A Jordi Prat i Coll li agrada fer el trapella, de tant en tant. És un dels millors dramaturgs d’aquest país, amb una escriptura íntima i sincera, fàcil de reconèixer. Però també és un gran director d’escena que coneix molt bé el públic, els seus límits, i la cultura popular. Va començar la temporada amb Fàtima, al Lliure, i l’acaba amb For Evita, al Teatre Grec.
Fa cinc anys, Prat i Coll, en un dels moments més dolços de la seva carrera, mesos abans d’estrenar al TNC aquell inoblidable Els jocs florals de Canprosa, va portar al Brossa Requiem for Evita, un musical de petit format que no hem oblidat. Ara, al Teatre Grec, magnifica aquella peça, amb Andreu Gallén, Ivan Labanda, Anna Moliner, els seus còmplices habituals, perquè, en lloc de cent persones, en siguin dos mil les que gaudeixen de la seva “astracanada”.
“Mai he fet un llibret tan patillero com aquest”, confessa el director i dramaturg. Avisa el públic que no s’esperi gran cosa i que ha reconstruït l’espectacle amb una màxima al cap: “No pensis, sinó frueix”.
La branca més canalla de Prat i Coll es manifestarà en aquest For Evita, així com la manera com entén el teatre: “Hi va haver un moment en què vaig entendre que el teatre era experiència, que no era només mirar l’obra, arribar i marxar, sinó que havia de fer algunes coses que impliquessin participació”.
Quin és el Prat i Coll autèntic, però’, el que fa Guillermotta i For Evita o el que escriu peces íntimes com M’hauríeu de pagar o Fàtima? Ell diu que els grans directors que l’han marcat, sempre, en algun moment, han caducat, perquè s’han aferrat a una estètica mentre el món canviava. Només salva Àlex Rigola. I ell es creu mal·leable. “Sense haver-ho buscat, m’he trobat en un jo més íntim quan escric”, afegeix.
Li agrada, diu, aquesta “cosa polièdrica”, no dur posat un cosset. Però tot té un preu. “Després de Fàtima vaig petar”, diu. “Estic amb medicació psiquiàtrica i en tractament psicològic: de vegades ens pensem que som superhomes i som homenets”, indica. En l’escriptura, però, s’hi ha trobat, ha trobat un lloc que li ha permès expulsar fantasmes.
Prat i Coll creu que la seva generació, la que supera la quarantena, ha fet molta feina. “Se’ns ha posat contínuament a la casella de sortida”, indica. I afegeix: “No val que ho demostris una vegada, sinó que ho has de demostrar moltes vegades”. Ell, però, ha lluitat per la seva independència, cosa que ha significat dir no a molts projectes, que potser ara l’haurien posat en un altre lloc.
“Busco el meu risc, la meva excel·lència”, afirma. I seguidor reconegut del tenista Carlos Alcaraz, també pensa que, quan es tracta fer front a una obra, ha de fer màgia.
Per a ell, el teatre musical no és cap novetat. Sempre ha posat músiques i cançons a les seves peces. És fan de Mario Gas i té el seu Sweeney Todd dalt d’un pedestal. El 31 d’octubre en dirigirà una versió concert al Palau de la Música, que el farà tastar un somni, ja que al director i dramaturg, més que tirar endavant musicals de creació, el que li agradaria de debò és posar en solfa revivals com els de Broadway o el West End.
La temporada que ve farà, també, una versió d’Els criminals de Bruckner al TNC. Tot i això, confessa que “fa deu anys que vull deixar el teatre”. “Però, com que no tinc clar què faria, vaig fent teatre”, diu. Està acabant un assaig i té a l’ordinador material per a una novel·la breu. I té clar una cosa: “L’ambició està en la vida, no en el teatre”.
Tema d’obertura: ‘Wa yeah’, d’Antònia Font en versió de Maria Hein
