Teatre / Opinió

La cançó de sempre

No pot ser casual que Miquel Mas triés Ses Cases des Mestres per oferir la preestrena de ‘Primavera de bèsties’. Ens saludem amb els coneguts d’entre el públic. Si reconstruíssim el retrat robot d’aquest a l’obra, l’ordinador ens imprimiria quelcom semblant a un centaure de professor i actor per mor de la temàtica de l’obra. ‘Primavera de bèsties’, encara amb el títol de ‘La classe de les girafes’, s’erigí amb el penúltim Premi Pare Colom de Teatre d’Inca. La publicà Lleonard Muntaner Editor, amb pròleg de Pere Riera, i ara debuta als escenaris. Girafes o bèsties, tant se val si s’especifica l’animal com si no: les girafes era el nom amb què s’identificaven els menuts; les bèsties representen (alguns) dels seus progenitors. Segurament ara aquest canvi rebla més el clau. Aquí se’ns explica una història brutal, però sobre la qual no ha estat necessari carregar gaire les tintes perquè ja hi venien de fàbrica.

‘Primavera de bèsties’ de Miquel Mas
Direcció: Miquel Mas
Intèrprets: Caterina Alorda, Xavi Frau, Mercè Sancho, Carme Serna i Miquel Àngel Torrens
Pròximes funcions: Teatre Principal de Palma (15, 16 i 17 d’octubre), Teatre Principal d’Inca (6 de novembre), Teatre de Manacor (20 de novembre) i Ses Cases des Mestres (5 de desembre)

I és que, malauradament, una vegada més, la realitat torna a superar la ficció. Pareix que aquest fet verídic succeí a una escola concertada de Mallorca, però és el nostre pa nostre de cada dia, doneu-nos-el, Senyor, el dia d’avui… En el món educatiu, almenys a les Illes, sí que podríem arribar a taral·larejar una sintonia monòtona i repetitiva sobre els bescantats «adoctrinaments» aularis. Aviat la tindríem més ben apresa que l’oració del parenostre.

En primer pla, Mercè Sancho i Miquel Àngel Torrens en una fotografia de Sebastià Rigo.

Marta (Mercè Sancho) és la mestra d’infantil del grup dels Girafes. Ha organitzat un muntatge de final de curs amb una darrera cançó col·lectiva on tots canten i ballen plegats, però això genera mala maror entre certs pares malpensats, adotzenats i terriblement adoctrinats pel profit que n’ha tret un determinat corrent de pensament polític. Al primer ensenyament, perquè els elements bàsics quedin ben assolits, s’hi juga força amb els colors. Així, els cinc personatges de l’obra compareixen cadascun identificats amb diversos tons: de vermell, hi vesteix Marta, que no només destaca per la lluentor del roig sinó per la força escènica que projecta la seva veu; a Víctor, el pare, li toca gramalleta groga —ironies de la vida, no és el color que més li escaurà així que amb petits llaços a les solapes comencem a reivindicar la llibertat dels presos polítics—, el lila d’Isabel (Carme Serna) pot simbolitzar un feminisme que té més façana que altra cosa, i després llueixen el verd i el blau. No se cita quina és la cançó problemàtica ni la sentim —uns la trobaríem massa agosarada, d’altres, no tant, i aleshores encara hi hauria la llauna carregosa dels drets d’autor—, però aquí rau el problema de fons de tota l’obra. La llengua de la cançó sí que sabem que és el català, i el bla, bla, bla de la ideologia de la mestra i uns pares que representen una paleta bigarrada de matisos ideològics en forma d’arc de Sant Martí que van des dels més clars fins als més foscos amb moltes imprecisions, força ignorància i, en alguns casos, dosis considerables de mala bava.

L’austeritat que s’hi empra és un dels valors més remarcables d’aquesta Primavera de bèsties que cau com les fulles de la primera tardor. Ja hem dit que no és una obra amb un vestuari gaire espectacular. Ans al contrari. L’escenografia també peca per sòbria: l’escenari té més aviat totes les limitacions que solen presentar les classes. Cal destacar, també, que al col·lectiu docent, que, com dèiem, acudí en massa a la cita de Santa Maria del Camí, res d’allò li grinyolés gens ni mica. Ni prop fer-s’hi. Hi està tan avesat que, en certa manera, hi ha posat call, però convé destacar la perícia d’un dramaturg que s’ha preocupat de fer una recerca exhaustiva de com funcionen realment els centres educatius tant per a la seva opera prima com per a la direcció del muntatge. I la valentia de convocar-hi tots els professionals, docents i actors, no només per a la difusió boca-orella sinó també per rebre’n els feedbacks escaients i oportuns.

Els cinc actors de l’obra Primavera de bèsties
©Sebastià Rigo.

La imaginació és millor que qualsevol escenografia imponent. Quan érem infants, fingíem els objectes amb les mans buides. I és obvi que aquí, veient-los reproduir igual asseguts còmodament des de les nostres poltrones, per una estona ens teletransportem de nou a la infantesa. També en comprovar el capteniment obtús i capciós de certs progenitors que es comporten talment com els nens!

Aquesta previsió i despesa econòmica prou ajustada dificultava encara més que el drama s’embutxaqués el públic, perquè ho ha de confiar pràcticament tot al text i la interpretació. Doncs la veritat és que els cinc actors hi reïxen amb escreix. Tots els personatges estan força resolutius damunt les taules. De vegades, en aquestes prèvies, pot mancar als actors el rodatge necessari i el crític en sol sortir amb el ciri trencat que amb el temps està convençut que tot rutllarà més fi; però aquí no queda més remei que treure’s el capell i reconèixer que tot llisca ja tan bé que això s’enfila i s’enfilarà de la mateixa manera que es va fent gros com una bola de neu el conflicte entre la professora i els pares. De fet, el temps ens està donant la raó. A les quatre funcions de la sala petita del Principal de Palma les entrades s’estan exhaurint —en cas que s’esgotin, que és la millor notícia que vos podríem transmetre, de ben segur que la prorrogaran o sortiran noves avinenteses per veure escatainar aquestes bèsties paternes.

Hi ha un passatge, el més histriònic, electritzant i divertit de tots, que esbutza de riure un públic entregat. És la reproducció d’una conversa esbojarrada d’un grup de pares de WhatsApp farcida d’emoticones: el cor trencat, els tres micos savis, les caretes de tota casta, les mans que supliquen perdó… Per ventura, encaparrats a cercar algun defecte, en aquest tros convindria davallar un punt el ritme frenètic a fi que els assistents poguessin seguir i entendre l’escena en tota la seva integritat.

Xavi Frau és Víctor, el pare, ajagut amb les girafes ©Sebastià Rigo.

I insistir també que, si aleshores ja haguessin existit, el Dant no hauria desaprofitat l’ocasió d’afegir un raconet en algun cercle de la Divina Comèdia per parlar dels directors dels centres escolars. És patètic el moment en què Pep Lluís suplica a la docent que es retracti dels seus actes davant els pares poc preocupat per si és ella o ells els qui ostenten la raó. Al responsable del col·legi, sols li interessa assuaujar el conflicte que s’encetà al centre, però que ara s’ha estès per les xarxes socials, els mitjans de comunicació i, fins i tot, una societat civil que es congrega amb pancartes manifestant-se a la porta de l’edifici. Mentrestant, la Conselleria —i ho crec!— se’n renta les mans.

Carles Cabrera Villalonga
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close