Després de vint anys de picar pedra de manera insistent i virtuosa, l’espai artístic del barri de Sant Pere de Barcelona s’ha consolidat, fins i tot en l’àmbit administratiu, però necessita molt més suport perquè les seves propostes volin.
Fa un mes, a l’Antic Teatre s’hi respirava eufòria. Semolina Tomic i tot el seu equip havien convocat la premsa per parlar del vintè aniversari de l’espai i poques hores abans els havien trucat per dir-los que l’alcaldessa Ada Colau hi seria per fer un anunci important. No va ser poca cosa. Els va dir que l’Ajuntament de Barcelona posava el teatre sota el seu paraigua i que estava disposat a expropiar l’edifici al propietari.
A primers de 2020 vam saber que l’amo de les parets on el 2003 Tomic i uns quants eixelebrats van decidir obrir un centre cultural els multiplicava gairebé per set el lloguer, de 1.500 euros mensuals a 7.500, cosa que posava en seriós perill la seva supervivència. Van engegar una campanya molt del seu estil, agosarada, anomenada “L’Antic no es toca” i van moure cel i terra perquè els escoltessin. A l’Ajuntament no estaven gaire pel rescat, com s’havia fet uns anys abans amb el Tantarantana, salvat d’un fons voltor, a través de la compra directa de l’edifici i la reconversió de l’espai en una Fàbrica de Creació.
Durant aquests tres anys de lluita constant, a l’Antic Teatre no van abaixar els braços, fins que a primers de gener van conèixer que l’Ajuntament no els deixava a l’estacada, que no hi hauria ni canvi de lloc, ni abandonament, ni un ja us ho fareu. Ara falta comprovar què vol dir que l’Antic passi a ser una Casa de la Cultura, quants diners tindran (el consistori els dona 30.000 euros anuals) i què més podran fer.
L’Antic Teatre, tanmateix, si no canvia gaire l’ecosistema teatral català té un problema. A l’espai del carrer Verdaguer i Callís han nascut molts projectes que, més tard, han estat la punta de llança de la nova escena d’avantguarda actual. D’Azkona&Toloza a Pere Faura, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida a El Conde de Torrefiel. Aquests són els que han aconseguit obrir-se camí a Europa i ser imprescindibles de molts teatres i festivals de nord enllà.
Però hi ha altres propostes que potser tenen un recorregut més local o que a fora encara no han descobert que s’han generat a la institució de Semolina Tomic i que no són menys vàlides. Mos Maiorum, Quim Bigas, Las Huecas, Juana Dolores… L’Antic els ofereix un lloc on crear, on estrenar, però més enllà del teixit de festivals híbrids, com el TNT de Terrassa o el Sismògraf d’Olot, també el Grec i Temporada Alta, no tenen qui els programi. Fora del país, a l’Estat espanyol, recorren altres festivals de la mateixa mena, a Burgos, Sant Sebastià, Bilbao, Madrid i València. Però el recorregut s’acaba aviat i si no fan el salt europeu, els espectacles tenen poca vida.
Aquest cap de setmana passat, per exemple, ha acabat una obra esplèndida, Concrete Matter, de Los Detectives (Mariona Naudin, María García Vera, Marina Colomina i Laia Cabrera), que va estrenar-se l’any passat al Dansa Metropolitana i que aquest febrer haurà fet fins a vuit funcions a l’Antic. Una peça en què Naudin, García Vera i Colomina conviden les seves mares a reflexionar sobre el desig amb Les tres germanes de Txékhov com a aliat.
Concrete Matter és un espectacle per a tots els públics que desborda imaginació, que és pura creació i que hauria de veure tot Catalunya. Passa que d’Antic Teatre només n’hi ha un i, més enllà d’algun festival, ningú no s’hi interessarà. A Barcelona mateix, el seu espai natural i oficial hauria de ser el Lliure o, per què no, el Nacional, però amb el tancament de l’Espai Lliure ha quedat molt poc lloc per a propostes com aquesta.
D’aquí ve la pregunta: després de l’Antic Teatre, què? Perquè aixecar un espectacle com Concrete Matter no es fa en quinze dies. Calen molts dies d’assaig, de proves, moltes hores de feina contra el vent. I si després no es passa de vuit funcions al mateix lloc on l’has estrenat és com llençar els diners, sobretot quan es tracta d’una peça boníssima. I aquesta no és una obra com el Rebota rebota y en tu cara explota’de Mateus i Tarrida que és fàcil de moure per tot arreu i que, aviat, no quedarà una ciutat d’Europa on no l’hagin fet.
Tomic diu que calen deu teatres com el seu a Catalunya, que a França n’hi ha 50. És cert i no és cert que al país veí n’hi hagi tantes. El que hi ha són moltes sales que acullen funcions híbrides de manera desacomplexada al costat d’altres de teatre més convencional. L’important de l’Antic, tanmateix, no és només les ganes d’exhibir Concrete Matter, sinó la capacitat de produir-la, de fer-la possible. I aquí sí que necessitem uns quants Antics més.
Una de les característiques del que hi neix és la pobresa. No hi veurem, a l’Antic, ni grans escenografies ni grans desplegaments audiovisuals. Tot és molt senzill perquè l’espai és el que és. Tenen la capacitat per produir un parell d’espectacles per temporada. Produccions petites, amb poca gent i molta imaginació. Així i tot, és impressionant tot el que s’exporta i el poc cas que els fan al territori. El Rebota, per exemple, va passar per Reims molt abans que per Granollers. Sovint, fins que no t’escolten a fora, aquí passen de tu.
El més complex de tot és com gestionar les carreres dels artistes que comencen i es desenvolupen a l’Antic sense haver de portar-los a l’abandonament (com a Ernesto Collado). A tot estirar, hi poden estrenar un espectacle cada dos o tres anys. El normal seria que, entremig, poguessin girar les seves creacions. Però el circuit català s’acaba en dos dies. I si no aconsegueixen una funció als grans festivals de Barcelona i Girona, estan perduts.
Hi hauria d’haver altres camins a la via única actual, a haver de triomfar a França per poder continuar creant. Per als espectacles de l’Antic, l’Hexàgon és clau. Allà, com deia la Semolina, hi ha 50 teatres on pots fer parada. Però volen espectacles molt concrets: polítics, barats i extraordinaris. I, especialment, en castellà. D’aquí que bona part de la producció d’avantguarda barcelonina sigui en aquest idioma, perquè no només t’obre alguna porta a Espanya, sinó també a Europa.
I això la Generalitat ho hauria d’haver vist i hauria de posar-hi remei. Els deu Antics del territori, no només haurien de servir perquè la gent que es dedica al teatre d’una altra manera puguin guanyar-se el pa a casa, sinó també perquè siguin possibles projectes en català. I tampoc no calen grans inversions.
