El dramaturg, director i actor ha demostrat amb ‘La mala dicció’ que la línia de Joan Brossa i Carles Santos té un hereu contemporani i unes possibilitats expressives que cap autor havia sabut explotar i explorar abans.
El 2017, el TNC de Xavier Albertí va tenir la gosadia de fer una cosa que no es practica gaire sovint, que és posar en contacte tres generacions de l’avantguarda, aquest corrent tan menyspreat avui dia, tot i que, en aquest país, el millor sempre ha vingut d’aquesta banda. Va ajuntar Carles Santos i Jordi Oriol amb l’obra de Joan Brossa. El resultat va ser un espectacle magnífic, Esquerdes parracs enderrocs, que va estar només deu dies en cartell, un acte criminal.
El fregament i la simbiosi entre Santos i Oriol va ser total. El mestre de Vinaròs va tractar Oriol de tu a tu, sense dir-li “ara sabràs el que és bo, xitxarel·lo”. Al contrari, li va permetre acostar-se a ell, veure com treballava, des de la humilitat, fins i des de la curiositat, amb només una premissa: la llibertat. “Fes, fes”, li deia. I el jove va fer, va poder fer, tot trencant el que podríem anomenar el circuit de la puresa, aquella cosa tan nostra de no deixar parlar mai els de sota, de no permetre que els que no van tenir contacte amb els genis puguin expressar-se, tot desqualificant-los d’entrada.
Oriol, potser per primer cop, va poder enfrontar-se a la complexitat brossiana de la mà d’un dels seus deixebles directes. Per això va sortir tan bé Esquerdes parracs enderrocs, un muntatge que hauria de ser obligatori recuperar.
Aquell 2017, Oriol ja havia estrenat L’empestat, el seu exercici escènic a partir de La tempesta de Shakespeare, segona parta d’una Trilogia del lament que havia encetat amb La caiguda d’Amlet (sobre Hamlet). I aquell espectacle ja tenia Santos i Brossa sobrevolant-lo. La part musical i escènica era de Santos, la poètica, de Brossa. L’artista, encimbellat dalt d’un piano tocat pel genial Carles Pedragosa, que esgranava la Sonata núm. 17 de Beethoven, es convertia en un Caliban que deia pestes de tot i de tothom mentre intentava recuperar un llibre perdut. Mentrestant, una pluja fina i emprenyadora li anava calant la roba.
El 2021, el barceloní va estrenar La mala dicció. Havia estat treballant en Ricard III, però, finalment, va triar Macbeth i va afegir un tercer element, l’actriu i cantant Paula Malia. Per acabar construint una de les peces més ambicioses, belles i extraordinàries que s’han estrenat en els últims anys. I si la temporada passada va passar sense pena de ni glòria pel Lliure de Gràcia, la seva reposició fa uns dies ha estat tot un èxit, exhaurint entrades molts dies.
Hi ha espectacles que necessiten el seu temps, que potser arriben massa aviat per a la comprensió general. A La mala dicció li calia una època sense l’ensurt diari de la pandèmia, perquè demana al públic que s’abstregui, que voli més enllà de tot. És tan transgressor que requereix una certa disposició emotiva. I l’espectador ha d’estar amb els cinc sentits amatent al que passa i es diu en escena.
El dia que hi vaig anar va passar un fenomen curiós: la gent reia amb retard, com quan vas a veure una comèdia amb subtítols. Perquè moltes de les coses que deien Oriol, Pedragosa i Malia requerien la intervenció activa del cervell. I no sempre s’agafen les coses al vol. Ni els jocs de paraules, ni les inversions fonètiques, ni les rimes.
Amb aquest espectacle, amb aquest text, Oriol s’ha posicionat, sens dubte, com un dels més grans virtuosos de la llengua, com un gran escriptor. El que hi fa és, ras i curt, extraordinari. De fet, amb una obra que comença amb “Merda! Sang!” només podem esperar coses bones. Tot l’aprenentatge d’un artista que només sap barrejar l’art major i l’art menor poètics amb erudició, sinó que, a més, sap fer-ho des d’un vessant popular magnífic, que fa que tothom s’hi pugui apropar des del gaudi, des del joc.
I això, el gaudi i el joc, són dos elements clau de l’avantguarda catalana, dues paraules que porten la subversió incrustada. Perquè el que fa Oriol és convidar-nos a jugar. Agafa l’obra maleïda de Shakespeare, Macbeth, converteix el rei en Marc i la reina en Beth, i crea un tercer personatge, un servent, que resumeix tots els altres i que es diu Seitó. Engega amb “Merda! Sang!” i, com si fos un lingüista generativista rebel, denuncia com el poder ens controla el llenguatge.
El millor és que Oriol no ens renya, no ens diu que som uns babaus, sinó que ens convida a jugar amb ell. Hi ha enregistrada una conversa a l’Ateneu Barcelonès de 2017 entre ell i Santos al voltant de Brossa, en què el de Vinaròs parla sempre de “jugar”. És curiós com en anglès i francès, a actuar li diuen jugar (play, jouer), tot traient-li la certa pàtina culta que té això de fer teatre entre nosaltres. Allà, els intèrprets juguen. Aquí, actuen, com si fos diferent del que fan una colla d’infants empaitant-se pel pati de l’escola.
Podríem anar al detall, i parlar dels usos mètrics d’Oriol i de com es fan seu el Macbeth de Verdi amb acordió, veu i dos instruments Baschet (un cristall-trombó i un multisòfon). Però no cal, perquè seria accessori. Sí que hem de fer esment a l’enorme grau d’exigència de l’autor. No és gens fàcil el que fa aquí.
Que La mala dicció hagi existit és com una mena de miracle. Els dramaturgs d’aquest país estan massa capficats en el món concret que ens envolta, els seus problemes i els seus personatges. De vegades, cal sobrevolar-lo i, potser, fotre-se’n una mica. Agafar distància i pouar en les avantguardes, sobretot a escala formal i estètic, per mirar què ens van llegar. Per aprendre a ser una mica més lliures.
Oriol és brossià i és santosià, però és singularment seu. I no, no es pot exportar, perquè per entendre el que ens diuen Marc, Beth i Seitó cal saber català. No val en cap altre idioma. Es podria traduir, és clar, però ja no seria el mateix, seria una altra obra. Abans de fer aquest exercici, tanmateix, La mala dicció hauria de passar per tots els teatres municipals dels Països Catalans. Si tant estimen la llengua alguns, que portin aquesta funció al seu poble i/o ciutat. No tinguin por. És un joc, en el qual el públic està convidat, únicament, a gaudir.
Santos va posar en pràctica amb la música el mateix que feia Brossa amb la poesia. Tots es trobaven en escena. El teatre era el seu lloc comú. Oriol, que també és músic, parteix del teatre per arribar a la música i a la poesia. Des de llocs diferents, tots tres busquen el mateix: l’expressió. I sense abandonar la política en cap moment. Perquè, essencialment, són artistes polítics, rebels, cadascú des de la seva època.
I, per tant, sempre incòmodes. Els uns els titllaran d’elitistes. Els altres, de difícils. El que passa és que no estan disposats a escoltar el missatge que volen enviar: jugueu, amics, jugueu, que així sereu lliures.
