseure’s al sofà a empassar-se la nova de Netflix. Amb la música, aquest fenomen no ha passat: els grans artistes han continuat venint i hi ha molts espais de descoberta que disposen de molts fidels. En literatura, menys encara: fins i tot s’han aconseguit vendre en català traduccions que abans només funcionaven en castellà. A més, en tots dos casos, música i literatura, hi ha molts llocs on informar-te sobre què cal escoltar i llegir.
I aquí ve una altra de les coses que ha perdut el teatre en l’última dècada: prescripció. Durant anys, algunes productores (i alguns artistes) han disparat a mort contra la crítica i ara estan veient què passa quan les crítiques són gairebé residuals. Ara veuen què passa quan el periodisme cultural esdevé una feina de la qual és molt i molt difícil subsistir.
Abans, de gairebé cada espectacle en sortien set o vuit crítiques, entre mitjans convencionals i plataformes especialitzades. Ara, si n’hi ha tres, ja és un èxit. És molt complicat generar soroll, expectatives, tant bones com dolentes. Ho pateixen els espectacles estrangers, però qui ho fa amb més intensitat són els joves. Si, com a molt, es parla dels muntatges grans, qui va a veure els petits, que són majoria? I encara que ho facis, qui t’escolta?
Sense fervor, no hi ha cultura. Sense passió i interès per determinades creacions cap obra arriba enlloc. I no hi és, aquest fervor a Barcelona. Crec que la gent percep molta queixa i molt poc debat estètic. Així és molt difícil convèncer ningú que ha de tornar al teatre o posar-hi els peus més sovint.
