Teatre / Opinió

La comèdia catalana

‘L’illa deserta’ confirma el magnífic estat, a casa nostra, d’un gènere que ha sabut créixer i consolidar-se i, sobretot, guanyar milers d’espectadors, àvids d’unes noves obres que, a més, tenen una gran recepció en altres contextos lingüístics.

El maig d’aquest 2023 ha fet vint anys que es va estrenar El mètode Grönholm al TNC. Una fita. Un abans i un després. Per moltes raons. En primer lloc, perquè l’obra de Jordi Galceran va posar el teatre català en l’òrbita mundial, sobretot europea i llatinoamericana: se n’han fet més de 300 muntatges. En segon lloc, perquè a Barcelona mateix, en les dues produccions que s’han tirat endavant en aquestes dues dècades, l’han vista unes 400.000 persones, cosa que vol dir un munt de gent.

Finalment, perquè va prestigiar a casa i a fora un teatre català que fa vint anys no podia mostrar múscul com ho fa ara. Sí, ho va aconseguir amb una comèdia. I què?, podríem respondre. Perquè, gràcies a aquesta comèdia, molts directors i productors d’arreu del món s’han interessat pel teatre català, una marca consolidada que juga amb selecció pròpia. A rebuf del text de Galceran s’ha estrenat drames, teatre experimental i tota mena de peces.

Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent 'El mètode Grönholm' al Poliorama. Foto: Daniel Escalé
Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent ‘El mètode Grönholm’ al Poliorama. Foto: Daniel Escalé

Si s’estrenen tantes obres escrites en català a fora és, en part, gràcies al fet que tenen èxit a casa nostra. Perquè arriben a La Villarroel, al Goya o on sigui i els espectadors omplen la platea, cosa que té un cert efecte quan es tracta de vendre els drets. Tanmateix, no sempre passa per aquest motiu, perquè hi ha més d’un dramaturg local que pot viure del teatre sense haver de patir el tràngol de la primera nit a Barcelona, com Esteve Soler. Fins i tot hi ha autors, com Josep Maria Miró, que han vist com els seus textos pujaven a escena a Montevideo o Buenos Aires sense que aquí els hàgim vist. La temporada que ve, arribarà al TNC Entrevistes breus amb dones excepcionals, de Joan Yago, que ja ha passat, entre altres llocs, al Théâtre Ouvert de París.

L’últim èxit és, sens dubte, L’illa deserta, que acaba funcions el cap de setmana que ve a La Villarroel. És una comèdia romàntica de Marc Artigau, dirigida per ell mateix i protagonitzada per Maria Rodríguez i Miki Esparbé, que ha penjat el cartell d’entrades exhaurides més d’una nit. Al públic, hi ha gent de tota mena, joves, gent gran, mitjana edat. Una peça intergeneracional, d’arrel burgesa i que no pretén arreglar el món.

Marc Artigau ha escrit i dirigit 'L'illa deserta', una producció de La Brutal que s'ha estrenat a La Villarroel. Foto: Marc Mampel
Marc Artigau ha escrit i dirigit ‘L’illa deserta’, una producció de La Brutal que s’ha estrenat a La Villarroel. Foto: Marc Mampel

Ben diferent, la peça d’Artigau a la de Galceran, que qüestionava els processos de selecció de personal que, vint anys enrere, començaven a ser d’ètica dubtosa. L’illa deserta és molt més simple i, per tant, molt més exportable, en el sentit que ens col·loca al davant un home i una dona que es queden tancats en un ascensor, senten el que podríem dir-ne una atracció mútua i emprenen una vida durant la qual sempre es preguntaran què hauria passat si ell hagués escrit bé el telèfon d’ella.

Artigau és un autor molt prolífic. I aquesta temporada s’ha apuntat dos èxits: Pares normals i aquest L’illa deserta. La primera, al Poliorama. I la segona, a La Villarroel. Dos teatres de format mig, mig-gran, que ni són fàcils d’omplir ni d’atraure bones crítiques. L’autor, com Yago, forma part de la generació que es troba en la trentena i que va quedar fora del T6, el projecte que, des del TNC, va impulsar la dramatúrgia catalana durant una dècada i que, precisament, es va inaugurar amb El mètode Grönholm.

'La pell fina', de Carmen Marfà i Yago Alonso, ha exhaurit entrades a la Flyhard fins a finals de juny. Foto: Sala Flyhard
‘La pell fina’, de Carmen Marfà i Yago Alonso, va exhaurir entrades a la Flyhard i aquest estiu passa al Borràs. Foto: Sala Flyhard

Avui dia ens semblaria impossible que una obra com la de Galceran s’estrenés en un teatre públic. Han canviat moltes coses en aquests vint anys. Ara potser no cal que el TNC hagi d’ajudar la comèdia en la nostra llengua a enlairar-se, ja que hi ha un grapat de teatres privats que busquen textos autòctons que facin riure o commoguin espectadors autòctons. Aquest estiu, a més de L’illa deserta, tenim La pell fina al Borràs i Quant temps em queda al Goya.

El problema apareix quan veiem qui és que dona suport als nous autors. Per una banda, tenim la Sala Beckett, que aposta de tant en tant per una comèdia de més to, com Tocar mare, de Marta Barceló, que al setembre, per exemple, serà al Heimathafen Neukölln de Berlín. I, per l’altra, la Sala Flyhard, una autèntica factoria del gènere, un teatre on els dramaturgs poden provar-se. La pell fina, de Yago Alonso i Carmen Marfà, ve d’aquí. Fa no gaire, tenien en cartell l’excel·lent La nit del peix kiwi, de Josep Julien.

Wera Herzberg i Inka Löwendorf fan 'Tocar mare' de Marta Barceló al Heimathafen Neukölln de Berlín.
Wera Herzberg i Inka Löwendorf fan ‘Tocar mare’ de Marta Barceló al Heimathafen Neukölln de Berlín.

Que sigui la Flyhard la sala que estigui donant ales als nous dramaturgs no deixa de ser, tanmateix, una raresa. No hem d’oblidar que es tracta d’un teatre petit, on caben 40 espectadors. Té, a més, una cua considerable per estrenar.

La temporada que ve, el TNC posarà de llarg moltes obres escrites aquí. De Daniela Feixas, Miquel Àngel Raió, Clara Usón, Yago… Però ha desaparegut gairebé del tot el patrimoni. La temporada passada hi van fer Terra baixa i la que ve hi serà La plaça del Diamant. Sembla com si ja haguessin fet tots els Sagarra, Rusiñol, Espriu, Palau i Fabre, Brossa i companyia. I potser hauria d’arribar l’hora de començar a recuperar els textos dels noranta i de les primeres dècades del segle XXI. Penso en Els jugadors, de Pau Miró. O El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró. O Occisió, de Lluïsa Cunillé. O Morir, de Sergi Belbel.

Als privats, recuperar obres del repertori català no els ha funcionat mai. Fa uns anys, La Villarroel va treure-li la pols a Paraules encadenades, de Galceran, i va passar sense pena ni glòria. El retorn d’El mètode Grönholm, en plena pandèmia, amb un repartiment nou, tampoc no va rutllar del tot.

Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz i Jordi Boixaderas, a 'Els jugadors', estrenat al Teatre Lliure el 2012
Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz i Jordi Boixaderas, a ‘Els jugadors’, estrenat al Teatre Lliure el 2012. Foto: Ros Ribas

La comèdia és un gènere que sol demanar immediatesa. Un cop cauen de la cartellera, pel motiu que sigui, costa remuntar-les, i aquí no hi ha gaire tradició ni prou públic per mantenir les obres durant més de dues temporades. L’única que ho va aconseguir va ser la peça estrella de Galceran, que va estar del 2004 al 2007 al Poliorama en diferents períodes. Llevat d’aquesta, cap. Com a molt, dues temporades seguides.

Al públic català li agrada anar al teatre a passar-s’ho bé, a riure, a riure-se’n d’ell mateix. Fitzroy n’era un bon exemple. I Una teràpia integral, de Cristina Clemente i Marc Angelet. Dos èxits d’aquest 2023. L’illa deserta és una altra cosa. No hem conreat gaire la comèdia romàntica. Potser era Smiley, de Guillem Clua, l’única obra d’aquest estil que havia funcionat? Una peça que, per cert, també havia començat a la Flyhard, s’havia fet al Lliure i havia acabat al Capitol. Amb una segona part, pujada en pandèmia, que es va estrenar a l’Aquitània!

Ramon Pujol i Albert Triola a 'Smiley, després de l'amor', de Guillem Clua. Foto: Kiku Piñol
Ramon Pujol i Albert Triola a ‘Smiley, després de l’amor’, de Guillem Clua. Foto: Kiku Piñol

L’obra d’Artigau obre una nova via que els temps que corren demanen. I que tingui al seu abast dos intèrprets superbs com Esparbé i Rodríguez diu molt del muntatge i de l’obra en ella mateixa. Hi ha un planter brutal d’actors i actrius joves que s’han foguejat com pocs fent, precisament, sèries i pel·lícules romàntiques. Tots els que podeu veure a Cites Barcelona i tots els que us venen al cap quan penseu en produccions espanyoles de Netflix o Prime Video.

La qüestió és que l’obra, la comèdia, sigui tan bona com les de Noël Coward, J. B. Priestley o Eugene O’Neill. Dos anglesos i un nord-americà del segle XX que van dignificar el gènere i que sovint són la base, la font, de tot. L’illa deserta ho és, sens dubte. Especialment, perquè tracta l’espectador com a adult, està molt ben escrita i té tot el necessari per esdevenir un clàssic.

Quantes obres dels últims trenta anys aspiren a això, a acabar sent clàssics. Molt em temo que no ho sabrem mai si no hi ha algú que es dediqui a separar el gra de la palla i intenti portar a escena tots aquells textos que van canviar la manera de veure el teatre català, d’una cosa petita i lletja que calia cuidar a un art esponerós que té vida pròpia lluny del nostre domini lingüístic. Només tenim El mètode Grönholm, però crec que n’hi ha alguna més.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close