Teatre

La cara fosca de la lluna

Títol: Segis-mundo
Autor i intèrpret: Daniel Ventosa
Teatre Gaudí
Fins al 25 de novembre del 2021

És un vespre fresc de tardor. L’aire xiula a través dels cabells; m’escridassa, no vol que arribi tard. Encara no són les vuit, em dic. Així i tot, m’afanyo per arribar amb un cert marge al teatre Gaudí. Abans d’obrir la porta de vidre, m’aturo, em trec els auriculars i paro la música. Les lletres «Brain Damage – Pink Floyd» queden congelades a la pantalla d’inici del mòbil. Empenyo el pom metàl·lic mentre el cap taral·leja «and if the band you’re in starts playing different tunes, I’ll see you on the dark side of the moon».

És una història —o no-història— molt íntima; que juga entre la ficció i la realitat, en què l’autor allibera els personatges que habiten dins seu i els col·loca damunt l’escenari.

La sala gran amb les seves quatre bandes acull una obra agredolça, intensa i necessària. Els focus són cuques de llum; tènues enmig la foscor, que il·luminen Segis-mundo, una tragicomèdia de Daniel Ventosa. Amb el reconegut soliloqui del drama espanyol La vida es sueño de Calderón de la Barca com a base, el protagonista construeix l’obra posant-se la pell d’un actor, un músic, un xaman, una dona i fins i tot de si mateix. “És una història —o no-història— molt íntima; que juga entre la ficció i la realitat, en què allibero els personatges que habiten dins meu i els col·loco damunt l’escenari”, explica Ventosa. Un context que de per si és dual perquè, com també apunta l’autor, actor i director, l’escenari d’un teatre és un espai on no se sap què és real i què no. “Aprofitant el relat de Segismundo puc aprofundir-me en els somnis, alternar-los amb allò mundà i qüestionar-ho tot”, afegeix Ventosa.

L’espai, els elements, la paraula i el so es fonen amb ell… i tot batega a l’uníson amb una intensitat que posa els pèls de punta.

L’amplitud i honestedat amb què l’actor transita per la sala fa creure a l’espectador que no està seguint un ordre. S’expressa amb cada fibra del seu ésser mentre crida, corre, es llança a terra, rodola, canta cançons pròpies acompanyades de piano i acordió, al mateix temps que interpel·la el públic amb temes com la salut mental, la dependència emocional, la sexualitat, la soledat, l’amor i les inseguretats.

L’espai, els elements, la paraula i el so es fonen amb ell… i tot batega a l’uníson amb una intensitat que posa els pèls de punta. Els canvis emocionals són bruscos, desequilibrats; es rebel·len contra un món podrit. “Es tracta d’un monòleg estructurat com a seqüència-mosaic de fragments: cançons, sons, moviment, text, transformisme, ritual… que explora, amb rigor, maneres narratives no-rígides on els límits es desdibuixen i les etiquetes no hi tenen gaire cabuda”, assenyala Ventosa.

La proposta a Segis-mundo, és que surti la veritat i que tothom sigui sincer, amb la curiositat que tot plegat es reclama des d’un teatre.

A Segis-mundo regna el dubte. Daniel Ventosa comença a filar una frase i, de sobte, l’agulla canvia de rumb. Què és la vida? I la presència? Qui som? Podem triar el nostre destí o està escrit a les estrelles? “Personalment, la defineixo com una comèdia transcendental o tragicomèdia, en què prenen rellevància la intensitat i la manera de dir les coses, perquè, depenent de com ho rebi l’espectador, ho pot entendre com una ximpleria o com una reflexió. Això és el que crea una ambigüitat curiosa que acaba fent gràcia”, explica l’autor.

Un altre aspecte que crida l’atenció és l’antagonisme. Al llarg de l’obra, l’actor es manté en una postura que recorda a la de Doctor Jekyll i Mister Hyde, posant èmfasi en la multiplicitat de cares que té la gent o —com ell diu— les màscares que un porta. “Tots ens posem màscares allà on anem. La proposta a Segis-mundo, és que surti la veritat i que tothom sigui sincer, amb la peculiaritat que tot plegat es reclama des d’un teatre”, conclou Ventosa.

En sortir del Gaudí, agafo el mòbil i Brain Damage segueix estàtica a la pantalla. No pot ser més oportuna, penso. La cançó em parla del costat fosc de la lluna, on s’amaguen les realitats amargues, difícils de pair; arraconades a un segon pla per la cara bonica i brillant que corona cada nit el cel, sense cap problema aparent. Però Segis-mundo ha estat molt clar: tots tenim diferents aspectes de la nostra persona que no mostrem al públic, ja sigui per temor a ser rebutjats, jutjats, encasellats en etiquetes; tots arrosseguem un passat que ressegueix la nostra manera de fer i pensar. I l’apartem. Interpretem un paper serè, sabent que, en el fons, tothom té quelcom que no mostra: la cara fosca de la lluna.

Violeta Julbe
Periodista cultural. Moguda per la música, l'art, el teatre i amant de la lectura i l'escriptura, col·labora en la revista digital en català Ctxt en la secció de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close