Teatre / Opinió

La importància del lloc

El Sismògraf demostra que l’emplaçament on es desenvolupa un espectacle pot ser molt més important del que sembla i que les coses arrelades a un lloc triomfen. Bé sigui el paisatge urbà i natural d’Olot, bé sigui un festival o una sala de teatre.

L’ecosistema és important. I no només per a animals i plantes. També per a l’espectador. I per a un festival. Perquè a totes les ciutats mitjanes o grans hi ha teatres. Però també carrers, places i, si tens la sort de ser a Olot, volcans, un riu, prats i boscos, accessibles fins i tot nit entrada. Per a un teatre o un festival, tan important és saber programar bé com entendre el lloc on desplegues la teva activitat, el públic, l’entorn.

A Lloc, Ariadna Rodriguez i Iñaki Alvarez (nyamnyam) ens fan anar a les Fonts de Sant Roc, a Olot. És clar, som al Sismògraf. I desfilem per un camí al costat del Fluvià que acaba en una esplanada. Els dos artistes van vestits com de jugadors de tenis de fa un segle, carregats amb una motxilla de fusta a sobre de la qual hi ha una ràdio que està emetent un programa especial de Ràdio La Vall. Només aquí podrem viure, veure i sentir el que estan a punt d’oferir-nos.

Ens prometen una pel·lícula, una entrevista amb un ramader pirenaic de vaques de l’Albera i una desconstrucció d’un paisatge. Agafem crispetes, una beguda, ens asseiem i… que comenci l’espectacle. Lloc és una immersió en el verd, en com aquest color ha passat de ser tòxic a estendard de plenitud i ecologia, és un passeig per la muntanya i una immersió en el barri de les Fonts de Sant Roc.

Ariadna Rodríguez jugant a bàdminton durant la funció de 'Lloc'. Foto: Martí Albesa
Ariadna Rodríguez jugant a bàdminton durant la funció de ‘Lloc’. Foto: Martí Albesa

Per què viu tan poca gent a muntanya? Per què el verd no és un color pur? Moltes preguntes que els nyamnyam aniran responent mentre juguen a bàdminton, fan casetes i pleguen i despleguen teles. Tot, amb una estètica neta i una il·luminació determinant, que aprofita els últims rajos de sol del dia i es va adaptant a la nit. Extraordinari.

Una mica més tard, un altre camí, cap a Els Tossols. Ens hi esperen Quim Girón i Moon Ribas per fer Sota terra. La il·luminació va a càrrec d’alguns espectadors equipats amb frontals. Ella apareix vestida d’astronauta des del fons del bosc. Ell sorgeix de dins la terra, nu. Un inici pletòric envoltats de natura i d’un fred hivernal. L’espectacle va d’aquí cap allà, i sovint perd el focus. Enmig, algunes imatges belles i massa trames per a un sol muntatge.

Moon Ribas i Quim Girón van presentar 'Sota terra' al Sismògraf d'Olot. Foto: Martí Albesa
Moon Ribas i Quim Girón van presentar ‘Sota terra’ al Sismògraf d’Olot. Foto: Martí Albesa

Podríem haver vist ‘Sota terra’ a qualsevol altre indret? No, en absolut. Aquí adquireix un significat, ocupa un racó de memòria. Al Museu de la Garrotxa, Irene Vicente Salas instal·la el seu ‘Corpus’ enmig dels grans quadres de l’Escola d’Olot i d’altres artistes catalans del XIX i XX. Al MNAC de Barcelona, l’estiu passat, la instal·lació dialogava amb el seu fons. Allà, marededeus, pantocràtors. Aquí, un Ramon Casas gegant titulat La càrrega davant del qual hi ha una noia escarxofada en una butaca que pretén agitar les masses des del seu mòbil. Casas pinta la policia a cavall reprimint una revolta. Vicente Salas exhibeix la inacció dels nostres dies.

Entre el MNAC i el Museu de la Garrotxa hi ha connexions, però el lloc defineix i marca. Tenim nusos femenins enmig de bustos antics. I una noia que llegeix el Walden de Thoreau envoltada dels paisatges dels Vayreda i altres artistes. Al pis de baix, els nyanyam juguen a Desenfocar l’anècdota a partir del quadre L’estiu, de Joaquim Vayreda, amb apunts de La punyalada de Marià Vayreda. El paisatge mai no és el que sembla.

Irene Vicente Salas contraposa 'La càrrega' de Ramon Casas amb una imatge contemporània. Foto: Martí Albesa
Irene Vicente Salas contraposa ‘La càrrega’ de Ramon Casas amb una imatge contemporània. Foto: Martí Albesa

Això també ens ho demostren els portuguesos Circolando, amb Cratera, al Teatre Principal d’Olot. Una proposta de teatre físic amb apunts circenses sobre la vida tel·lúrica damunt la Terra, un viatge al món volcànic que t’hipnotitza una bona estona a través d’imatges, un dispositiu que s’infla i es desinfla i un text de gran altura poètica.

És clar, això només ho podíem veure al Sismògraf. Aquí saben de volcans. A la gredera del Montsacopa, de fet, comença Geophonic, una proposta de la britànica Lorna Rees que vol fer-nos pujar fins al cim tot escoltant els sorolls amplificats de la natura. Llàstima que al davant, unes ballarines vestides de Power Rangers interpretin unes coreografies molt bàsiques. Provoquen una certa estupefacció, a diferència del que passa veient ballar els Wonderground a Wall and peace, a la nit, a la paret exterior de la plaça de braus.

Dos acròbates de la Compagnie Bivouac fent 'Lemniscate'. Foto: Martí Albesa
Dos acròbates de la Compagnie Bivouac fent ‘Lemniscate’. Foto: Martí Albesa

Unes hores abans, a la tarda, la francesa Compagnie Bivouac demostra que el domini d’un element és clau per oferir un gran espectacle. S’han fet construir una gran màquina giratòria amb dos tobogans i un pal al mig. Els tres intèrprets s’hi mouen com s’hi haguessin nascut. És un plaer mirar-los. S’encalcen, s’amaguen, desafien la gravetat. Juguen.

Lemniscate podria col·locar-se a qualsevol plaça. Al Firal Petit d’Olot hi queda bé. Hauríem vist, però, de manera diferent el Cicatrius de Vero Cendoya si no hagués acabat enmig d’una plaça de Braus on ja no corren feres? Aquest és un espectacle tribal inspirat pels mamutonis de les danses tradicionals sardes i per la moixiganga. Ballen tres ballarins i dos nois amb síndrome de Down, a banda d’una violinista. És magnètic, el que fan. No pots deixar de mirar-los i de sorprendre’t.

Els ballarins de Vero Cendoya a la plaça de braus d'Olot interpretant 'Cicatrius'. Foto: Martí Albesa
Els ballarins de Vero Cendoya a la plaça de braus d’Olot interpretant ‘Cicatrius’. Foto: Martí Albesa

Són bèsties ancestrals en una arena on es feien sacrificis brutals. El públic català ha deixat de trobar-li la gràcia, a això d’escarnir i assassinar un animal enmig de crits i oles. El d’Olot, el del Sismògraf, queda embadalit davant de sis cossos no normatius que et miren als ulls perquè no els abandonis. La gent s’aixeca de la cadira per aplaudir. No demanen l’orella, sinó que tornin, que Cicatrius trobi altres places i més espectadors entregats.

El Sismògraf, gràcies a la feina constant i màgica de Tena Busquets, sap que el lloc importa, que si tens al teu abast tants escenaris naturals seria una bajanada tancar les arts escèniques en un teatre. Perquè el cel parla, els arbres t’interpel·len, la terra et crida. I no es tracta només de plaer estètic o de benzina per als ulls, sinó d’aprendre a fer conviure la bellesa humana amb la bellesa natural, tot el que hem aixecat amb tot el que hi podem viure.

Així com l’Antic Teatre no és la Fundació Brossa, ni el Lliure és el Nacional, cada lloc imprimeix un caràcter al que s’hi fa. I has de saber per què fas el que fas en un indret determinat. El Sismògraf és únic i irrepetible. L’entorn determina cada espectacle i, sovint, l’enriqueix. El que passa al Sismògraf només es pot viure a Olot.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close