Teatre / Opinió

La generació Cambray

Enric Cambray fa el do de pit a ‘Pares normals’ tot demostrant que és d’una generació a la qual li hem tret molt poc suc, que ha patit com poques créixer entre dues crisis, que no ha tingut gaires oportunitats… Potser ha arribat el seu moment.

El 2014, Josep Maria Flotats va tornar al TNC per dirigir ‘El joc de l’amor i l’atzar’, de Pierre de Marivaux. No havia trepitjat el teatre de les Glòries des del seu vertiginós acomiadament de 1997 i va triar una obra que requeria un repartiment jove. “Tenia ganes de fer el que vaig fer amb ‘El despertar de la primavera’ [1986], agafar gent jove de la qual n’estic molt orgullós, perquè són caps de cartell”, em va dir aleshores.

Els joves d’aquella peça de Marivaux eren Enric Cambray, Rubèn de Eguia, Guillem Gefaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana i Mar Ulldemolins. Intèrprets que ara es troben entre els 42 d’Ulldemolins i els 32 de Luengo. I Flotats se’n desfeia en elogis, cap al grup, que qualificava de “disciplinat, seriós, disponible”. Afegia que volia aportar el seu granet de sorra, ajudar, visibilitzar una generació, i feia èmfasi en què en això del teatre és clau la tradició, la continuïtat. Ser una baula.

Mar Ulldemolins a l''Incerta glòria' d'Àlex Rigola al TNC (2015). Foto: TNC
Mar Ulldemolins a l”Incerta glòria’ d’Àlex Rigola al TNC (2015). Foto: TNC

Aquí, però, anem a batzegades, d’una banda a l’altra, sense aturador. Les modes passen ràpid. I els noms, també. Amb l’afegit que portem dues crisis a sobre i el 2008 ens sembla tan llunyà com l’arribada a la Lluna. I, a sobre, patim temps huracanats, on res no queda, amb produccions que estan dues o tres setmanes en cartell i gairebé no gaudeixen de l’ocasió de fer forat, de deixar alguna cosa. Tradició? Què és això?, es demana la gent si no hi ha ningú que no visqui a la corda fluixa.

A primer cop d’ull, podríem dir que, vuit anys després, els ‘nous’ que Flotats aspirava a oferir una oportunitat, han reeixit, que no els ha anat malament. N’hi ha cap que sigui una estrella, però? Un actor o una actriu que, imprescindible, hagi fet sales grans amb un èxit esclatant? Ulldemolins, la més veterana, s’hi ha acostat, amb papers memorables a ‘Incerta glòria’ o ‘Començar’. La resta, tots per sota dels 40, fent teatre, cap.

'Pares normals' és un musical escrit per Els Amics de les Arts i Marc Artigau amb direcció de Sergi Belbel. Foto: David Ruano
‘Pares normals’ és un musical escrit per Els Amics de les Arts i Marc Artigau amb direcció de Sergi Belbel. Foto: David Ruano

Fins que ha arribat Cambray al Poliorama per demostrar que les oportunitats o s’agafen al vol o les perds per sempre. ‘Pares normals’ és un musical que veurà molta gent, espero. És contemporani, explica una història interessant i compta amb un equip esplèndid. Però Cambray s’emporta totes les mirades perquè la funció gira al seu voltant. Ha de demostrar que sap aguantar aquest pes, fins i tot que sap cantar (molt bé, per cert). I, per sobre de tot, que té carisma. Perquè el seu paper ho requereix.

N’hi ha una pila d’intèrprets de l’edat de Cambray, 35 anys, que són molt bons i que, encara que hagin demostrat el seu talent en les escasses oportunitats que han tingut, no acaben de fer el gran salt, de gaudir de la confiança dels programadors per posar-los al mig de grans projectes. La seva quinta, que aniria des de De Eguía (38 anys) a Luengo (32 anys), és, per gruix, de les millors preparades que hem tingut. I només Pol López ha adquirit la categoria de primera espasa.

Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent 'El mètode Grönholm' al Poliorama. Foto: Daniel Escalé
Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent ‘El mètode Grönholm’ al Poliorama. Foto: Daniel Escalé

La majoria han treballat molt i de valent. El mateix Cambray, de 2012 ençà, deu haver participat en una trentena de muntatges i no m’erro si dic que ha estat a tots els teatres de Barcelona, dels més grans als més petits. Amb ‘Les dones sàvies’, que va estrenar al Maldà fa sis anys, deu haver trepitjat mitja Catalunya. Amb Ulldemolins, David Verdaguer i Marc Rodríguez ha format part de la segona fornada d”El mètode Grönhom’. Fins i tot ha sortit a la tele. És prou tot això?

A banda dels ja esmentats, no oblidem que són d’aquesta quinta, ni més ni menys, que Biel Duran, Laia Costa, Bernat Quintana, Nausicaa Bonnín, Maria Rodríguez, Marc Rius, Mima Riera, Pau Vinyals, Bruna Cusí, Pep Ambròs, Laura Aubert, Júlia Truyol, Joan Solé, Ferran Vilajosana, Clàudia Benito i Raquel Ferri, entre d’altres. Actors i actrius que, en una altra ciutat, serien caps de cartell als principals teatres. A molts d’ells els ha anat molt bé fent cinema i sèries. D’altres tiren endavant companyies. Pocs poden permetre’s el luxe de ser cavallers o dames que cavalquen solitaris per la selva teatral.

Maria Rodríguez i Cristina Genebat fent 'Les tres germanes' al Lliure, una obra que ha hagut de suspendre funcions per un cas de covid a la companyia. Foto: Sílvia Poch
Maria Rodríguez i Cristina Genebat fent ‘Les tres germanes’ al Lliure. Foto: Sílvia Poch

Aquesta temporada apunta a important per mirar de trencar el sostre de vidre. Benito, per exemple, acompanya Emma Vilarasau al ‘Tots eren fills meus’ del Lliure, una de les poques grans produccions del teatre de Fabià Puigserver. I al TNC hi podrem veure Duran, Truyol i Vilajosana a ‘Els temps i els Conway’. I ja està. On són els altres? Doncs, aquí i allà. Fent el que els deixen. Quant de temps fa que no veiem Cusí, Ambròs, Luengo o Quintana?

Que a tots ells els vagi bé és vital per a la bona salut del nostre ecosistema teatral i, especialment, per als que venen per sota. Si els que són a la vintena no tenen algú més gran i proper que els pugui passar el testimoni, que pugui dir vull fer d’Ofèlia com Maria Rodríguez o de Stockman com Bernat Quintana, encara els serà més difícil. O pensaran que el teatre és una cosa de gent gran i que, quan passin els 40, ja pensaran a dedicar-s’hi.

Lluís Marco i Bruna Cusí al 'Dogville' que va dirigir Sílvia Munt al Lliure el 2019. Foto: Ros Ribas
Lluís Marco i Bruna Cusí al ‘Dogville’ que va dirigir Sílvia Munt al Lliure el 2019. Foto: Ros Ribas

Són les sèries i les pel·lícules les que estan donant embranzida als joves i els nostres teatres s’estan fent perillosament vells. D’entrada, costa molt trobar muntatges intergeneracionals, on hi hagi gent de 60, de 40 i de 20 treballant plegats, i en igualtat de condicions. Tot queda reduït als cercles íntims, de confiança extrema. Sovint, curiosament, és el teatre privat el que allarga la mà a aquesta generació.

Flotats, el 2014, em deia que per a ell “el teatre és tradició-tradició, en el sentit positiu, en el sentit d’haver tingut algun mestre, intentar transmetre el que t’han ensenyat”. “A mi m’han ensenyat unes coses que jo no m’he inventat i que transmeto”, afegia. No sé si podem dir que hi hagi cap tradició viva en aquest país o que, més aviat,, hi ha una suma de peces que no acaben d’encaixar. Què en dirien els de la quinta de Cambray?

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close