Assegut a la butaca del teatre observes com els personatges interactuen entre ells. Sembla que mantenen una conversa d’allò més mundana i, de fet, ells són ben corrents. T’envaeix, però, un sentiment trapella quan t’adones que no parlen del que escoltes; que els silencis són cridaners; que no hi ha un únic tema en l’obra, ni dos, ni tres…I mentre una perspicàcia afilada dansa davant els teus ulls, aferrant-se a les pauses llargues, al desconcert, l’enigma i a les imatges il·lusòries que treuen el cap enmig de la quotidianitat, comprens que t’has quedat completament absort en la brillant obra d’una de les figures més innovadores de la literatura dramàtica actual, Lluïsa Cunillé.
Per la seva importància, la Sala Beckett i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) han dedicat un Cicle a la dramaturga, amb l’objectiu de proposar noves visions crítiques per continuar el debat sobre l’obra de l’autora. El conformen xerrades, lectures, taules rodones i tres espectacles: El jardí, Els subornats i Piedra y encrucijada. “Amb la combinació de totes les activitats creatives, de pensament i de debat es vol pensar en l’obra de l’autora, però també amb aquesta, entorn els dilemes ètics, existencials i artístics del nostre temps”, assenyala Adriana Nicolau, comissària del Cicle.
Seguint la seva estètica oberta, Cunillé ambienta El jardí en un pis que potser aviat no serà habitable, amb un jardí abandonat i Els subornats a la cabina de projecció d’un cinema decadent on els personatges es reuneixen o potser es refugien. “La Lluïsa no escriu històries; escriu sobre temes, sensacions, emocions… i El jardí és moltes coses. És una obra que té molta lectura perquè parla d’un jardí però aquest també és una vida; és el terreny particular de cadascú”, explica l’actriu Antònia Jaume, que encarna a una antiga jardinera. “Representar una obra com aquesta suposa un exercici de funambulisme perquè cada frase compta amb tres o quatre capes i estàs navegant amb el que s’ha d’explicar i les intencions que hi ha al darrere”, afegeix l’actriu Màrcia Cisteró, que interpreta a una assistenta social de l’Ajuntament. Quelcom amb què concorda l’actor Alberto Díaz, que fa el paper de projeccionista a Els Subornats: “Em fascina la feina de subtext en les seves obres. Tot està molt ben pensat i carregat de sentit, encara que amb la primera lectura et pot semblar que no hi passa gran cosa”. Al respecte, la comissària Nicolau remarca que l’obra de Cunillé enganya les expectatives del públic: “Pot semblar lleuger, però consta de moltes capes que provenen de l’extens bagatge cultural de l’autora. Compta amb intertextualitats i tributs a diversos llenguatges teatrals i artístics”. En la mateixa línia, la directora teatral Lurdes Barba, apunta que “Cunillé no explica una història amb inici i punt final, sinó que allibera els personatges, les problemàtiques, el clima i no dóna respostes de res perquè no les té; es dedica a obrir mons per reflexionar”. És per això que l’audiència pot extreure que El jardí no tracta la simple visita de l’assistent social a l’antiga jardinera; repassa la desaparició, els avantpassats feixistes o nazis que tothom té i la responsabilitat individual. Aquest darrer tema també l’acaricia Els Subornats, que abasta la corrupció, la presa de decisions, l’honestedat i els mons que es dilueixen, com és el del cinema en blanc i negre o el projector analògic.“No és un teatre en què sigui important una situació concreta. La dramaturga tracta coses que van més enllà i cadascú arriba on arriba i en fa la seva pròpia lectura”, comenta Alberto Díaz.
La poètica de Lluïsa Cunillé ha estat designada com una “poètica de la sostracció” pel dramaturg valencià José Sanchis Sinisterra al pròleg d’Accident, proposant que l’autora neda a contracorrent i s’allunya del sistema convencional del drama realista. Alhora és definida per l’expert Laurent Gallardo com a la persecució de la llibertat; un teatre que reafirma uns significants dels quals fuig el significat, fet que permet interrogar la realitat. “Dues lectures diferents, però útils per aproximar-se a l’obra de Cunillé perquè es tracta d’un teatre que no respon a la forma tradicional del drama; fuig deliberadament de lectures unívoques”, apunta Adriana Nicolau. La comissària reforça la importància de la lleugeresa de la dramaturga, que juga amb l’humor, exposa la banalitat, els diàlegs que es desconeix on volen arribar; l’estètica de la suggestió a través de la bellesa del llenguatge i la capacitat de Cunillé d’endinsar el públic en diversos mons.
Una part rellevant en les obres de la dramaturga és el silenci, que fa que els personatges presentin un punt d’hermetisme i misteri. “El meu gran repte va ser la contenció perquè com a actor vols mostrar molt les coses i tal com està escrit i dirigit el personatge, resulta desconcertant per l’espectador”, comenta Díaz. L’explicació es troba en el fet que el silenci és una forma més del llenguatge de Cunillé, que crea i situa l’espectador dins el clima de l’autora. “Si no hi fos, no seria possible aconseguir la profunditat i essencialitat que demana el món de Cunillé. Així, s’entén que sigui molt present la contenció de les emocions perquè l’objectiu és transmetre a través del que no es diu”, explica Lurdes Barba.
Sigui com sigui, és evident que el teatre de Cunillé no és senzill ni es fa per agradar a tothom. Per la seva banda, l’espectador s’ha de mostrar actiu i predisposat a interrogar-se sobre el que ha vist. Així doncs, si tens ganes de veure com una aparent situació quotidiana es desplaça de la realitat per arribar a dimensions insospitades i màgiques, posa’t a prova a la Sala Beckett fins el catorze de febrer.
