Foto:

Joan Carreras

Actor

Teatre / El Zoo de Vidre

Joan Carreras: “L’època del divo s’ha acabat”

Pocs actors del món poden vantar-se d’haver fet dues vegades de Macbeth damunt d’un escenari. Joan Carreras va interpretar el maleït noble escocès fa una dècada amb Àlex Rigola al TNC i ara hi torna, amb Ramon Simó i al mateix teatre, per interpretar el clàssic de Shakespeare reescrit per Ionesco. Carreras es troba en un gran moment de forma. Gràcies al monòleg Història d’un senglar acaba de guanyar el premi de la Crítica al millor actor principal.

Carreras és sinònim de pur teatre. D’un actor molt compromès amb la seva feina que just ara comença a recollir els fruits d’una vida dedicada en cos i ànima a aquest ofici. Va créixer al costat d’Àlex Rigola i aquella companyia del Teatre Lliure de primers dels 2000 que tantes alegries ens va donar. Allò, diu, va ser un “aprenentatge brutal per adonar-te del caire artesanal d’aquest ofici”. I, sobretot, aprendre què és l’empatia.

Joan Carreras fent el 'Macbett' d'Ionesco que dirigeix Ramon Simó al TNC. Foto: David Ruano/TNC
Joan Carreras fent el ‘Macbett’ d’Ionesco que dirigeix Ramon Simó al TNC. Foto: David Ruano/TNC

Per això sap que “l’època del divo s’ha acabat”. “L’època en què tu mantenies la teva idea per sobre de tot i de tothom s’ha acabat”, afegeix. La raó? “Ets més productiu tirant-te cap a fora que tirant-te cap a dins”.

El Macbett de Ionesco que fa ara al TNC és la seva nova incursió en Shakespeare, un autor que ha tocat múltiples vegades i que, de manera indirecta, li ha atorgat els últims premis, ja que Història d’un senglar parlava d’un actor que s’està preparant per donar vida a Ricard III.

I això que, quan estudiava a l’Institut del Teatre, li van dir que vigilés perquè s’encasellaria en papers còmics. I que poc després, quan ja treballava, el van advertir que només faria papers de galán. “M’he passat tota la vida fent tragèdies i molt Shakespeare”, afirma. Shakespeares versionats, bastards. Però, com ell diu, “tinc la sensació que el millor homenatge que li pots fer a un autor és intentar descobrir com va fer el text, no fer una reproducció”.

Joan Carreras és a 'Història d'un senglar' un actor que està preparant-se per fer de Ricard III. Foto: Felipe Mena
Joan Carreras és a ‘Història d’un senglar’ un actor que està preparant-se per fer de Ricard III. Foto: Felipe Mena

“Si et passessis tota una vida fent Shakespeare, acabaries odiant-lo”, afegeix. D’aquí que el que més li agradi sigui saltar d’un lloc a un altre. A principi de temporada, va fer al Lliure Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om, versió de Les verges suïcides d’Alícia Gorina. Ara es troba amb el Macbett de Ionesco i, quan acabi, estrenarà una peça de nova de Llàtzer Garcia a la Sala Beckett.

Respecte al Macbett de Ionesco, diu que “segueix molt la línia de l’obra de Macbeth, però a dintre hi ha tot Ionesco” i que “és infinitament més divertida que l’original”: “No és una comèdia de saló. Té més sang que altra cosa”.

Joan Carreras al 'Macbeth' de Shakespeare que va dirigir Àlex Rigola al TNC el 2012. Foto: David Ruano/TNC
Joan Carreras al ‘Macbeth’ de Shakespeare que va dirigir Àlex Rigola al TNC el 2012. Foto: David Ruano/TNC

A ell, quan fa teatre, el que li agrada és jugar i intentar mantenir aquell esperit que el va portar a dedicar-se a la interpretació. Diu: “Aquesta feina te l’has de prendre amb la mesura justa de seriositat i rigor i amb la mesura justa de joc, li has de prendre una mica el pèl a la teva pròpia feina”. L’esperit de joc és la clau. “El joc és el que et fa desposseir de tu per jugar amb l’altre. Sense un altre, acabes fent de l’art un acte onanista”, dispara.

I potser té la recepta per portar nous públics als teatres: “Hem de seduir el públic d’alguna manera. I una de les maneres és aquesta transversalitat. Anar d’un lloc a un altre, pel que fa a comportaments teatrals, de gèneres teatrals, d’estils teatrals, de disciplines teatrals, i la cosa intergeneracional, que ens obligui als que som més grans a seguir les dinàmiques dels que són més grans encara i l’estela del que passa amb els nanos divuit anys, encara que ens sembli insubstancial”.

Tema d’obertura: ‘Per jo i tots es ciclistes’, d’Antònia Font

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close