Teatre

Final de partida, la metàfora del buit

Una de les obres més interessants que ofereix aquesta temporada el Teatre Romea és, sense cap mena de dubte, Final de partida, de Samuel Beckett, Premi Nobel de Literatura el 1969.

Títol: FINAL DE PARTIDA
Autor: SAMUEL BECKETT
Director: SERGI BELBEL
Intèrprets: JORDI BOSCH, JORDI BOIXADERAS, MARGARIDA MINGUILLON, JORDI BANACOLOCHA
Lloc: TEATRE ROMEA
Dates: fins al 24 d’abril

Estrenada al Royal Court de Londres el 1957, és considerada una peça cabdal dins el catàleg de l’autor, juntament amb Tot esperant Godot. Ambdues peces van marcar un punt d’inflexió molt important en l’escriptura de Beckett, perquè, per primera vegada, incorporava personatges marginals sense antecedents biogràfics ni identitat. Parelles com Hamm i Clov, Vladímir i Estragó, dialoguen per matar el temps, perquè el temps no es decideix a matar-los a ells. Figures dramàtiques que semblen representar exiliats de la vida en el plató de la farsa, individus expulsats de la societat que relaten les seves miserables acaballes utilitzant un estil sec però desbordat d’humor sinistre. El punt de partida del teatre de l’absurd.

El director de l’obra, Sergi Belbel, pren el relleu de Rosa Novell, la qual el 2005 va situar, per sorpresa del públic, aquesta obra de Beckett en un escenari a l’aire lliure com és el Grec de Montjuïc, lluny del receptacle tancat, buit i asfixiant que reclama l’obra. Belbel ha apostat per un espai encaixonat on, amb quatre personatges pudents i esgarriats, construeix un petit reducte de vida que es va extingint. La buidor escènica es compensa amb frases curtes, la major part d’elles queixes, ordres i expressions despectives. Hi ha diàleg, però no hi ha conversa perquè no hi ha sentit, perquè l’absurd no pot explicar-se. I és que, en realitat, no passa res, no hi ha acció des del punt de vista convencional del temps narratiu o dramàtic.

Els actors principals repeteixen espectacle: Jordi Bosch en el paper del cec i paralític Hamm (fragment de Hamlet) i Jordi Boixaderas en el del servent Clov (mutilació de clown). Els dos Jordis, que es declaren ferms beckettians, ja varen representar altres obres de l’autor irlandès també de la mà de Belbel. Completen el repartiment Margarida Minguillón i Jordi Banacolocha, en els papers respectius de pares de Hamm, Nell i Nagg (fragment de nagging, de l’anglès ‘renyar’) i esperen la mort dins d’uns cubells d’escombraries. L’espai escènic ve de la mà de Max Glaenzel, el sonor és de Jordi Bonet, la il·luminació a càrrec de Kiko Planas i el vestuari de Nina Pawlowsky, l’equip habitual i de confiança del director.

Sergi Belbel ha traduït directament l’obra del francès, tal com ja ho va fer en l’anterior espectacle Beckett’s ladies, estrenat el 2019 per commemorar el trentè aniversari de la mort del dramaturg. Una representació que agrupava quatre peces breus de l’autor, Passos, Bressol, No jo i Anar i tornar. Belbel diu que tradueix les obres que vol dirigir per submergir-se de ple en el món de l’autor i així portar els deures fets de casa quan s’inicia el primer assaig. És possiblement per aquest profund coneixement que no ha volgut arriscar, perquè no incorpora canvis escenogràfics ni adaptacions argumentals gratuïtes. El teatre de Shakespeare ho permet, però el de Beckett, no. El llenguatge minimalista i essencial s’esberlaria amb qualsevol mínima modificació.

Final de partida és una metàfora del buit i de la soledat que insisteix en temes com la decrepitud de l’ésser humà, la decadència, la dialèctica domini-submissió i el desafecte intergeneracional. Posa l’accent en el batec amarg del dolor de quatre personatges que viuen una vida mutilada. Ridiculitza, mitjançant la grotesca paròdia del sofriment, l’abraçada de l’emoció i la comicitat. Fi de partida mostra la capacitat que té l’ésser humà per gaudir i divertir-se amb el patiment dels altres, “res tan divertit com la desgràcia” diu la Nell. Una obra que és la imatge despietada del caràcter devastador de les relacions, de la mirada cara a cara de l’autodestrucció, del final de la humanitat. Autèntica premonició dels temps actuals on ja s’escolten tambors d’un nou conflicte planetari.

Les representacions s’allargaran fins al 24 d’abril i després s’iniciarà gira per Catalunya. No us la perdeu!

Enric Umbert-Rexach
Poeta i escriptor. Publicà el poemari "Boscos", Premi poesia Miquel Costa i Llobera 2010, a Edicions del Salobre. El 2017 amb l'editorial Edicions 62 publica la novel·la "L'últim passatge de Walter Benjamin". I el 2021 torna a la poesia amb "Aritmètica llum" de la mà de l'editorial Cafè Central. Escriu habitualment ressenyes literàries a les revistes culturals: Núvol, La Veu dels Llibres, Caràcters i Lletres Bàrbares.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close