Teatre / Opinió

Javier Daulte a Buenos Aires (una diagnosi)

El dramaturg i director argentí, exdirector de La Villarroel, i tan influent en l’escena barcelonina dels últims vint anys, fa quatre anys que té en cartell una obra a l’Off de Buenos Aires i potser sap què està passant a Barcelona.

Jorge Herralde, el mític editor d’Anagrama, sempre diu que les editorials posen al mercat llibres que ningú no necessita, que ningú no vol. Assegura que el seu negoci és estrany, perquè no fan estudis de mercat sobre temàtiques, estils, procedències… I, així i tot, continuen produint llibres i creant best-sellers. En un cert sentit, el teatre, les arts en general, s’assemblen. Potser la gran diferència entre la literatura i el teatre és la diversitat i l’oferta, sense tenir en compte que l’un és en viu i l’altre és en diferit. Quan entres en una llibreria, tens de tot, fins i tot el que ni esperes. Quan mires la cartellera, tens una part del tot.

Això darrer és típic de la cartellera de Barcelona, però no la de Buenos Aires. Podem dir que, com en un conte de Borges, ningú no sap realment tot el que hi ha a la cartellera de la capital argentina. És pràcticament impossible. El seu dinamisme és forassenyat, fins i tot. Al teatre que dirigeix Javier Daulte, l’Espacio Callejón, hi fan tretze obres cada setmana. I això que és una sala de les dimensions de la Fundació Brossa o del Tantarantana.

Valeria radioactiva és l’última obra del director i dramaturg argentí. Fa quatre anys que, cada dimarts, puja a l’escenari del Callejón, amb intèrprets de primer nivell, com María Onetto i Héctor Díaz. El fet de representar-la els dimarts fa que, segons em diu, sigui possible disposar d’un càsting tan excepcional, ja que no competeix amb els teatres grans de l’On i els oficials.

María Onetto és la protagonista de 'Valeria radioactiva'. Foto: Espacio Callejón
María Onetto és la protagonista de ‘Valeria radioactiva’. Foto: Espacio Callejón

Aquesta és, segurament, la principal característica del teatre argentí, la fluïdesa de relacions entre una banda i altra del sistema. I que fer teatre a l’Off no és jugar a una altra divisió, inferior, menor, sinó que l’Off, com diu Daulte, és “un objectiu en ell mateix”. Hi ha obres per a l’On i hi ha obres per a l’Off, cosa que no vol dir que les unes siguin més importants que les altres.

No hem d’oblidar que el teatre porteny que ha passat per Catalunya en els últims vint anys, de Daulte a Daniel Veronese, Romina Paula o Claudio Tolcachir, prové del circuit alternatiu, obres aixecades en espais de creació que han fet, després, la volta a Europa. Valeria radioactiva havia de venir al Grec llatinoamericà de 2020, però l’esclat de la pandèmia va frustrar el viatge. I no hem vist gaires obres de Daulte amb intèrprets argentins.

La peça que és al Callejón és un al·legat a favor de la ficció. La Valeria, la protagonista, és una escriptora de guions que està enllestint, amb el seu ajudant, una sèrie monumental de mil capítols sobre la immortalitat. Els veurem discutir trames i personatges. I, fins i tot, podrem gaudir-ne d’un episodi. I, al final, entendrem que l’important no són l’autoria, si la peça s’ajusta o s’inspira en la realitat, qui fa què, sinó que qui és realment vital són els personatges de ficció i les històries que expliquen. Una gran obra, sens dubte.

Agustín Daulte i Marío Onetto, a 'Valeria radioactiva'. Foto: Espacio Callejón
Agustín Daulte i Marío Onetto, a ‘Valeria radioactiva’. Foto: Espacio Callejón

No m’estranya, doncs, que Daulte em digui que no suporta l’autoficció teatral i aquella cosa tan barcelonina de voler alliçonar el públic, renyar-lo, dir-li si ho està fent bé o malament, a la vida. A ell li agraden els personatges problemàtics, que tenen dubtes, homes i dones que s’assemblen molt més a les persones, als espectadors, que van al teatre.

La qüestió és que a Buenos Aires no saben què és això de la crisi de públic. Daulte diu que l’On sí que va patir una mica l’any passat quan van obrir els teatres, però que l’Off va com un tro. Dimarts passat, el seu Callejón era ple com un ou per veure Valeria radioactiva. També té Les irresponsables a Corrientes, la mateixa peça que Sílvia Munt va dirigir a La Villarroel uns mesos enrere.

Àurea Márquez és una guia de museus molt especial a 'M'hauríeu de pagar'. Foto: Sala Atrium
Àurea Márquez és una guia de museus molt especial a ‘M’hauríeu de pagar’. Foto: Sala Atrium

Daulte assegura que el teatre barceloní pateix un cert procés d’“aburgesament”, cosa que vol dir que està mancat d’empenta i, constata, que no s’han treballat prou els públics nous. A l’Off porteny, la mitjana d’edat és força baixa. Les entrades són més barates, les peces són més atractives… I hi ha de tot, des de companyies que comencen a repartiments tan consolidats com el de Valeria radioactiva. Hi ha gent que anirà només per veure-hi María Onetto. I no majors de seixanta anys, precisament.

No és que calguin llocs nous, pensa, sinó més aviat obrir l’escena i que els espais alternatius treballin amb una lògica diferent de la dels convencionals o comercials. Per què les sales de proximitat, per exemple, funcionen per temporades, exactament igual que el TNC o el Lliure. Per què, per exemple, el M’hauríeu de pagar de Jordi Prat i Coll, que tan bona acollida de públic i crítica va tenir, no pot fer de Valeria radioactiva, és a dir, que es representi només els dimarts? No podria passar el mateix amb La màquina de parlar o amb Volem anar al Tibidabo o amb El gegant del pi?

Per què el teatre barceloní té aquesta cosa crematística, d’anar estrenant obres sense parar? Sembla que només sigui la Flyhard, potser per les condicions reduïdes de l’espai, qui pensa a donar vida, molta vida, als seus espectacles. Per què les obres que funcionen a l’Off no poden seguir a l’Off? Qualsevol diria que els teatres alternatius estan plens i han de menester estrenar material nou tothora. No és així.

El Teatro Picadero de l'On de Buenos Aires té en cartell 'Lapònia', de Cristina Clemente i Marc Angelet.
El Teatro Picadero de l’On de Buenos Aires té en cartell ‘Lapònia’, de Cristina Clemente i Marc Angelet.

A Buenos Aires, en aquests moments, hi ha almenys Lapònia de Cristina Clemente i Marc Angelet, Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó, Jauría de Jordi Casanovas, i Rita de Marta Buchaca. Poca broma. I a les llibreries és fàcil trobar l’obra completa de Josep Marió Miró, a qui li han estrenat moltes obres, entre Timbre 4 i el Teatro San Martín, l’espai gestionat per l’ajuntament de la capital. Aquesta ciutat fa anys que acull molts artistes catalans i hi ha moltes boniques i profitoses connexions.

Daulte recorda que el teatre argentí entra a Europa a través de Barcelona i Temporada Alta i no via Madrid. Però sembla que, des de dalt, des dels que prenen decisions, no han après gaire dels argentins. I aquí, quan parlem de teatre, ells són el primer món i, nosaltres, sent generosos, un país en vies de desenvolupament.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close