Teatre

La màgia del teatre en les arts plàstiques

Les relacions de la plàstica amb el món del teatre són intrínseques. Els decorats, els figurins, el color, l’espai, la il·luminació, el teatre és un art que necessita diversos components creatius de les arts plàstiques per encaixar-hi l’acció, la paraula, el moviment, el so. L’art del segle XX s’ha involucrat en el teatre per dotar-lo de l’esperit d’avantguarda, amb Picasso i Miró fent escenografies i vestuari per als ballets russos de Diaghilev, Schlemmer per a la Bauhaus amb el Ballet Triàdic, i Bob Wilson en la contemporaneïtat dels nostres dies, per citar alguns dels més rellevants autors presents en el maridatge arts plàstiques i teatre.

El món sencer és un teatre
Comissari: José A. Aristizábal
Galeria Artur Ramon
Bailèn, 19. Barcelona
Fins al 7 de maig de 2022

Però el teatre ve de lluny i ara mateix l’exposició que presenta la galeria Artur Ramon ens ho recorda. Amb el títol d’El món sencer és un teatre presenta obres d’artistes rellevants que s’han sentit atrets per la màgia del teatre, sense ser necessàriament escenògrafs o decoradors. Pintures, dibuixos, fotografies, gravats de destacats artistes conviuen en una suggestiva mostra que com un gabinet de col·leccionista s’ordena del passat al present i relliga la tradició amb la creació més actual.

Aquesta llunyania la trobem en l’aiguafort de Piranesi del Teatro Marcello de 1757 i la retrobem amb la màscara del teatre noh de mitjans del segle XIX. Alguns artistes s’han sentit atrets per representar l’escena teatral, com Ricard Urgell o Nicolau Raurich. Aquest darrer, més conegut com a paisatgista fecund de grans gruixos i textures, ens sorprèn amb una Fantasia de carnaval (c.1910), premonitòriament expressionista, amb una gran fascinació per la disfressa, la màscara des d’un esperit tragicòmic, que ens recorda la pintura de James Ensor.

Nicolas Raurich, Fantasia de Carnaval, c. 1910

Si girem els ulls vers el passat, sorprenen les notes pintades d’Eugenio Lucas Velázquez, com Capricho alegórico (1850-1870), una tinta a canya i aiguada sobre paper, però també les altres petites notes amb pinzellades contundents, fosques, tenebroses, que s’avancen espontàniament a l’abstracció del Franz Kline dels grans formats. Dos gravats narratius de la marca Goya l’acompanyen, però si ens haguéssim de penjar sobre la tauleta de nit un petit record de l’exposició, una nota de Lucas Velázquez podria acompanyar la modernitat d’un somni.

Hi ha també el gest teatral, amb els escolans de terracota de Mariano Benlliure de final del segle XIX, la salutació d’una Colombina del segle XVIII en ceràmica d’Alcorà al costat de les fotografies de Leopold Samsó sobre Albert Vidal, el mim més pur del teatre català. Les ganyotes del rostre del mim concentrat en l’infern de Dant i els pecats capitals sorgeixen de la foscor d’una fortalesa del segle IX i d’unes fotografies captades en fracció de segons i amb l’esclat de llum d’una petita finestra. Ens recorden les expressions facials exagerades de l’escultor Franz Xaver Messerschmidt en els seus anys de bogeria.

I l’aspecte màgic del teatre, la disfressa, que els impulsors de la revista Dau al Set reivindiquen sota la influència de Joan Brossa, voreja sovint la demència, com a l’Al·lucinació de Joan Ponç, de 1947, i a l’Arlequí au masque, de 1957, de Modest Cuixart, amb una disfressa carnavalesca que ens confon, amb el vestit d’arlequí, el barret de pirata i una màscara teatral amb dos punts de vermell. La importància que dona al rostre i al cap en relació amb el cos assegut en una taula amb les cames recollides com una sirena, preconitza els rostres que ocuparan les seves pintures posteriors.

Antoni Clavé, Carmen

Un pintor escenògraf com Clavé no hi podia faltar amb un apunt collage sobre paper per a Carmen en què el mobiliari de trets rinxolats ens apropa als trets dels objectes en la seva pintura. També és escenògraf i pintor Frederic Amat, que grata a ganivetades fotografies en blanc i negre d’escenaris teatrals de manera que de l’interior de l’espai escènic sorgeix una obra amb qualitats de gravat, de pintura o d’escriptura, només amb el traç. Ell, que ha col·laborat amb projectes no escènics amb  Bob Wilson, es veu aquí acompanyat de les fotografies que Mikhaïl Moldoveanu ha fet de la complexitat de les escenografies de Wilson. Fotografies que concentren l’atenció en la composició i, especialment, en el color i la llum  al mig de l’escenari, que intenten copsar el caràcter conceptual i mínim del seu autor.

Frederic Amat, Escenaris, 2007

El vestuari és un altre tema sense el qual el teatre no existiria. I aquí s’hi llueix un autor com Mariano Andreu, amb un guaix i llapis sobre paper traçant un vestit per a Beatrice  per a l’obra Molt soroll per no res (1949) una visió italianitzant, florentina, de gran bellesa. L’acompanyen uns dibuixos d’Àngel Ferrant, figures escultòriques  amb gest i moviment, al costat de Gargallo i Juli González, escultors que van estrafer la figuració per la teatralitat de l’abstracció sense abandonar els referents.

Mariano Andreu, Vestuari per a Beatrice, 1949

Alguns detalls més de l’exposició enriqueixen la flânerie de la visita, perquè ens permet passejar per la Belle Époque amb una obreta d’Edgard Chahine o una petita escenografia de Mario Sironi, un pintor del Novecento entre l’expressionisme i la pintura metafísica, molt poc vist a casa nostra.

Si alguna cosa suggereix l’exposició és la bellesa en el teatre i l’estímul creatiu i directe de la seva preparació, la il·lusió de crear una realitat altra, de vestir-se d’una altra cosa, d’estrafer la pròpia imatge i de crear un llenguatge propi. Veure el teatre en els seus dibuixos, esbossos, representacions i mutisme, ens deixa a la vista una plàstica més pura, no contaminada per la paraula.

Pilar Parcerisas
Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close