Teatre / Opinió

La crisi del teatre d’art

L’èxit del teatre comercial, amb una cartellera barcelonina espaterrant plena d’obres de factoria local, amaga una certa crisi, la d’aquell “teatre d’art” que a Catalunya té més d’un segle d’història i que, sens dubte, ha perdut embranzida mentre el seu relleu natural, la hibridació, no ha arribat encara al públic majoritari.

En el seu manifest fundacional de 1976, els impulsors del Teatre Lliure feien una diagnosi molt crua del seu temps. Parlaven de “crisi” i de desafecció del públic cap a les arts escèniques, fruit, en bona part, de la foscor de la dictadura franquista que estaven deixant enrere i de la manca de continuïtat cultural, cosa que havia produït que no hi hagués prou artistes.

D’aquí que la seva proposta, radical, es basés en un “teatre d’art per a tothom”. Què volien dir Fabià Puigserver, Lluís Homar, Anna Lizaran, Lluís Pasqual, Carlota Soldevila i companyia? Doncs, que buscaven oferir obres molt ben fetes, on la paraula i l’emoció portessin l’espectador a una mena de gaudi estètic. El concepte l’havia encunyat Stanislavski al seu Teatre d’Art de Moscou de finals del segle XIX. I aquí l’havia seguit Adrià Gual, a la mateixa època.

Està en crisi, avui, el teatre català? En línies generals, sempre hi està. Perquè mai no s’acaba de solidificar res, sinó que es cremen etapes contínuament i es van fent tombs. Però si filem una mica més prim, parlar de “crisi” quan la cartellera barcelonina està farcida d’obres escrites aquí que desperten el fervor i l’entusiasme del públic, seria una frivolitat. I basta posar un exemple.

Ramon Madaula ha escrit i protagonitza 'Conqueridors'. Foto: David Ruano
Ramon Madaula ha escrit i protagonitza, amb Roger Coma, ‘Conqueridors’. Foto: David Ruano

Deu ser la primera vegada a la història que els quatre teatres de Focus tenen, tots, una obra d’autoria catalana a la cartellera. Al Romea, hi ha Lali Symon, de Sergi Belbel. A La Villarroel, Amèrica, de Sergi Pomperpayer. Al Condal, Escape Room 2, d’Hèctor Claramunt i Joel Joan. I al Goya, Conqueridors, de Ramon Madaula. Quatre peces ben diferents, per cert, a les quals podem afegir, entre d’altres, L’alegria que passa, al Poliorama, de Santiago Rusiñol-Dagoll Dagom, o Fitzroy, al Borràs, de Jordi Galceran.

Crisi, per tant, cap ni una. Perquè el teatre comercial va com un tro. I, a més, amb peces molt ben executades i ben escrites, fins i tot interessants i arriscades. Moltes flirtegen amb la comèdia, però tampoc no és un riure per riure. Guanya la metateatralitat i el conflicte íntim o familiar. A més, hi ha força diversitat dalt dels escenaris.

No ens podem queixar. Però aquestes funcions representen un tipus de teatre, tant de factura com d’escriptura. Són obres per a tots els públics que busquen, sobretot, fer passar una bona estona. I són, diríem, molt britàniques, molt de West End, cosa que no és gens negativa, ans al contrari. Arribar fins aquí, disposar d’un teatre comercial autòcton, equiparable al londinenc, que sovint fa el salt a altres realitats, a moltes altres ciutats del món, és una cosa que ni havíem somiat fa 20 o 25 anys.

Pep Tosar va estrenar 'Qui bones obres farà' al TNC el 2016. Foto: May Zircus / TNC
Pep Tosar va estrenar ‘Qui bones obres farà’ al TNC el 2016. Foto: May Zircus / TNC

Pel camí, tanmateix, hem deixat perdre una altra mena de teatre, el teatre d’art. No és que hagi desaparegut del mapa, com preconitzava Pep Tosar en aquell incomplet Qui bones obres farà (TNC, 2016), però sí que podem dir que no està de moda ni passa pel seu millor moment. I que ha quedat reduït, bàsicament, a la Biblioteca de Catalunya i, amb esperit renovador, al Heartbreak Hotel.

Oriol Broggi s’ha declarat un fervent defensor d’aquella manera de fer teatre més filosòfica de Fabià Puigserver. I Àlex Rigola hi està anant. Cadascú des del seu cantó. L’un, més italià. L’altre, més belga. L’un, amb una mirada més juganera, més còmica. L’altre, amb una poètica més essencialista. Tots dos des d’espais de trinxera, des del Raval i des de Sants, respectivament. Tant Rigola com Broggi superen la cinquantena i han viscut èpoques molt diferents. Podríem dir que Rigola ha passat del rock’n’roll a la cançó d’autor. I que Broggi, en molts aspectes, no s’ha mogut gaire de lloc, tot i que ha esperonat el caire més creatiu del teatre.

El problema el trobem per sota. I per sobre. La majoria dels directors més joves no han tingut mai l’oportunitat de muntar espectacles amb un esperit eminentment estètic, en un teatre públic, sense haver-se de preocupar, i molt, per si ompliran o no. En molts casos, han hagut d’esperar anys a tirar endavant els seus projectes personals i només la gosadia i un cert esperit suïcida els han permès sobreviure.

L'obra de Victoria Szpunberg 'El pes d'un cos' també compta amb Marc Tarrida Aribau (a partir del 2/6)Carles Pedragosa i Sabina Witt. Foto: David Ruano/TNC
Victoria Szpunberg va estrenar ‘El pes d’un cos’ al TNC. Foto: David Ruano/TNC

Perquè Jordi Oriol, Alícia Gorina, Jordi Prat i Coll, Ferran Utzet i Victoria Szpunberg, entre d’altres, han estat capaços de continuar treballant perquè saben fer moltes coses. A canvi, els seus noms no hagin gaudit de la continuïtat i de la insistència. I han hagut de lluitar contra vent i marea per poder exposar el seu teatre. No han acabat de fer forat al món comercial ni han gaudit de la confiança dels gestors públics. Just ara, quan superen la quarantena, estan aconseguint feina i rellevància.

A més, molts d’aquests autors que funcionen tan bé al teatre comercial han estat menystinguts pel públic. Que una peça com El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc no s’hagi pogut veure a la sala Fabià Puigserver és una anomalia. El mateix podríem dir de les obres de Llàtzer Garcia: Els nens desagraïts o Al final, les visions s’haurien d’haver coronat a alguna de les dues grans cases públiques del país.

El problema del teatre d’art d’avui és que la hibridació no hagi assolit prou públic. D’Agrupación Señor Serrano a José y sus Hermanas. Aquí és on hi ha la paraula d’avui, la innovació dels nostres dies. Obres que van a la recerca d’altres coses, més enllà d’un bon text i una posada en escena que ens faci brillar els ulls. L’espectacle de Falaise signat per Baró d’Evel no hauria de ser una flor d’estiu o producte d’una companyia que fa el que fa perquè treballa a França.

El Conde de Torrefiel ha portat 'Una imagen interior' al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les. Foto: El Conde de Torrefiel - Vacío
El Conde de Torrefiel va estenar ‘Una imagen interior’ al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les. Foto: El Conde de Torrefiel – Vacío

Falaise o Una imagen interior, d’El Conde de Torrefiel, són la síntesi del teatre d’art contemporani. És a dir, una certa ambició per transformar el món, per posar damunt la taula el pensament d’ara. I que la companyia de Pablo Gisbert i Tanya Beyeler no hagi aconseguit fer temporada a Barcelona, mentre a París, per exemple, els han posat la catifa vermella, és l’anomalia més gran de totes i el símptoma d’un cert fracàs.

Perquè es poden omplir sales, podem vantar-nos del gran nivell dels nostres autors, de la qualitat de les interpretacions, dels muntatges, de la bona estona que hem passat. Però, què en quedarà de tot això? Què poden aprendre’n els futurs professionals que ara tenen vint anys i que, d’aquí a dues dècades, hauran d’agafar el relleu? Aquesta és la pregunta que fa por, la que hauríem de témer.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close