La dramaturga i directora s’ha endinsat en una maduresa creativa esplèndida que l’ha portada a signar tres obres seguides de primer nivell, l’última de les quals és ‘L’imperatiu categòric’, en cartell al Teatre Lliure. Brillants reflexions sobre la feminitat, el jo i l’entorn més proper.
El teatre, no és cap secret, és un món terriblement masculí. No només a casa nostra. També en el terreny de l’escriptura dramàtica. En els últims anys la balança s’ha equilibrat una mica, però si fem un pla general, aviat veurem com s’entén que els homes escriuen sobre l’interès general i elles, sobre “temes de dones”. Parlen de maternitat, de violència, d’amistat, de la solitud. I se subratlla que ho ha escrit una autora, que ha abordat una qüestió des d’un punt de vista femení, com si el gènere fos determinant.
Fa uns anys, l’alemanya Susanne Kennedy, que es troba en la quarantena, em comentava que no trobava gaires dones als grans escenaris europeus, l’espai per on ella es mou. “No tinc models a seguir, cosa que significa que me’ls he d’inventar”, em deia. I no era cap bajanada, sinó la pura i franca realitat. Quan ja estem tocant al primer quart de segle XXI, encara som aquí, encara estem parlant de pioneres.
A Catalunya, les autores s’han anat colant enmig de les generacions, quan podríem referir-nos a una autèntica força motriu, a un moviment continu que va de Lluïsa Cunillé a Lara Díez Quintanilla. Enmig, un gran magma de dramaturgues amb estils i interessos diversos. Algunes amb molt bona penetració internacional, com Cristina Clemente, Clàudia Cedó i Marta Buchaca. Es parla poc de totes elles.
Victoria Szpunberg forma part d’aquesta generació d’or que ha col·locat la dramatúrgia catalana en un lloc impossible de sospitar una dècada i mitja enrere, amb la cartellera de Barcelona pràcticament ocupada, com a Londres per part dels seus autors, i amb una projecció exterior que ens situa com una de les primeres potències teatrals europees. Szpunberg, a més, ha encadenat tres èxits absoluts, tres obres magnífiques que ens han deixat bocabadats. Són El pes d’un cos (TNC, 2022), Mal de coraçon (TNC, 2023) i L’imperatiu categòric (Teatre Lliure, 2024).
La primera i la tercera són cosines germanes, perquè ens posen al davant una dona madura que ha d’enfrontar-se al seu temps. Mal de coraçon és diferent, perquè és un encàrrec de la Companyia Solitària, però també ens servirà.
Avui dia, sembla que totes les obres hagin de fer riure, que en algun moment, per molta tragèdia que hi hagi a l’escenari, s’hagi d’escolar un moment còmic. Això és molt típic del teatre comercial, que pensa que, perquè el públic s’animi a asseure’s a una butaca, cal vendre-li evasió, diversió. Els drames venen menys que les comèdies. Però hi ha drames portentosos que han rebentat taquilles, com El pare de Florian Zeller o Incendis de Wajdi Mouawad.
A Szpunberg, la comèdia, o la dramèdia, no és el seu terreny, tot i que el seu gran èxit, fins ara, amb unes quantes produccions, hagi estat La màquina de parlar, una peça molt seriosa, però que, davant de l’absurd que planteja, ens fa riure. Llevat d’aquesta és poc donada a la lleugeresa i, per tant, no ha entrat en l’òrbita del teatre privat i ha estrenat sobretot a la Sala Beckett, al Lliure i al Nacional.
Els autors d’aquí són poc donats a deixar-se anar, a fer que la seva personalitat brolli, sempre amb la ficció per davant. Però sempre arriba un moment en què el jo emergeix i s’imposa. I és aquí quan, entre el que t’inventes i el que ets, apareix una obra mestra. El pes d’un cos s’hi acostava. L’imperatiu categòric ho és. Segurament, hi havia més de la Szpunberg persona a la primera, perquè ens explicava com es perd un pare. Però a l’obra que és en cartell al Lliure de Gràcia hi tenim bona part dels seus neguits, els d’una dona que es fa gran i que esdevé a poc a poc invisible, els d’una ciutadana emprenyada amb el sistema i els d’una escriptora que no té por de parlar de Kafka i Kant en un escenari.
Quan L’imperatiu categòric va acabar, vaig tenir la sensació que havia vist una d’aquestes magnífiques obres anglosaxones que de tant en tant ens visiten. O que acaben convertides en pel·lícules d’èxit. Penso en Prima facie, de Suzie Miller, Oremi Olivier 2023 a la millor obra, que aviat aterrarà al Poliorama. O en Cost de vida, de Martyna Majok, que vam veure a La Villarroel. O en Una còpia, de Caryl Churchill, que podem recuperar ara a la Sala Atrium.
Churchill, de fet, és un dels grans referents de Szpunberg i de la majoria de les dramaturgues actuals. Fa més de quaranta anys que planta cara, amb obres que sempre parlen del nostre temps, amb una escriptura arriscada i punts de vista sorprenents. És molt profunda, l’autora britànica. I va ser, per a molts, la primera, la pionera. Si fos un home, ja hauria guanyat el Nobel de literatura.
A L’imperatiu categòric, Szpunberg sembla que parli de l’habitatge, de com les dones es fan grans, de la universitat. Però parla d’una sola cosa, de la precarietat. Aquest és el tema. Una precarietat que avui ataca fins i tot capes població que, al llindar dels cinquanta, any amunt, any avall, no haurien de patir-la, especialment si formen part de la classe mitjana, si treballen, per exemple, de professors de filosofia a la universitat. Avui no hi ha cap lloc segur.
L’obra comença amb la protagonista desviant-se de la matèria kantiana que l’ocupa durant una classe per endinsar-se en el bosc d’El procés. Els alumnes protesten. Ni han llegit Kafka ni pensen fer-ho. Àgata Roca, l’actiu que dona vida al personatge, demana al públic qui ha fet els deures. Hauríem d’haver llegit tots El procés, però pocs són els que ho han fet. Està estressada, ella, veu que la classe no rutlla i defalleix, cau. No és el primer cop que li passa. Fa nits que no dorm perquè s’ha separat, té quinze dies per marxar de casa (la despatxen) i un veí posa la música a tot volum.
A partir d’aquí, Roca comença una caiguda lliure, cada cop més avall. Mentrestant, va topant amb homes que o bé ni la miren o bé se’n volen aprofitar. Homes de tota mena, tots amb la cara de Xavi Sáez, que ens ofereix una lliçó de fregolisme superb.
L’imperatiu categòric no fa riure, però té una acidesa, un toc de sentit de l’humor que només podia fer-lo versemblant una actriu que ha fet fortuna amb la comèdia com Roca. És tan absurda la concatenació de desgràcies que li passen que acaben esbossant un somriure, com quan, al final de Hamlet, quan ja hi ha una pila de morts al dipòsit i Shakespeare ens prepara per a l’última batalla, el Bard fa entrar els enterradors amb un número de clown per treure tensió a l’acció.
El pes d’un cos també tenia aquest punt kafkià, de laberint absurd. Teatralment, era més complexa, ja que Szpunberg hi va afegir capes. En escena, comptava amb una protagonista total, com Laia Marull, a qui l’acompanyaven un actor, Quim Àvila, una cantant, Sabina de Witt, i un artista polifacètic, Carles Pedragosa. Era una obra més dura, perquè els últims dies d’una persona que has estimat mai no són plàcids. I l’autora explicava el viacrucis al qual s’enfrontava.
Al Lliure, el tràngol és d’una altra mena. Fins a cert punt és més terrible. Perquè la primera persona mana. Al TNC, viatjava pels viaranys del dol. Del dol cap a un altre. A L’imperatiu categòric parla de com podem acabar al fons del pou en qüestió de dies a partir d’una situació extrema i d’una sèrie de decisions equivocades. Fins a cert punt, s’assembla una mica a la brillant novel·la que acaba de publicar Eva Baltasar, Ocàs i fascinació, on una noia acaba vivint al carrer. La protagonista de Szpunberg hi és a prop.
La grandesa de les últimes obres de la nostra dramaturga passa per l’altura de mires. A Mal de coraçon, per exemple, va aconseguir fer-nos empassar un melodrama de bar amb Santa Teresa de Jesús com a centre de gravetat, amb tres personatges crepusculars (Pol López, Pau Vinyals i Júlia Barceló) que, a més, llançaven dards pertinents contra el sistema teatral.
És definitiu que la veu de L’imperatiu categòric o d’El pes d’un cos sigui la d’una dona? Doncs, sí. És menys universal? En absolut. Tot això ho podria explicar una veu masculina? No, no tindria la mateixa credibilitat. Szpunberg ho sap i executa la seva venjança.
