Teatre / Opinió

França com a possibilitat

Séverine Chavrier ha estrenat al TNC una versió (molt) lliure i esplèndida d”El forn de calç’ de Thomas Bernhard que ha posat damunt la taula una evidència: som a anys llum del nivell de producció de França. I una pregunta: com ens ho hem de fer per ser absorbits pel circuit francòfon?

Fa una pila d’anys, quan Pasqual Maragall era president de la Generalitat, va executar una de les boutades genials en demanar l’ingrés de Catalunya a la francofonia. Molta gent va riure, espanyolíssims. Aleshores, encara ens pensàvem que seríem capaços de construir, des de Catalunya, un sistema cultural propi amb possibilitats d’impactar a escala europea. Dues dècades més tard, hem comprovat que no és difícil, sinó impossible, sobretot perquè cap govern ha tingut el coratge de posar els recursos que caldrien per fer-ho.

Ils nous ont oubliés podria haver estat, per tant, un títol perfecte per a la situació que fa anys que arrosseguem en aquesta banda dels Pirineus, però no, es tracta d’un espectacle produït pel Centre dramatique national Orléans (CDNO), amb direcció de Séverine Chavrier, que s’ha estrenat al TNC i que, de seguida, té prevista una gira extensa que el portarà, entre d’altres, a Estrasburg, Tolosa de Llenguadoc, París, Lieja i Lisboa. Un muntatge exigent de més de quatre hores que revisa El forn de calç de Thomas Bernhard.

Séverine Chavrier utilitza vídeo en temps real a 'Ils nous ont oubliés'. Foto: Alexandre Ah-Kye
Séverine Chavrier utilitza vídeo en temps real a ‘Ils nous ont oubliés’. Foto: Alexandre Ah-Kye

Chavrier és una de les directores interessants que han sorgit a França en l’última dècada i fa cinc anys que és al capdavant del CDNO, una cadira per on han passat, entre d’altres, Olivier Py (director del Festival d’Avinyó) i Stéphane Braunschweig (director de l’Odéon parisenc). Té 48 anys i la confiança que pot tirar endavant espectacles com el que hem vist al TNC sense haver de mirar pel retrovisor. Sap que pot fer una peça gran amb tot el que li calgui i que difícilment li sortirà malament.

El que hem vist al Nacional és una versió d’una de les novel·les més fosques i essencials de Bernhard, en la qual ens explica l’enclaustrament voluntari d’una mena d’escriptor, amb la seva esposa paralítica, en un indret terrible. Chavrier hi afegeix molts elements i juga amb la música en directe i el vídeo en temps real en el que acaba sent una paranoia d’alta volada sobre l’autodestrucció. El 2007, el polonès Krystian Lupa ens va oferir una versió despullada (i extraordinària) de Kalkwerk a Temporada Alta, molt diferent, complementària.

Krystian Lupa va portar el 2007 a Temporada Alta la seva versió d''El forn de calç'.
Krystian Lupa va portar el 2007 a Temporada Alta la seva versió d”El forn de calç’.

La directora francesa compta amb quatre intèrprets que saben molt bé on són i què fan. El seu Konrad (Laurent Papot) és un paio que es troba lluny del món, més i tot que la seva soferta esposa (Marijke Pinoy), interpretada per una actriu belga que aquí guanyaria tots els premis. El que fa durant quatre hores de funció no és d’aquest món. Quieta, sotmesa, ho diu tot amb la cara i és capaç d’arribar a la fila 20 de la sala gran del TNC sense despentinar-se.

El més impressionant de Ils nous ont oubliés és que és una obra de text que inclou trets del teatre performàtic sense perdre l’essència del teatre clàssic. El que mana és el que es diu, tot i que la imatge i el moviment són també molt importants. És, en definitiva, un muntatge que aquí no pot fer ningú. No que ningú no en sàpiga, sinó que a ningú no li deixarien fer.

En primer lloc, perquè no és una obra “popular”. No és divertida, ni entretinguda, ni alegre. Ben al contrari. I, en segon lloc, perquè utilitza recursos molt cars: gran escenografia, música en directe, etc. A més, és molt llarga. Diumenge, al TNC, hi havia mitja entrada llarga, que a la sala gran vol dir uns 450 espectadors. Després de la segona pausa, un 30% del públic havia desertat. Es van perdre l’últim acte, el millor de la peça.

Una escena de 'Ils nous ont oublié', de Séverine Chavrier. Foto: Alexandre Ah-Kye
Una escena de ‘Ils nous ont oublié’, de Séverine Chavrier. Foto: Alexandre Ah-Kye

A Pau Carrió li ha costat déu i ajuda aixecar el seu Crim i càstig. Projectes com aquest n’hi ha un fotimer als caps de molts creadors del país que sempre topen amb les reticències dels teatres a l’hora de portar-los endavant. Si Ils nous ont oubliés hagués estat una producció local, com a molt hauria anat a la sala petita del TNC o al Lliure de Gràcia, amb una tercera part dels recursos que els que ha aconseguit el CDNO i els seus múltiples coproductors.

Fins ara, els directors amb ganes de fer-la grossa han comptat amb poc suport. I sovint han de buscar complicitats a Madrid per reeixir. Ens costa mirar cap a dalt, cap a Europa. Per tant, que el TNC s’obri al circuit francès és una molt bona notícia. No sé si l’estrena de la peça de Chavrier tindrà una torna, si hi ha previst que en els pròxims anys espectacles parits aquí comptin amb el suport de la xarxa francòfona. Carme Portaceli, directora del Nacional, hi té molt bona relació, tant a França com a Bèlgica, i la prova són les dues obres que ha dirigit al KVS de Brussel·les i totes les vegades que ha voltat per l’Hexàgon.

La Needcompany està fent la volta a Europa amb el 'Billy's violence' que va estrenar l'estiu de 2021 al Grec. Foto: Marteen Vanden Abeele
La Needcompany està fent la volta a Europa amb el ‘Billy’s violence’ que va estrenar l’estiu de 2021 al Grec. Foto: Marteen Vanden Abeele

Temporada Alta fa anys que està fent el seu camí al respecte, sobretot convidant directors europeus a dirigir repartiments catalans. Amb Davant la jubilació ja va fer uns quants bolos a França. Amb La neta de senyor Lihn va portar Lluís Homar a Anvers. El Grec, alhora, manté una relació fluida amb el festival Printemps des Comédiens de Montpellier, on aquesta primavera hi serà el Carrer Robadors i a on el 2018 ja van veure el Bodas de sangre d’Oriol Broggi. Ara mateix, la Needcompany està portant Nao Albet de ruta per Europa gràcies a la seva participació al Billy’s violence, estrenat el juliol passat al TNC. L’aposta d’aquest estiu és l’Europa Bull de Jordi Oriol, a qui li falta molt poc per fer el salt europeu.

Entrar de ple dins l’espai francòfon suposaria una gran oportunitat, laboral i artística, per a molts creadors. Els que es dediquen al circ, que saben com ens les gastem aquí amb ells, fa molt temps que tenen la proa posada a França. En el món de la dansa i el de la performance passa més o menys el mateix. I ara li hauria de tocar el torn al teatre de text.

Maria Rodríguez i Cristina Genebat fent 'Les tres germanes' al Lliure, una obra que ha hagut de suspendre funcions per un cas de covid a la companyia. Foto: Sílvia Poch
Maria Rodríguez i Cristina Genebat fent ‘Les tres germanes’ al Lliure. Foto: Sílvia Poch

L’idioma no és tan important com ens volen fer creure. Si l’obra és boníssima, ningú no es queixarà que sigui en català per molt que els francesos la prefereixin en castellà. Això és un fet. A cadascuna de la vuitantena de teatres nacionals que hi ha a l’Hexàgon hi passen almenys un parell d’obres estrangeres amb tots els idiomes europeus. I si no tenen cap problema amb el flamenc o el portuguès, per què l’han de tenir amb el català?

Però perquè això sigui factible cal que els teatres d’aquí ho vulguin fer, és a dir, que es dediquin a teixir complicitats, conscients que la dimensió dels nostres espais és de segona fila. Som més Orleans que París. Crim i càstig podria girar internacionalment? I Les tres germanes de Julio Manrique? És clar. L’únic que caldria és que al Lliure algú hagués volgut compartir el projecte, des de l’inici, amb Marsella, Estrasburg, Villeurbanne, Tours o Reims.

El '28 i mig' de La Perla 29 que s'estrena a La Colline parisenca. Foto: David Ruano
El ’28 i mig’ de La Perla 29 que s’estrena a La Colline parisenca. Foto: David Ruano

L’exemple de La Perla 29, que aquesta setmana estrena a La Colline parisenca 28 i mig, és estrany i no ho és. És, bàsicament, fruit de les relacions entre Wajdi Mouawad, el director de La Colline, i la companyia barcelonina. Unes relacions forjades durant anys que sempre havien estat unidireccionals i que ara s’han convertit en bidireccionals. I fixin-se que Broggi no hi porta una posada en escena d’un text convencional, un Brecht, un Shakespeare, sinó que s’hi presenta amb una peça de creació, que és el que poden trobar singular nord enllà. De la mateixa manera que Chavrier no ens ha servit un Bernhard a pèl.

Perquè França ens obri les portes només cal picar-hi, amb humilitat, però amb tot el talent que es passeja per aquí. No serà fàcil. Tot i que seria un baló d’oxigen vital per sortir de l’ou d’una vegada per totes.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close