Teatre / Opinió

La fórmula (de l’èxit) de Sergi Belbel

El director i dramaturg porta una temporada esplendorosa encadenant muntatges que exhaureixen entrades, cosa que l’ha convertit, de nou, en l’home de moda de la nostra escena, el que volen totes les productores.

No és fàcil el que està fent Sergi Belbel aquesta temporada. D’entrada, dirigir el seu primer musical, Pares normals, i tenir-lo quatre mesos en cartell al Poliorama amb molts dies penjant el cartell d’entrades exhaurides. I, tot seguit, estrenar nou text de Jordi Galceran al Borràs, Fitzroy, i omplir el teatre fins al sostre cada nit. No és que converteixi les pedres en pans, però poc li falta.

Si filem prim, encara al·lucinarem més. Pares normals és un producte teatral que si té tirada de públic per alguna banda, és gràcies als Amics de les Arts, el grup de pop que ha escrit les cançons. Tanmateix, això no és raó suficient per generar prou expectativa, sobretot perquè la formació integrada per Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué no havia posat la proa mai cap al teatre. També hi són el dramaturg Marc Artigau i la productora Minoria Absoluta. I Belbel qui acaba de lligar tots aquests ingredients posant-hi al capdavant un actor d’una generació que no ha tingut gaires oportunitats: Enric Cambray.

Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natalia Sánchez protagonitzen ‘Fitzroy’, de Jordi Galceran, al Borras. Foto: David Ruano

Al final, Pares normals serà, quan acabi la temporada, un dels muntatges més rendibles de l’any, sens dubte. I Belbel hi té molt a veure. Com a director, aquí ha demostrat que controla el tempo com el millor músic i que sap treure el millor dels intèrprets que té a les seves ordres. Cambray excel·leix, però també ho fan Annabel Totusaus i Júlia Bonjoch, amb una posada en escena harmònica, frenètica i amb la mínima escenografia.

El cas de Fitzroy és encara més destacable. Si Pares normals, com a obra, és una peça d’aprovat alt, sense més ni més, que l’equip l’apropa a l’excel·lent, la de Galceran justeja molt. No és que sigui dolenta, perquè el dramaturg català sempre està per sobre de la mitjana, però és un text que pretén ser feminista i acaba exposant el masclisme més carrincló: quatre dones que parlen, bàsicament, d’homes. És antimoderna, fins i tot, com de 2002. Això no obstant, el públic es peta de riure davant de quatre actrius (Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natalia Sánchez) que van pel mateix camí, cosa que, talent interpretatiu a banda, és mèrit del director.

Sergi Belbel va dirigir 'Agost', el 2010, al TNC. Foto: David Ruano/TNC
Sergi Belbel va dirigir ‘Agost’, el 2010, al TNC. Foto: David Ruano/TNC

No hem d’oblidar que, encara que faci quinze anys que no estrena una obra ‘major’, Belbel és, per sobre de tot, dramaturg. La seva mirada sempre és la de l’autor. I ha dit sempre que molt poques vegades ha dirigit una obra que no li hauria agradat escriure. I tampoc no hem de passar mai per alt que té molt clar que ell és una baula, que el llegat i la història són cabdals. Guillem Clua deia no fa gaire en una entrevista que la seva generació, que és just la que està per sota de la de Belbel, “té dues figures indispensables a qui estar agraïda: la primera és Benet i Jornet, per mantenir viva la flama del teatre de text en català. Era l’únic que hi va continuar escrivint i confiant. I després Sergi Belbel”.

Clua cita Belbel per referir-se a la seva etapa, sovint ja oblidada, de director del TNC (2006-2013), on va posar la dramatúrgia catalana al centre en un moment clau, quan s’estava enlairant, no només a Catalunya, sinó a escala internacional. Tota la plèiade d’autors que estrenen cada setmana arreu del món no haurien aconseguit fer-ho sense un suport local decisiu. I aquí hem d’afegir l’etapa anterior, la del tombant de segle, quan es reafirma com a autor i director, amb una gran influència en l’escena.

Emma Vilarasau a 'Els dies feliços', dirigida per Belbel el 2014 al Lliure. Foto: Ros Ribas
Emma Vilarasau a ‘Els dies feliços’, dirigida per Belbel el 2014 al Lliure. Foto: Ros Ribas

A partir de 2013, la carrera com a free-lance de Belbel l’ha portat a molts llocs, a conrear èxits i fracassos. La Fedra que va fer amb Emma Vilarasau al Romea, per exemple, estaria entre els muntatges per oblidar. En canvi, amb la mateixa actriu va aixecar uns Els dies feliços de primera al Lliure… Ha treballat a gairebé tots els teatres de Barcelona, de la Flyhard al Condal, al Lliure, al TNC, per a Bitò i per a Focus, a la Beckett. Ha dirigit autors joves, com Roc Esquius i Clàudia Cedó, i clàssics, de Racine a Beckett. Ha fet teatre comercialot, d’aquell amb més pa que formatge, i obres molt serioses, comèdies i drames. Tot.

Però no ha escrit gaire. Bé, va guanyar l’any passat el premi Sant Jordi de novel·la amb Morir-ne disset, que no és cap anècdota. Però mentre les seves obres dels anys 90 i 2000 continuen pujant a escena a Europa, amb el cim del Després de la pluja representat a la Comédie Française (2017), podem dir que A la Toscana (2007) és la seva última peça. Aquest estiu, per fi, n’estrenarà una de nova, amb Vilarasau de protagonista. Per què, per cert, ningú no ha remuntat Carícies o Morir o la mateixa Després de la pluja? Una d’aquestes coses inexplicables que només passen a casa nostra.

‘Après la pluie’ es va estrenar a la Comédie Française el novembre de 2017. Foto: Brigitte Enguérand
‘Après la pluie’ es va estrenar a la Comédie Française el novembre de 2017. Foto: Brigitte Enguérand

La seva petjada es troba no només als grans cartells lluminosos que anuncien les obres, sinó que firma moltes traduccions. Ben aviat, per exemple, podrem veure L’alquimista, de Marguerite Yourcenar, al TNC, que ha traduït ell. N’ha fet una pila. A la Beckett, a més, dirigeix un laboratori escènic des de 2016, Peripècies, dedicat a la investigació nua i crua.

En Belbel és un gran treballador, un paio modest, que és capaç d’afirmar que si no ha estrenat cap obra pròpia en els últims anys és perquè els joves li havien passat davant. Escriu, dirigeix, tradueix, adapta, fa classes… No para mai. Tanmateix, no el tenim com el gran tòtem del teatre català contemporani. Ell diria que és algú altre, que si en Pou, que si la Vilarasau, que si en Galceran o en Pasqual. Belbel, això no obstant, fa trenta anys que està en primera línia, tot i que li ha costat molt connectar amb l’estament, diríem, “intel·lectual”. Potser pel seu caràcter, més aviat tímid i gens egòlatra, cosa que no lliga gaire amb una professió d’egos màxims.

Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent 'El mètode Grönholm' al Poliorama. Foto: Daniel Escalé
Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent ‘El mètode Grönholm’ al Poliorama. Foto: Daniel Escalé

La tardor de 2012, quan va dirigir el seu últim muntatge com a director del TNC, La Bête, de David Hirson, li vaig demanar si lamentava ser, simplement, un director que omple teatres. I em responia de manera molt sàvia i un pèl punyetera: “La meva defensa són els meus espectadors. Aquí, però, hem de dir que certs corrents d’opinió no tenen gaire impacte en els espectadors. Si no, no hauria vingut ningú a veure Agost, ni El mètode Grönholm… Recordo molt la segona obra que vaig estrenar al TNC, el 2000, L’estiueig de Goldoni. Em van fotre bastonades. El dia de l’estrena, li vaig dir al Domènec Reixach: “Ho sento molt, ho he fet el millor que he pogut. En algun diari deien que era un horror. Ja veia que l’endemà no hi hauria ningú. I vam acabar amb el teatre ple cada dia… Hi ha com un petit divorci entre l’opinió i els espectadors”.

No sé si avui, 2023, opinió i espectadors s’han posat d’acord o si, almenys, han firmat la pau. El que és indiscutible és que Belbel, en molts sentits, té molt a veure amb el gust teatral dels barcelonins. També li vaig preguntar, el 2019, i va riure de valent. “Ara em llençaria pel balcó, perquè si va malament…”, em va dir, per passar de seguida a parlar de les baules. “Sense Sanchis Sinisterra i Benet i Jornet jo no existiria. Tots ens devem a d’altres”, va afegir. I tenia raó.

La qüestió és que comença a ser hora que es valori la trajectòria d’un artista que enguany arriba a la seixantena i que ho ha donat tot per al teatre català. Que tingui èxit hauria de ser motiu de celebració. Però ja se sap que si les coses et van bé, en aquest país sospiten de tu.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close