Els professionals del teatre són els que porten la batuta, els que s’hi deixen la pell (i els diners), els que s’atreveixen a transgredir i a transgredir-se, a diferència de moltes institucions que prefereixen l’estabilitat d’una programació que miri d’acontentar tothom.
Fa molts anys que els grans teatres públics del país no donen l’alternativa, que han deixat de ser motor d’innovació, d’introducció de nous noms, que no ofereixen l’oportunitat a un intèrpret. Per exemple, de passar-se a la direcció o a un director que despunta en sales petites, el desafiament de fer front a una sala de més de 500 espectadors.
Si mirem a on s’han estrenat els textos que han obtingut el premi de la crítica en els últims set anys, de 2015 ençà, veurem que només dos provenen del teatre públic: Mammon, de Nao Albet i Marcel Borràs (Teatre Lliure, 2015), i Justícia, de Guillem Clua (TNC, 2020). És curiós que la petita Sala Atrium tingui més guardons en aquesta categoria que TNC i Lliure, amb el Ramon de Mar Monegal (2019) i el M’hauríeu de pagar de Jordi Prat i Coll (2021).
No hem d’oblidar que el que més exporta aquest país són obres dramàtiques i, per tant, la distinció al millor text és on hi ha més competència i, sovint, més qualitat. Més enllà de la Sala Beckett, la missió principal i fundacional de la qual és estrenar bons textos, això no sembla importar-li a ningú, quan és aquí on hi ha sempre el risc més gran, la gosadia última, on hi ha la contemporaneïtat.
A Barcelona, posar de llarg un autor d’ara és el més atrevit. El conservadorisme de bona part del públic i dels grans teatres fa que s’aposti pel que tothom coneix. Al Lliure, aquesta temporada, a la Fuigserver, tindrem Lorca, O’Neill i Choderlos de Laclos. A la Gran del TNC, Saramago, Guimerà, Flaubert i Priestley. Del segle 1995 avall… A La Villarroel, en canvi, Durang, Pompermayer, Majok, Meyer, Artigau i Clua. Al Goya, Colombani, Madaula, Buchaca, Clemente i Angelet. Pur segle XXI.
Moltes d’aquestes propostes, com l’Amèrica que és ara mateix a La Villarroel, han passat abans per algun despatx públic abans d’acabar al teatre privat. També hi va caure El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc per rebre un no. I tantes peces delicioses que han suposat una passa més, un punt d’inflexió.
I que una obra s’estreni en un teatre privat o en un de públic suposa una gran diferència, sobretot en la producció. Els mitjans amb què compten els uns no tenen res a veure amb el dels altres. És com comparar un hospital públic amb un de privat… Els directors, als públics poden atrevir-se més, fer volar més la imaginació, perquè no han d’estar tan pendents de la taquilla.
El teatre de text dels nostres dies s’ha convertit, gairebé, en patrimoni de la Beckett, dels petits i dels privats. Flyhard, Atrium, La Villarroel, Tantarantana, Akadèmia i companyia donen sortida contínuament a noves obres, peces que moltes vegades arriben a teatres d’Atenes o de Buenos Aires al cap de no res.
L’altre dia, un actor de molt pes en la nostra escena, d’aquells quatre o cinc privilegiats que sempre tenen feina i poden triar què fan, em comentava la seva frustració davant les dificultats dels professionals del teatre per vendre els seus espectacles a les grans institucions barcelonines. “No els agrada res”, em deia.
Un productor mitjà, dels que poden prendre riscos, em confirmava el mateix. “No saben què volen”, apuntava. I ni l’actor ni el productor no són del bàndol dels ressentits, d’aquells que sempre es troben la porta tancada i porten a dins la rancúnia dels perdedors.
Això no obstant, tot i els entrebancs i la perspectiva factible d’arruïnar-se, hi ha molta gent disposada a jugar-se-la. De fet, o te la jugues o desapareixes. Aquell paradigma segons el qual podies fer carrera damunt l’esquena de l’escena pública ha passat millor vida. Bé, ha deixat de ser possible aquí, però no a Europa, fins i tot per a les companyies catalanes que han accedit al mercat continental.
Penso en un director com Julio Manrique, que és, de llarg, el més sol·licitat del moment. Era (i és) actor i va poder posar-se a l’altre costat de mica en mica, primer a la Beckett i després al Lliure. Què hauria estat d’ell si no hagués pogut aixecar American Buffalo, L’arquitecte o El curiós incident del gos a mitjanit al teatre que va fundar Fabià Puigserver?
Avui, això és gairebé impossible. Manrique va ser l’últim. La gran majoria de directors d’escena, actualment, viuen del privat, així com les companyies, obligades a reinventar-se tota l’estona. Tothom tira endavant comptant sols amb les seves forces, cosa que fa que els projectes sempre siguin petits. Així limiten pèrdues i eventuals fracassos.
Els festivals són l’únic far on enfocar la proa quan vols arriscar-te, amb el benentès que un certamen temporal no pot apostar per tu un any rere l’altre. En algun moment ha de donar pas a altres artistes i, mentrestant, hauràs de buscar-te la vida en un altre lloc. I continuar sent agosarat.
