Un karaoke. Dues cadires. Tres amics. Quatre bandes de l’escenari de la Sala Beckett que durant el transcurs de l’obra es transforma en un indret sobre el qual la joventut revela el seu esperit enèrgic, agafant el micròfon per fer ressonar aquelles preocupacions que els remouen per dins. Problemes que formen part de la realitat diària, però que socialment s’han encasellat dins l’etiqueta de tabú, quedant coberts pel silenci… Fins ara. Avui, sota tels de llum virolada, els adolescents protagonistes s’apropien de l’espai, del temps i de l’atenció dels presents per recitar lletres que giren entorn l’assetjament escolar, el suïcidi juvenil i la salut mental. Així, no deixen que quedi cap paraula sense pronunciar. Així, es desentenen d’embuts i adorns i aposten per la transparència, crua però honesta. Així s’alliberen del neguit; esborrant la tinta fosca que duien aquests temes, il·luminant-los més enllà d’on arriben els focus. Així és com canta la joventut al “Karaoke Elusia”.
Karaoke Elusia
Autor: Oriol Puig
Sala Beckett
Fins al 03 de gener de 2021
En Sam, l’Anita i en Cristian decideixen celebrar la seva pròpia graduació de segon de batxillerat a un karaoke. Entre melodies i llums de colors, els adolescents rebobinen la cinta; recreen com ha estat el seu darrer any d’institut. Un curs especialment complicat per en Sam, qui després d’intentar treure’s la vida, es veu perseguit per l’escarni i l’ofensa de molts dels seus companys de classe. “La idea inicial que una part de l’espectacle tingui lloc a un karaoke prové del fet que cantar una cançó a algú és un gest que et col·loca en una posició molt vulnerable. Que els tres amics deixin la vergonya enrere i s’atreveixin a regalar-se això els uns als altres ofereix un moment d’intimitat necessari, tenint en compte el que succeeix durant l’espectacle” explica Oriol Puig, autor i director de l’obra. Puig, que havia pertangut a Els Malnascuts, el Laboratori de Creació jove de la Beckett, ara s’hi estrena com a dramaturg amb Karaoke Elusia. Una peça que neix del projecte internacional de creació escènica de la Unió Europea, l’anomenat Extended Universe, orientat a incentivar la dramatúrgia jove. Partint de les premisses del projecte que el text ha de tractar la joventut i la utopia, el dramaturg barceloní de vint-i-vuit anys opta per reflectir-ho a través de l’amistat i es posa en la pell del que li hagués agradat veure als setze anys, ja que abasta “temes dels quals malauradament es parla molt poc”, segons comenta.
L’espai escènic deu la seva senzillesa als actors, que l’omplen i el modelen amb el seu carisma i capacitat per transportar l’espectador a qualsevol moment de la història en qüestió de segons. Amb la mirada fixa del públic al damunt, en Biel Montoro, la Valèria Sorolla i en Lluís Arruga corren, salten, es deixen dur pel ritme de la música i encarnen l’energia adolescent més pura. Alternen els seus papers protagonistes amb el rol de narrador, de manera que expliquen els fets des del que es podria denominar falsa objectivitat, ja que relaten l’acció des d’un punt de vista extern mentre segueixen mantenint l’essència d’en Sam, l’Anita i en Cristian, respectivament. “La posada en escena és fidel al text, en el sentit que els canvis d’espai-temps no són definits. Això fa que s’entengui que s’està representant un record, posat que aquests no són nítids. És precisament això el que es dóna amb els actors i l’espai, que es converteix en el seu terreny de joc”, apunta Oriol Puig. D’aquesta manera, els actors narren, reconstrueixen el passat alhora que es posen d’acord sobre el transcurs dels fets. És per això que també entren dins la pell de professors, pares i altres alumnes de l’institut. “Quan passen a ser adults o altres personatges no es busca la caricatura. Penso que hem aconseguit mantenir-nos en la fina línia de marcar suficient els canvis de personatge perquè el públic ho entengui, però al mateix temps mantenir la personalitat dels tres protagonistes”, remarca Puig. La música pren un paper clau a l’hora de facilitar aquests canvis temporals, reforça l’expressió dels actors i crea un ambient càlid i proper amb l’espectador.
L’afecte i deferència amb què es tracta l’assetjament escolar, el suïcidi juvenil, el ciberbullying i la salut mental, fa que sigui una obra imprescindible per a un públic de qualsevol edat. “Cal tenir en compte que avui dia, a Internet, les xarxes socials i la televisió s’hi troben els temes que toca l’obra, no són una novetat” recorda Biel Montoro, que dóna vida a en Sam. Per això, “és positiu que els adolescents vinguin a veure-la amb els seus pares, ja que és una bona oportunitat per agafar-la com a precedent per parlar-ne a casa”, afegeix l’actor de vint anys. Al respecte, els actors Lluís Arruga i Valèria Sorolla, concorden en què és una responsabilitat posar qüestions d’aquesta mena sobre l’escenari pel ressò que pugui tenir.
Karaoke Elusia és coratge, és emoció, és fortalesa, creativitat i joventut. Inicia la necessària conversa sense filtre sobre temes delicats, conduint l’audiència a la reflexió. “En la peça s’evidencia que la responsabilitat és de tots, no únicament de la persona que pateix. En aquest cas, tractant-se d’adolescents, els professors i pares haurien d’estar més preparats i informats per saber gestionar situacions d’aquesta mena”, assenyala el dramaturg Oriol Puig.
