Teatre / Opinió

La condescendència

Arran de l’estrena de ‘Carrer Robadors’ es van dir coses molt grosses i es va parlar molt poc amb l’equip artístic implicat en l’adaptació de la novel·la de Mathias Enard, cosa que fa pensar que sovint parlem sense saber de què parlem i que tractem els ‘febles’ del sistema teatral com si fossin nens. Ara ha deixat el Romea i podem referir-nos-hi amb calma.

Hi ha pocs temes que despertin tanta passió en el petit món teatral nostrat com el feminisme i la defensa de les minories. El tomb que hi ha hagut en els últims cinc anys ha estat brutal, sobretot arran de la crisi del Lliure de Lluís Pasqual, per una banda, i pel cas Àngels a Amèrica, per l’altra. El primer va fer esclatar la bombolla patriarcal. El segon va visibilitzar el nul cas que fèiem als artistes no blancs, la discriminació.

El resultat, a hores d’ara, és que hi ha dones al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya, el Mercat de les Flors, Fira Tàrrega o TNT, i programacions més o menys paritàries als teatres i festivals públics del país. Qui ens ho hauria dit, el 2016, que seríem al 2021 i s’hauria avançat tant al respecte.

'Dear Winnie' va ser un dels grans espectacles del Grec 2021. Foto: Reyer Boxem
Dear Winnie va ser un dels grans espectacles del Grec 2021. Foto: Reyer Boxem.

Per l’altre cantó, acabem de passar un estiu amb un Festival Grec dedicat a Àfrica on les propostes vingudes de les terres que van del Marroc a Sud-àfrica han estat nombroses així com les relacionades amb artistes locals afrodescendents. Però, en aquest cas, el regust de boca que ha deixat és més aviat agredolç, sobretot per mor de la polèmica generada amb Carrer Robadors.

Anem a pams, pels que no sàpiguen de què va. Julio Manrique va cometre la gosadia d’adaptar al teatre una novel·la publicada fa nou anys a França (fa vuit a casa nostra), escrita per un autor que fa uns vint anys que viu a Barcelona, Mathias Enard, el qual, a més, és especialista en cultures orientals, sap àrab i persa (i català) i va guanyar el Premi Goncourt (el més prestigiós a l’Hexàgon) per Brúixola.

Moha Amazian, Anna Castells, Elisabet Casanovas i Guillem Balart a 'Carrer Robadors'. Foto: David Ruano
Moha Amazian, Anna Castells, Elisabet Casanovas i Guillem Balart a Carrer Robadors. Foto: David Ruano.

La qüestió és que el protagonista de Carrer Robadors és un noi de Tànger que, enmig de les tempestes de la Primavera Àrab i el 15M, s’enamora d’una noia catalana i decideix travessar l’Estret per plantar-se a Barcelona. En Lakhdar, el protagonista, no es fa gaires preguntes sobre què passa al seu voltant. Les circumstàncies personals l’empenyen sempre cap endavant: se’n va de casa, treballa i viu on pot, s’enamora, queda estancat a Algesires, aterra a Barcelona… Sempre amb l’amic de tota la vida al cap, en Bassam.

Manrique, en una decisió que sabia que aixecaria polseguera, va apostar per Guillem Balart per fer de Lakhdar, però va atorgar la resta de papers àrabs a catalans d’origen magribí. Balart, abans de l’estrena, em confessava que havia estat unes quantes nits sense dormir, perquè pensava que estava fent un paper que no era per a ell, però que va tranquil·litzar-se quan els seus companys li van dir que no hi havia ningú millor per donar vida al protagonista de la novel·la. Això li va dir Moha Amazian, el Bassam de la peça.

Georgina Latre, Moha Amazian i Manar Taljo, protagonistes d’Al Hayat o la suma dels dies, que ara és al Maldà.

“Sento en Lakhdar com algú molt proper, però no vull ocupar un espai que no em pertoca”, em deia Balart un mes i mig abans de l’estrena. Amazian, assegut davant seu, feia que no amb el cap, per respondre de seguida: “És més important que el facis tu i que s’expliqui aquesta història que el fet que no s’expliqui”.

Això va passar abans. Un cop estrenada al Teatre Grec, van ploure les crítiques, especialment dirigides a la presència de Balart i a la trama de la novel·la. Que per què el protagonista no era d’origen marroquí, que si l’obra era islamòfoba, etc. I mai ningú no li va demanar què en pensaven de tot plegat a Amazian i als altres tres actors d’origen àrab de la peça (Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar). Ningú. Així ho explicava fa uns dies Amazian a Els experts d’iCat.fm arran de l’estada de l’obra al Romea. Perquè, si li haguessin preguntat a ell, hauria dit que estava encantat, que fins ara (té 26 anys) mai no havia tingut una oportunitat com aquesta i que mai no havia participat tant en la construcció d’una obra.

Quim Àvila fent de Belize a la producció de 2017 d''Àngels a Amèrica' del Lliure. Foto: Felipe Mena
Quim Àvila fent de Belize a la producció de 2017 d’Àngels a Amèrica del Lliure. Foto: Felipe Mena.

Amazian es queixava de la condescendència, de què altres parlessin per ell. I, quan es pronunciava al respecte, que tenia molt bona voluntat, però que no sabia veure un problema evident. El tema és que es va aplicar a Carrer Robadors el mateix patró que a Àngels a Amèrica. A l’obra de Tony Kushner hi ha un personatge, Belize, que és un negre gai racialitzat i David Selvas, en la versió que en va executar el 2018 al Lliure, va passar per alt aquest detall i li va oferir el paper a Quim Àvila, integrant aleshores de la companyia jove del teatre, amb la qual el director havia de treballar l’obra. El col·lectiu Tinta Negra, integrat per artistes afrodescendents, va posar el crit al cel. Amb raó.

Carrer Robadors és una obra molt diferent d’aquella i, vista la bona feina d’Amazian, per exemple, podríem pensar que hauria pogut ocupar el rol de Lakhdar sense cap inconvenient. Però el director degué considerar que encara estava verd per assumir un protagonista davant de 2.000 persones. I potser tenia raó.

Kathy Sey i Yolanda Sey a 'Els jocs florals de Canprosa' al TNC. Foto: David Ruano
Kathy Sey i Yolanda Sey a Els jocs florals de Canprosa al TNC. Foto: David Ruano.

Els intèrprets d’origen no europeu han de saltar una paret immensa per fer-se visibles, amb l’afegit que a Barcelona no s’estrenen gaires peces com Carrer Robadors o Àngels a Amèrica, on cal tant sí com no disposar d’actors i actrius racialitzats. Si sempre fem clàssics o obres contemporànies que parlen sobre blancs, no són necessaris. Tampoc no hi ha gaires directors que pensin que els aniria bé una Ofèlia negra o un Trèplev asiàtic. Si els preguntes, et diuen que no hi ha intèrprets no blancs bons. I és el peix que es mossega la cua: si no aconsegueixen rodatge, mai no reeixiran, si no tenen oportunitats, mai no podran demostrar res.

De vegades penso que les quotes anirien molt bé. Que potser passaríem uns anys patint-les, però que al cap de poc en sortiríem tots guanyant. Amb les dones, que encara estan infrarepresentades, s’han aconseguit programacions paritàries sense haver d’escriure cap norma. Arribarem a aquest punt amb les minories? El panorama està canviant, però potser massa a poc a poc.

Ayoub El Hilali, Abdelatif Hwidar i Guillem Balart a 'Carrer Robadors'. Foto: David Ruano
Ayoub El Hilali, Abdelatif Hwidar i Guillem Balart a Carrer Robadors. Foto: David Ruano

I després ve la condescendència, passar per alt coses que no perdonaries a un actor blanc o, com diu Amazian, pensar per tu o descartar-te directament com a subjecte capaç de disposar de les teves pròpies idees. Quan un home li explica a una dona allò que ella ja sap, d’això se’n diu mansplaining. Quan un blanc li diu a un magribí el que ell hauria de dir, d’això se’n diu condescendència. O és racisme?

Ens costa molt escoltar els altres, sobretot en el món del teatre català. I quan diuen el que pensen, mirem cap a una altra banda. Per això la crítica està desapareixent. Abans d’analitzar què ha passat, estaria bé tenir informació de totes les parts. Fins i tot tirar enrere i demanar-nos, en el cas de les minories, què hem deixat de fer en els últims vint anys perquè veiem tan pocs artistes no blancs en escena. Abans d’Àngels a Amèrica, ningú, ningú, no s’ho preguntava, cosa que demostra un cert endarreriment cultural.

Carrer Robadors tenia molts problemes i cap d’ells no tenia a veure amb si l’actor que feia de Lakhdar era o no d’origen marroquí. El seu principal hàndicap era que la dramatúrgia del mateix Manrique, Sergi Pompermayer i Marc Artigau no va posar prou èmfasi en el fet que el motor de la novel·la és l’amistat entre Lakhdar i Bassam, i que en Lakhdar, com deia, no es fa gaires preguntes sobre el moment convuls que li toca viure. Ell vol tirar endavant sigui com sigui, amb un anhel de llibertat fora mida. Això, al muntatge teatral, es veia ben poc.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close