Jordi Martínez va posar el dit a la nafra fa uns dies quan, via Twitter, va dir que estava fent dos espectacles i que no arribava a final de més. “Alguna cosa estem fent malament”, assegurava. Uns pressupostos de cultura raquítics porten a això, a la indigència dels treballadors culturals.
Fa uns mesos, solia veure una jove actriu, d’allò que en diuen “una jove promesa”, rere el taulell d’una botiga de roba del carrer d’Astúries, a Gràcia. Ja no hi és. Em va dir, un dia que li vaig preguntar que què hi feia, que no li havia quedat altre remei que buscar-se la vida, ja que els papers que interpretava no li bastaven per sobreviure. Per sort, va aconseguir un pic de feina i ara no ha de fer de dependenta.
El cas d’aquesta actriu no és excepcional. Molts dels intèrprets que veiem als teatres de Barcelona, fins i tot als grans escenaris, s’han de buscar la vida en un moment o altre de l’any. A molts països, com a França, ho tenen solucionat legalment. Se’n diuen intermitents. Quan no treballen, reben una pensió que els permet tirar endavant i alhora buscar feina. Aquí, on tot és molt rònec, més endarrerit, aquesta idea sembla marciana. Però no, els actors, tècnics, directors, del país que hi ha a l’altra banda dels Pirineus la tenen.
Martínez, a Twitter, deia: “Estic fent gira, amb dos espectacles diferents: Gran Reserva de RHUM i Cia, i l’Amic retrobat, producció del Teatre de l’Aurora d’Igualada. Dos espectacles meravellosos. Doncs, amb això, no dona per viure”. Quan el truco per ampliar detalls, em deixa clar que ell pot viure, que no li va del tot malament. Però que la situació general és desesperada.
No hem d’oblidar que ‘L’amic retrobat’ és una producció del Teatre de l’Aurora d’Igualada (un dels teatres petits del territori que fan molta feina) que ha passat pel TNC. I que el ‘Gran reserva’ és uns grans èxits dels tres espectacles que la seva companyia de pallassos ha portat a terme en els últims anys, petant taquilles arreu. Seran al Borràs al juliol. Tampoc hem de passar per alt que Martínez és un actor conegut, que ha treballat a TV3, que ha fet sèries d’èxit, cosa que facilita que molts teatres el vulguin contractar. Com ell mateix diu, tenir feina en un parell de produccions grans a l’any no et garanteix la supervivència.
Tanmateix, el veterà actor de Santa Coloma de Gramenet m’assegura que o tens tele o estàs obligat a fer mil coses a banda del teatre, des de cursos, xerrades, col·loquis, conferències… De tot. Si no, palmes. I si no fas teatre, no et surten feines paral·leles. És un peix pervers que es mossega la cua.
El pitjor de tot, em diu Martínez, és que la situació precària és exclusiva dels creadors. Els programadors que ofereixen condicions miserables als artistes i que només volen trets segurs, espectacles que omplin, sopen calent cada nit i gaudeixen de catorze o quinze pagues. Un joc molt cruel, vaja, on el que viu bé condemna els altres a viure malament, a la indigència.
Cal un pla d’emergència cultural. O bé una llei dels intermitents de l’espectacle proclamada pel Parlament
Tot té una explicació: un pressupost de Cultura que no arriba al 0,7%. Parlant en plata, són 240 milions d’euros. Si a aquests diners li restem el que ens costen les infraestructures, el que queda per als artistes (músics, actors, escriptors, pintors, etc.) és molt poquet. Això, però, els importa un rave als polítics d’aquest país.
El que no entenc és que quan tanca una fàbrica, tothom es posa les mans al cap i es creen plans públics per fer passable el problema. En el món de la cultura, precaritzada fins a límits insostenibles des de 2008, ningú no ha pensat des de les administracions que haurien de fer alguna cosa. La pressió immobiliària fa tancar teatres; no passa res. Els teatres municipals no poden programar espectacles; no passa res. Es posen pedaços i, com afirma Martínez, es continuen aixecant obres que estan tres setmanes en cartell, costen molts diners i després moren perquè no poden sortir de gira. Insensat.
Tinc la sensació que cal un pla d’emergència cultural. ‘Emergència’ no referit a la gent que comença, sinó a un SOS en tota regla. O bé una llei dels intermitents de l’espectacle proclamada pel Parlament (no cal demanar permís a Madrid, per fer això). Els polítics es pensen que els artistes viuen de l’aire, del bon rotllo, de la gresca i la xerinol·la. Doncs, no. Viuen com la resta de la gent: han de pagar un lloguer, han d’alimentar la seva família…
“Tots els actors són bojos / tots els actors bons són bojos / tot el teatre és boig / La gent de teatre / persones boges / El món del teatre / un món boig”, diu Minetti al ‘Simplement complicat’ de Thomas Bernhard. I ja és això. Si no, ningú no entendria per què encara hi ha desenes d’actors bons entossudits a pujar a un escenari cadi nit per fer-nos la vida més bona de dur. Si no estiguessin bojos, almenys a Catalunya, ja faria temps que ningú no es dedicaria al bell i vell ofici del teatre.
