Cada generació reclama el seu espai, la seva cançó, la seva novel·la, la seva obra de teatre… Textos que els situïn, que els posin en context, que els ampliïn horitzons, que facin que tornin al teatre. I que fan que el teatre compleixi, en part, un de les seves funcions: servir de mirall.
Aquest gener, David Selvas estrena a La Villarroel ‘Aquella nit‘, una peça de l’escocès David Greig que parla d’un home i una dona que, just a la quarentena, han comprovat que la vida no és el que s’esperaven que fos. Es coneixen en un bar, es lien i passen un cap de setmana boig. Ja no estan per orgues i van directes al gra. És una peça que va dirigida al públic que es troba en els 30 i en els 40, aclaparat, estabornit, per la vida. L’Helena i el Bob no tenen fills, han tingut oportunitats de reeixir, però s’han quedat als llimbs.
No són uns personatges típics i amb això vull dir que la majoria de barcelonins de la seva edat no han trepitjat els seus camins, però segur que se’ls han trobat en alguna cruïlla, s’han vist pel carrer, tenen amics que són com ells. D’aquí el caire generacional d’una proposta que busca un tipus determinat de públic (el que té l’edat del Bob i l’Helena) que va al teatre, però no tant com hauria de fer-ho. Per què? Doncs, segurament per què hi ha pocs espectacles que els mirin als ulls.
Es parla molt de com fer que els joves (menors de 25 anys) vagin al teatre i es parla molt poc de com fer que la gent que té feina i té diners per al lleure, i encara no pentina canes, no deixi d’anar-hi
Es parla molt de com fer que els joves (menors de 25 anys) vagin al teatre i es parla molt poc de com fer que la gent que té feina i té diners per al lleure, i encara no pentina canes, no deixi d’anar-hi. Es veu que quan superen la cinquantena, decideixen passar moltes nits a les platees. Potser perquè no es veuen amb cor de ficar-se al Sidecar o fer quilòmetres al Fòrum durant el Primavera Sound. No ho sé. Abans, quan en tenen 30 o 40, està clar que el teatre no és una prioritat per a ells.
La Brutal, la companyia de Selvas i Julio Manrique, s’ha especialitzat a anar a buscar aquesta mena de públic urbà, cosmopolita. ‘La treva‘ era ja una peça que els agafava pel coll, així com ‘Una altra pel·lícula‘. Recordo quedar ben sorprès quan vaig anar a veure aquesta darrera, al Borràs, en comprovar que bona part del públic fins i tot tenia menys de 30 anys.
L’autor català que més s’ha esforçat a l’hora de trobar el seu públic és Iván Morales. Amb ‘Sé de un lugar‘, l’èxit indie de la pitjor època de la crisi econòmica, ens parlava d’uns nois que sortien de la joventut per fer front a l’edat adulta i es trobaven un món devastat. Tot els que la van veure, amb vint-i-molts o trenta-pocs, segur que recorden les vicissituds de Simó i Bérénice, els seus desencontres i aquella passió per la vida. ‘Sé de un lugar’ va ser una fita. I amb ‘Esmorza amb mi‘ Morales va tancar el cercle, amb uns personatges una mica més grans, més gastats, a la frontera d”Aquella nit’.
Ni Greig ni Morales parlen de política, però en el fons tots dos han escrit peces profundament polítiques. Com diu Peter Brook, “el teatre només existeix en el present” i la manera de tractar els personatges de tots dos ens parlen d’una realitat social a través del feminisme, la marginalitat i una certa lluita per la supervivència.
Si trenquem els motlles, si sortim de la zona de confort, comprovarem que el teatre ‘generacional’ que es fa a Barcelona va massa dirigit a una franja social molt determinada: a la bregada classe mitjana. S’estrenen molt poques coses que posin el públic en contradicció, que parlin dels seus, però que habitin altres barris. Sí, hem vist peces sobre la immigració (com ‘Forasters‘), sobre els iaios que viuen en una residència (com ‘Un dia qualsevol‘), però molt poques com ‘L’alegria‘, de Marilia Samper, on una mare d’extraradi feia mans i mànigues per aconseguir que posessin una rampa al seu edifici.
Tinc la sensació que sabem molt poques coses de la gent de 30 i 40 anys que les passa canutes per arribar a final de mes. I no em refereixo a la que viu als barris, als suburbis, estil anys 90. Avui dia no cal, ja que la pobresa és a tot arreu. I sovint bastaria que els mateixos dramaturgs s’atrevissin a mirar-se ells mateixos, que expliquessin d’on venen, qui són.
