Teatre

La comicitat de la guerra freda familiar

Una situació familiar gairebé banal pot complicar-se. I es complica. I és quan cadascú fa servir les seues armes i comença a disparar. Tot en clau de comèdia, sí. Però… Cesc Gay torna a la direcció teatral amb ’53 diumenges‘, un muntatge que s’ha pogut veure a València i en català, trencant sortosament la tendència a estrenar les peces comercials produïdes a Catalunya en castellà a la capital valenciana.

53 diumenges
Autor i director: Cesc Gay
Intèrprets: Pere Arquillué, Cristina Plazas, Àgata Roca i Lluís Villanueva
Producció: Misògines, Elefant, Mola i Teatre Romea

No és freqüent que a la cartellera valenciana arriben produccions catalanes de tall més o menys comercial. I si ho fan és perquè aquestes mateixes produccions estan concebudes per a un àmbit estatal i, lògicament, són en castellà. Peces de teatre català, en català i a més de comèdia com aquesta 53 diumenges són una notable excepció. I si no fora pel teatre públic, ni això. Així que gràcies a la prolífica Focus i a l’encert programador de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), el públic ha gaudit d’una proposta que s’ha estrenat en el Principal de València abans d’iniciar la seua marxa en el Romea barceloní, des d’on ha sorgit i on és de preveure que tinga el seu màxim recorregut.

El cineasta Cesc Gay està darrere de 53 diumenges. No és la primera vegada que es passa al teatre. Amb Els veïns de dalt (Los vecinos de arriba, un dels grans èxits de 2018) es va llançar a un canvi de registre que, en realitat, no ho és tant: Gay és un cineasta de diàlegs; de personatges urbans, de confrontacions dialèctiques i xerrameca. D’ací i ara. I cintes seues com En la ciudad o Truman no ens costa tant imaginar-nos-les com a obres de teatre.

Una imatge de l’obra, amb Pere Arquillué, Cristina Plazas i Lluís Villanueva. Fotografia: David Ruano.

Aquesta comèdia al voltant dels conflictes familiars va clarament de menys a més. L’humor es dosifica al principi, per a fer eclosió més endavant i, sobretot, en el tram final. És quan Pere Arquillué es llança ja sense frens. I quan Lluís Villanueva irromp en escena —es fa esperar— per a donar a l’obra la seua plena dimensió humorística. Amb un final totalment sorprenent, Gay condueix l’espectador d’una forma en la qual quasi ningú pot intuir el desenllaç. O tal vegada esperar-ne un altre, i no el que succeeix. Però, perquè això ocórrega, abans hi ha hagut tres assalts. I ací radica una altra de les troballes: malgrat que des d’un principi se sap que l’assumpte de l’obra és la reunió de tres germans a casa d’un d’ells i la seua esposa (ixen els quatre a escena res més alçar-se el teló), la peça posterga la trobada en dues ocasions perquè no siga fins al final quan els tres coincidisquen

En 53 diumenges, la parella amfitriona espera en el seu pis els dos germans d’ell, papers que recauen en Cristina Plazas i Lluís Villanueva. El motiu: a instàncies d’ella, més responsable que els dos homes, cal replantejar-se seriosament què s’ha de fer amb el pare, un home d’avançada edat, vidu, i que encara viu sol, malgrat que la seua memòria comença a fallar i els seus problemes amb el veïnat augmenten; entre ells, una certa tendència exhibicionista. Però els tres germans són com l’aigua i l’oli. Està la culta i responsable d’ella, tot i que la seua vida sentimental fa aigua; el fracassat del menor —un actor que mai té ofertes de relleu, i que ve d’una prova per a fer de tomaca en un anunci de gaspatxo— i el major, algú d’escàs talent que, no obstant això, gaudeix d’un notable estatus social i econòmic per haver-se casat amb la filla d’un empresari molt ric. Les seves vides tenen un punt de patetisme que els iguala. I dins d’eixe context… Què han de fer amb el pare? D’això va 53 diumenges. D’això, i de la sorprenent novetat en la vida del germà major: ha publicat una novel·la, que ha tardat a escriure un any els diumenges de vesprada.

Plazas i Arquillué. Fotografia: David Ruano.

En una comèdia com aquesta són relativament benvinguts els excessos i el to que en una pel·lícula serien inviables, encara que potser hi ha una sobredosi d’això en alguns passatges de l’obra. Cristina Plazas lidia amb el paper menys agraït. No té la càrrega humorística dels seus dos germans, i a més ha de fer de responsable alhora que d’histèrica. Pere Arquillué amplifica el seu paper amb un repertori expressiu i histriònic; tal vegada massa d’allò segon en determinats moments. Igual que Villanueva, que com ja hem dit domina la situació del tram final. Tal vegada perquè el desenvolupament de la peça fa que tarde a arribar. I és amb ell quan la guerra freda fraternal esclata en tota la seua esplendor. El contrapunt assenyat i irònic és a càrrec d’Àgata Roca, brillant en la seua moderada presència en escena. La maquinària, en tot cas, està molt ben greixada. 53 diumenges és una divertida comèdia.

Agustí Garzó
Periodista. Ha estat delegat del diari Levante-EMV a les comarques de La Costera-La Vall d'Albaida, tasca que ha compatibilitzat col·laborant amb nombroses publicacions de caire cultural amb articles sobre música, cultura popular i arts escèniques. Durant anys va seguir l'activitat teatral d'arreu de l'Estat al suplement Urban amb la columna setmanal Madrid/Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close