“Pare, em canvio el primer cognom pel de la mare”. En Ramon es va quedar perplex. La Martina, amb aquell gest activista i feminista, acabava d’engegar un seguit de preguntes que es disparaven sense parar al seu cervell i ell no en sabia la resposta. “Em sembla genial, filla”, van contestar els seus llavis automàticament, deixant-lo sorprès pel que acabava de dir. Un regust agredolç li ocupava la boca. Ell que sempre s’havia considerat d’esquerres i feminista… per què ara l’incomodava tant la decisió de la seva filla? Per què sentia una lleu punxada a l’estómac només de pensar que la Martina ja no es diria Madaula? Tractant de trobar-ne el motiu, l’actor Ramon Madaula acaba creant Els Brugarol, una comèdia familiar que parteix d’aquesta situació personal i l’estira fins a l’extrem.
Els Brugarol
Autor: Ramon Madaula
Direcció: Mònica Bofill
Intèrprets: Jaume Madaula, Estel Solé i Ramon Madaula
Teatre Poliorama
Fins al 2 de maig de 2021
El focus diposita un tel de llum sobre el sofà marró de pell, al bell mig de l’escenari. L’acompanya la gran pintura d’un senyor seriós d’ulls inquietants, que observen fixament la partida d’escacs. L’Antoni mou la peça i en Pablo queda desconcertat… entre cavalls i reines, el seu sogre ha intentat fer-li xantatge; vol que convenci a l’Anna per fer-se enrere i mantenir intacte el cognom Brugarol. “Es parla molt del feminisme, encara que el tema del cognom ningú s’atraveix a tocar-lo; hi ha parelles joves que ho estan començant a fer, però està costant molt.”, comenta l’autor. En Pablo s’endú la mà al cap… a través de les seves ulleres amb ditades ha vist sempre el món amb ulls revolucionaris i ara, l’Antoni, un burgès de discurs paternalista i carrincló, l’està fent dubtar. D’aquesta manera, col·lideixen dues generacions amb dues maneres de fer completament oposades. Les incongruències i paradoxes entren a escena. “Una cosa és el que ets i l’altra el que t’agradaria ser. A vegades, hom es construeix un personatge que no és real i aleshores dins seu hi ha un decalaix que fa que no sigui feliç”, apunta Ramon Madaula. L’autor i actor cita a Arcadi Oliveres amb el seu abans de ser coherents hem d’intentar ser feliços, per demostrar que existeix una por social a acceptar la contradicció, que l’obra posa en relleu. És coherent ser incoherent.
Al respecte, l’actor Jaume Madaula -qui encarna a Pablo- comenta que a dia d’avui, “a les xarxes socials, amb la pressió de l’opinió pública i del que és correcte dir o no, trobo a faltar una feina honesta amb un mateix. Manca la comprensió del funcionament de les altres persones i se les ataca ràpidament. Si un està confós, no cal amagar-ho. Jo puc tenir unes idees i veure que la realitat va per una banda i els desitjos per una altra”. “El personatge d’en Jaume fa un viatge. Si vols canviar el món, t’has de posar dins el sistema i fer coses que no t’agradaran. Un cop hi entres, caus en moltes contradiccions. Penso que l’error és fer veure que no; s’han d’acceptar i no dissimular-les”, afegeix Ramon Madaula.
L’Anna, interpretada per Estel Solé, sent que no encaixa en l’entorn on ha crescut, que no la representa. Alhora, però, no s’adona que si pot escollir com viure és a causa del coixí familiar. A en Pablo, tot i ser antisistema, li agradaria guanyar-se bé la vida amb el que ha estudiat; és conscient que Brugarol és la clau per obrir moltes portes i ascendir esglaons socials. L’Antoni, industrial tèxtil destacat del Vallès, fa tot el possible per mantenir el cognom de la seva filla a lloc, esporuguit que la nissaga desaparegui si aquesta se’l canvia. Sota la direcció de Mònica Bofill, els tres personatges travessen diverses discussions i dilemes interiors, que els condueix a replantejar-se el que donaven per fet sobre si mateixos. “El tema del sistema de classes queda molt marcat perquè reflexa com si no et dius Brugarol et costarà més accedir a certes oportunitats. En la societat barcelonina actual és vertader que en funció del barri al qual correspons resulta més complicat integrar-se en els entorns que un desitja”, assenyala l’autor.
Els actors es mouen per l’espai i -sota llums blaves i liles- evidencien com l’existència d’un model de coherència absoluta és un mer miratge. Entre les parets del Poliorama ressona àmpliament la rialla de l’espectador, encisat per l’humor àcid i la murrieria de Madaula, trencadors de l’halo artificial que envolta la coherència; reveladors de la naturalitat de la discordança. Un text costumista que compta amb tòpics inevitables, presentats de forma que no desemboquen en la transcendència ni en l’escarni.
En conjunt, Els Brugarol demostra una bona feina per part dels intèrprets, que aconsegueixen encarnar a la perfecció els diferents discursos de manera àgil, gràcies al minimalisme i simplicitat de la posada en escena de Mònica Bofill. L’autor desemmascara el que s’amaga darrere els discursos activistes que creiem que defineixen qui som i revela els contradiments que condueixen al qüestionament identitari; les diferències abismals entre el pensament de diferents generacions i classes socials. Una divertida proposta que farà esclafir a tot aquell que s’assegui a les butaques del Teatre Poliorama fins al 2 de maig.
