El 2021 és l’any, sens dubte, de Guillem Balart. L’hem vist a ‘La guerra no té rostre de dona’, ‘La malaltia’, ‘Carrer Robadors’ i ara l’acaba amb ‘Hamlet’. Poca broma. Té 28 anys i aquest és, a més, el seu primer Shakespeare. Una mirada a l’abisme teatral que fa de la mà d’Oriol Broggi, en el segon ‘Hamlet’ del director, i per al qual mai no s’està prou preparat. Balart és un actor a qui no li fan por els reptes. Dubta, com el príncep de Dinamarca. Però… quina no dubta, avui?
L’ascensió de Balart en tan poc temps no és inexplicable. Tot i la seva joventut, ha demostrat un saber estar en escena que a molts intèrprets els costa una vida assolir. Té una dicció perfecta, sap fer parlar el cos i aguantar la mirada del públic des de l’escenari. No ha fet cap obra petita, ni cap anar tirant. Hamlet, tanmateix, és una altra lliga, admet ell mateix.
Té molt clar qui és el noi que encarna al Cinema Aribau. “És una mica inabastable, és una mena de personatge que està fora de l’obra, un deus ex machina que està fora de l’argument”, diu. I afegeix: “És un adolescent que es troba en una situació que no sap com fer-hi front”. El seu punt de partida, assegura, és la “ràbia d’un nano jove” que pateix un dubte existencial i té unes ganes terribles de canviar un món, corrupte, podrit, que “està mal fet”.
Balart no és el primer que ha canviat la seva mirada sobre el gran personatge shakespearià un cop s’hi ha posat en la pell. Confessa que en tenia “una imatge prefabricadada”. Diu que, abans, veia Hamlet “com un tio que no acciona mai, que és dubte i dubte”. Però ara ha canviat d’opinió de manera radical: “Sí que acciona”. Amb molts dubtes, d’acord, però Hamlet no és únicament un home que pensa, sinó que és algú que fa.
Aquest és el segon Hamlet en la carrera d’Oriol Broggi. El 2009, va dirigir Julio Manrique a la Biblioteca de Catalunya. Dotze anys més tard, ha agafat Balart perquè pugi a un escenari aixecat per a l’ocasió al Cinema Aribau. L’actor ja ens diu que fan un Hamlet força experimental, amb una part “bastant fosca”, on es barreja “la ràbia interna de la joventut” i una cosa “molt estètica” per mor de la hibridació del teatre amb el cinema.
“He intentat trobar el meu Shakespeare i no tenir massa por a les paraules que arriba a dir”, reconeix Balart. No és fàcil assumir els llargs monòlegs del príncep, ni la intensitat emocional que desprèn. T. S. Eliot, de fet, acusava Shakespeare d’haver estirat més el braç que la màniga.
Haver interpretat en Lakhdar de Carrer Robadors, fins i tot haver viscut la polèmica que va generar, també hauran servit a Balart per pujar aquesta muntanya inabastable. En aquest país, ara mateix, tenir 28 anys i voler dedicar-se al teatre és una temeritat. Però cal que més gent ofereixi oportunitats a la seva generació.
Tema d’obertura: ‘Love will tear us apart’ de Joy Division
