Teatre / Opinió

Capses amb pasta

Quan la companyia La Impaciència estrenava ‘José Mari’ ja estava pràcticament tot confinat de nou (els teatres encara no), però encara havien d’entrar noves mesures restrictives. De fet, en arribar al Teatre del Mar, que és on la vaig anar a veure jo, al taulell de begudes, la barrera romania abaixada i les cares les observava circumspectes i de fonda preocupació entre els responsables de l’espai pel que s’escauria. I entràrem a fer quatre riallades que bona falta ens faria… Sortosament, les coses han canviat per bé d’aleshores ençà i l’obra torna novament a exhibir-se als escenaris illencs i continentals.

José Mari de Salvador Oliva
Companyia: La Impaciència
Director: Luca Bonadei
Intèrprets: Rodo Gener, Xavi Núñez, Salvador Oliva i Luis Venegas
Pròximes funcions: 10 al 12 de desembre al Teatre Mar i Terra de Palma; del 7 al 9 de gener a la Sala Trono de Tarragona i del 13 al 16 de gener al Teatre Gaudí de Barcelona

Han carregat força l’escenari, completament desgavellat. Amb capses de cartó han tapat el terra del magatzem o soterrani on s’ubica l’acció. De capses, se’n veuen a balquena. «Capses» indica un paper damunt la cortina de la dutxa amb una banyera al darrere; comptabilitzen amb palets el nombre que n’acumulen. De fet, ells mateixos s’anomenen «Capses». Tot de papers per terra, andròmines, precintes i sacs cafeters. Taules, tauletes més aviat, i un parell de tamborets. A un cantó, una guitarra elèctrica, una ampolla i un sofà.

Té pinta de ser molt esvalotada aquesta peça, com boja en va ser la primera recepció. La veig més aviat idònia per a un teatre que no sigui de grans dimensions; en el del Teatre del Mar, en el qual l’estrenaren, es veieren obligats a prorrogar-la dos cops i a la fi han aconseguit en aquest final d’any saltar la bassa gran i comercialitzar al Principat una obra de teatre de les Illes -que tampoc hauria de costar tant, carai! Mentre esperem que arranqui la funció, publicitat enganyosa en castellà de cafè amb accent sud-americà per concedir més pedigrí a la juguesca. La veritat és que no sabem què hem anat a veure ni per on li pegaran. L’escenografia contribueix decididament a allunyar-nos d’osques.

Salvador Oliva i Luis Venegas dins la banyera en un dels assajos de José Mari ©Nayara Yerobi
Salvador Oliva i Luis Venegas dins la banyera en un dels assajos de José Mari ©Nayara Yerobi

Surt l’actor i el personatge alhora de Salvador Oliva en un flashback que pareix retrotreure’s al que degué passar de debò. Havia esclatat la pandemia i ells cercaven l’argument perfecte per a una funció. Conten que, en general, tota aquesta situació rocambolesca ens vingué bé per estimular el nostre plaer per la lectura i que potencià que molts ens asseguéssim a escriure, però les muses també devien romandre confinades i a ells no els venia res al cap. Ni al pap. Oliva surt vestit amb una camisa arregussada per fora i ulleres de pasta —«pasta» esdevé doncs un mot important en aquest darrer lliurament de La Impaciència. És el qui conserva el posat més seriós de tots quatre. Si li pinteu una barba, s’assemblarà al professor de La casa de papel, però no només físicament. Entra Xavi Núñez no casualment amb El capital de Karl Marx sota el braç, perquè sota l’embocall de la comèdia, aquí hi rau un rerefons de crítica punyent i contundent contra el capitalisme i tot el que s’està produint de portes enfora. El personatge encara està a la recerca d’un nom, però aviat Oliva els batejarà a tots amb un parell de pseudònims adequats per a l’avinentesa; Núñez és un neuròtic amb jupa de cuir que s’ha d’anar amb compte amb el que se li explica perquè segons com pot entropessar amb una idea i no parar de donar-hi voltes. I després hi ha Rodo Gener, el més bandarra de la colla, sexual, femellut i passat de voltes. Tots tres coincideixen en un fet. Es diverteixen i actuen molt bé. O potser a l’inrevés. Tant se val. Al capdavall, el que importa és que transmeten aquesta sensació. I amb el feedback els espectadors es destensen mentre s’entretenen amb un tema amb què fàcilment connecten d’ençà del minut u.

El pla col·lectiu passava per escriure l’obra entre tots plegats, però es veu que va ser Salvador Oliva qui l’acabà. Aquesta situació que visqué tothom a ells també els exaspera. Sempre existeix la por de l’empresari o el treballador de no tenir una engruna per endur-se’n a la boca, i els actors ho sotgen amoïnats perquè l’art és ineluctablement la primera retallada que es perpetra. Per això, i perquè aquesta obra parteix de la realitat circumdant tot i que és com un dron que, és clar, s’acaba enlairant del control remot. Els actors també cerquen «pasta». Tanmateix, la possibilitat de convertir-se en el Wajdi Mouawad de Cels o Incendis i poder viure del que escrius és somiar massa truites o bufar massa núvols. Ves a saber com es guanyarien la vida avui dia Shakespeare o Balzac! I és llavors quan se’ls acut la possibilitat histriònica de segrestar algú poderós, famós i acabalat, que nom José Mari —el cognom ja el triareu vosaltres, o ells—, i es pensen amb això haver llençat el text a can Pistraus. Però no, l’argument «drònic» continua voletejant, fent-ne de les seves mentre el públic es pixa amb els gags i les ocurrències dels tres capbuits de «Capses», que resulten molt graciosos dalt de l’escenari però que no te’ls voldries ensopegar en un atzucac fosc —de fet, desitjaries que no hi hagués al món patuleia com aquesta— perquè són uns segrestadors… de pa sucat amb oli, això sí. El quart en discòrdia, a qui faran el feix damunt i que ja de per si no ho té fàcil d’haver d’actuar en les condicions que el veureu, és la víctima: Luis Venegas.

Luis Venegas, José Mari, enmig de Rodo Gener, Xavi Núñez i Salvador Oliva ©Nayara Yerobi
Luis Venegas, José Mari, enmig de Rodo Gener, Xavi Núñez i Salvador Oliva ©Nayara Yerobi

Per mi, aquí rau una de les claus de l’èxit comprovat d’aquest muntatge que, a partir de l’escena del segrest, traspassa a una segona dimensió. En teatre, estem poc avesats a assistir a assassinats, violacions, persecucions o tirotejos (sang i fetge, en definitiva); doncs bé, a José Mari, hi veureu sang. A la comèdia, sí que hi tenim molta més tirada (a la truculenta, no tanta). I encara hi haurà temps per un playback i un striptease perquè la comèdia, certament, resulta molt més dúctil que no pas la tragèdia per domesticar-hi certs elements díscols.

No crec que quan Oliva i els altres l’escrivissin fessin comptes que l’obra reeixís tant, s’hagués de prorrogar, interrompre encara menys i, finalment, recalar a Tarragona i Barcelona, entre d’altres coses, perquè això deu resultar, si no impossible, molt mal de calcular. I la llei de Murphy, caparruda, sempre s’acaba reescrivint a si mateixa. Bé, sortosament, no sempre.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close