Tot i ser un “bé essencial”, el govern ha decidit tornar a tancar els teatres durant quinze dies amb la segona onada de la pandèmia. Ha promès 17,2 milions d’euros per pal·liar-ne els efectes. Però la gent no s’ho creu. Per què?
Tothom, malauradament, s’ho esperava. Tothom s’esperava que, a la primera ocasió, el govern català tornaria a abaixar la persiana dels teatres del país. Van demanar unes mesures draconianes al sector i els teatres van complir. Se’ls va acariciar amb paraules boniques i aquella declaració de què la cultura era un “bé essencial”. Polítics i consellers de tota mena van acudir als teatres i van donar embranzida al hashtag #CulturaSegura. S’implanta el toc de queda i els teatres avancen l’hora. La consellera Àngels Ponsa, dos dies abans de l’anunci fatal, treu pit amb un “Compromís amb la Cultura” davant de la signatura del govern i de les entitats municipalistes d’una “declaració institucional per protegir la cultura” i el compromís de “mantenir programacions culturals amb totes les mesures de seguretat i salut”… Una altra gran declaració enviada a la paperera de la història.
El sadisme d’aquest govern amb el sector teatral és antològic. No només manté el pressupost destinat al sector en un pírric 0,7%. No només no ha fet res des de l’inici de la pandèmia per resoldre els seus problemes estructurals (laborals, sobretot). Sinó que s’hi acarnissa. Mentre a Palma, València o Madrid, que estan tan malament com a Catalunya, els teatres continuen oberts, aquí se’ls tanca. El motiu? Evitar la propagació del virus. Ningú no estaria en desacord si el comportament dels espectadors hagués estat irresponsable. Però no ha estat així. I, que sapiguem, no hi ha hagut cap brot en un teatre.
És cert que el Regne Unit, França i Alemanya han decidit abaixar els telons. La diferència rau en què allà els treballadors culturals estan protegits legalment, els bolos cancel·lats es paguen sense haver de demanar almoina i la gent confia en els seus respectius governs quan es tracta de protecció social.
A diferència del que va passar la primavera passada, la Generalitat va decretar el tancament alhora que posava la cartera damunt la taula. No ha estat l’“ara ja veurem què fem” de fa uns mesos. De seguida, la consellera es va reunir amb tots els representats dels afectats, des d’empresaris a treballadors. I va deixar clar que tenien 17,2 milions d’euros per ajudar els artistes i productors a passar aquests quinze dies. I els que vinguin. També ha dit que les sales podran tornar a obrir quan la taxa de reproducció del virus baixi fins a 0,9.
Tanmateix, de dijous ençà, el sector ha sortit al carrer a tot el país. Per què, si aquesta vegada hi ha diners per resoldre, almenys econòmicament, el tema? Doncs, perquè no se’n fien. Ho explicava l’actor Joan Vàzquez a Twitter: “Aquestes 2 properes setmanes, hagués tingut 7 bolos, dels quals de moment veuré 0€ (ni ERTO, ni atur) i el fort és que 6 dels 7 són d’una iniciativa de l’Ajuntament, que amb 24h d’antelació va comunicar que es cancel·laven sense cap compensació”.
Basta fer un cop d’ull al hashtag #jotreballoencultura per veure de què va la cosa. La majoria de treballadors teatrals aixequen espectacles i assagen sense cobrar, treballen per molt poc, cosa que vol dir que han de pencar molt i molt per aconseguir un sou digne (com el d’un cambrer, més o menys). La majoria van a taquilla, cosa que significa que si no hi ha espectacle, no hi ha diners, i el teatre es pot espolsar legalment qualsevol responsabilitat al respecte. I tots desconfien del govern.
Un productor important em deia divendres que estava segur que sí que pagarien. I aviat. Que aquesta vegada, sí. L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) també assegurava que les negociacions van per bon camí. El seu director, Àlex Casanovas, recordava a TV3, tanmateix, que el 58% dels afiliats al sindicat que havien demanat l’atur durant la primera onada encara estaven esperant saber si els hi concedirien.
Vivim en un país on no hi ha res que tingui menys poc valor com la paraula d’un polític. Ens hem acostumat a les grans bravates, als grans anuncis esbombats amb repic de tambors. Però, a l’hora de la veritat, no ha passat res. El mateix fum de sempre… Per això aquesta setmana serà crucial per saber si podem confiar una miqueta en l’administració. I per saber si demanar una ajuda arran d’una cancel·lació no esdevé un laberint burocràtic digne del mateix Dèdal.
Vivim en un país on la cultura aporta al PIB el 5,89% (a França és del 6,49%). On hi ha prop de 160.000 treballadors culturals (el 5,2% de l’ocupació total). Això no obstant, fa anys i panys que els pressupostos de la Generalitat i els polítics que els fan creuen que no cal dedicar-li ni l’1% (i molt menys el 2% que reclama el sector), que no cal regular laboralment la feina dels artistes, que no hi ha cap pla global… És normal, doncs, que actors, directors, productors, tècnics, desconfiïn del govern i es manifestin.
Fa més d’una dècada, fart, en Tortell Poltrona va anunciar que plegava i va forçar el departament de Cultura a ordir un pla per al circ per dignificar aquest art.
