Teatre / Opinió

La curiositat

El teatre català viu una època de gran diversitat, però a diferència del que passa amb la dansa o el circ, el públic no sembla gaire disposat a arriscar-se. Només ens interessa el que ja coneixem?

El juliol de 2013, va aterrar per primer cop a casa nostra Ivo Van Hove amb les ‘Tragèdies romanes’, un espectacle total de sis hores que ens va permetre descobrir un director belga instal·lat a Amsterdam i del qual feia anys que a Europa tothom en parlava. La sala Fabià Puigserver del Lliure va registrar, sent generosos, mitja entrada. El 2019, quan va tornar, per cinquena vegada, amb ‘Tan poca vida’, va esgotar localitats en un tres i no res.

En sis anys, Van Hove va passar de ser un autèntic desconegut a casa nostra a esdevenir una vedet. Què va succeir el 2013? Per què tanta gent es va perdre aquell espectacle sublim sobre les tragèdies romanes de Shakespeare? Doncs, que havíem començat a perdre la curiositat. Era el principi de l’època del replegament fruit de la crisi de 2008, quan el públic va decidir que aniria a tret segur, que apostaria només pel que ja coneixia.

La Calòrica va estrenar 'La nau dels bojos' a La Seca el 2013. Foto: La Calòrica
La Calòrica va estrenar ‘La nau dels bojos’ a La Seca el 2013. Foto: La Calòrica

A nivell local, aleshores estaven en ple desenvolupament dues companyies. Una de dansa. I una de teatre. La primera és La Veronal, que el 2012 va posar de llarg ‘Islàndia’ al SAT, després d’haver despertat el fervor del públic amb ‘Rússia’, el seu primer espectacle. La segona és La Calòrica, que el 2013 van estrenar ‘La nau dels bojos’ a La Seca, el seu quart muntatge. La tropa de Marcos Morau, al cap de poc, inaugurava el Festival Grec (‘Vorònia, 2015). La de Joan Yago ha trigat vuit anys a arribar al TNC (aquesta temporada amb ‘De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda’).

‘La nau dels bojos’ va ser una revelació, però, aleshores, poca gent, més enllà dels friquis del teatre, sabien res de La Calòrica. I això que aquella obra, segons la meva opinió, es troba en el ‘top 3’ dels millors espectacles de la companyia. Quanta gent hi va anar, empesa per la curiositat? Ben poca.

Agrupación Señor Serrano estrenaran 'The mountain' al Grec. Foto: Jordi Soler
Els Agrupación Señor Serrano van ‘The mountain’ al Grec 2020. Foto: Jordi Soler

El mateix els ha passat a molts, d’Agrupación Señor Serrano a Iván Morales. Costa molt, aixecar una carrera teatral a Barcelona. I és estrany, això, en la nostra cultura, molt procliu al ‘hype’, a la novetat, al descobriment. Hi ha moltes primeres o segones novel·les que esdevenen fenòmens de massa. I bandes de música. Si el públic dels festivals de música fos com el del teatre, el Primavera Sound hauria mort fa una dècada. I els Manel no haurien passat del tercer disc.

El teatre, tanmateix, sembla jugar en una altra lliga: la de la gent gran. I ja se sap que aquest públic és més aviat conservador. Per això si senten a parlar d’un Brett Bailey, posem per cas, no comprarà entrades perquè no sap qui és. Encara que li diguin que és un geni sud-africà i que fa uns anys va deixar bocabadat el públic de Temporada Alta amb un ‘Macbeth’ operístic. No ens estranya, doncs, que el seu ‘Samsó’ sigui un dels muntatges amb menys públic del Grec d’enguany. S’ho hauran perdut perquè poques vegades ve a Barcelona una peça tan completa, tan perfecta.

'Pool (no water)', d'Íntims Produccions i el Col·lectiu VV.AA. Foto: Adrià Ropero
‘Pool (no water)’, d’Íntims Produccions i el Col·lectiu VV.AA. Foto: Adrià Ropero

En canvi, aquell ‘Macbeth’ de 2014 va registrar un ple absolut al Teatre Municipal de Girona. I és que els gironins, gràcies a Temporada Alta, estan més acostumats a deixar-se endur per la curiositat. A Barcelona tot es complica. Hi ha molta més oferta, cert, però això no ho explica tot. La qüestió rau en què les programacions dels teatres barcelonins, a excepció del Mercat de les Flors i l’Antic Teatre, són molt conservadores i deterministes. Amb això últim vull dir que etiqueten massa, com si esperessin que una part del que exhibeixen tindrà poc públic. L’enfoc no es troba mai en la sorpresa, en el ja veuràs quina una que en farem… Si La Calòrica ha necessitat nou obres per arribar al TNC ja em diran.

Quants anys els queden a Produït per H.I.I.I.T., a Queralt Riera, a les Hermanas Picohueso, a Oriol Puig, a la Fundación Agrupación Colectiva, per dir alguns noms, per gaudir d’una producció en un gran teatre del país? José y Sus Hermanas ha pogut fer un petit salt amb ‘Explore el jardín de los Cárpatos’ (Teatre Lliure, 2020). I Íntims Produccions? Estrenen a Fira Tàrrega un espectacle de carrer, ‘Èter Brota’. No haurien de tenir totes les portes obertes després d’aquell magnífic ‘Pool (no water)’ (Sala Beckett, 2018)? No tenen curiositat per saber què fan, què preparen?

La 'Filumena Marturano' de Clara Segura ha estat l'espectacle més vist de juliol. Foto: Sílvia Poch
La ‘Filumena Marturano’ de Clara Segura ha estat l’espectacle més vist de juliol. Foto: Sílvia Poch

A Europa, els principals teatres i festivals juguen sempre amb els conceptes ‘sorpresa’ i ‘descobriment’. Allà, això ven. Aquí, fa uns anys que han tornat els cartells amb les cares dels intèrprets per atraure el públic (de sempre). I així no hi ha manera de fer del teatre un esdeveniment cultural interessant per a la majoria de la població. La gent va a veure els actors i les actrius que ja coneix. Per això pesa tant col·locar Pere Arquillué o Clara Segura com a reclam.

El Mago Pop em comentava no fa gaire que ell va triomfar a Madrid gràcies a ‘El rey León’. Feia el seu espectacle just davant del Teatro Lope de Vega i els espectadors que es quedaven sense entrada per veure el musical, travessaven la Gran Vía i s’arriscaven amb ell. Aquí, quan fins i tot a les primeres espases els costa omplir una platea, aixo passa més aviat poc. Ningú no diu: “m’he quedat sense entrades per veure ‘Nada es imposible’, aniré a veure què fan al Tantarantana”.

'Coses que dèiem avui', de Neil LaBute i direcció de Julio Manrique, es va estrenar a la Sala Beckett el 2010. Foto: Sala Beckett
‘Coses que dèiem avui’, de Neil LaBute i direcció de Julio Manrique, es va estrenar a la Sala Beckett el 2010. Foto: Sala Beckett

Els títols ens delaten. El mateix Teatre Lliure ha programat ‘Les tres germanes’ de Txékhov almenys quatre vegades en quinze anys. Hem vist sis o set Mouawad en una dècada. En canvi, què en sabem de Lucy Kirkwood o de Marie Ndiaye? Què ha passat amb Neil LaBute, Tom Stoppard i Marius Von Mayenburg?

El gran espectacle de la temporada que ve sembla que serà ‘Cantando bajo la lluvia’, en competència amb ‘Billy Elliot’. Poca cosa més cal afegir. No puc imaginar-me un cartell del Primavera Sound 2022 amb Madness i Los Secretos com a estrelles principals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close