Teatre / Opinió

La mort de l’autor? (Teatre quan no hi ha teatre III)

Els dramaturgs han deixat de ser els reis del teatre contemporani. La primacia del text de ficció es posa en dubte, ja que entra en competència amb tota la parafernàlia escènica, l’autoficció, el documental… Qui mana és l’adaptador, el dramaturgista. O potser no?

A finals del segle passat, a Catalunya ‘només’ hi havia un dramaturg consolidat, Josep Maria Benet i Jornet, i el seu deixeble, Sergi Belbel. Un autor visible i un de prometedor que defensaven tota una tradició. Havia mort Joan Brossa, Josep Palau i Fabre era molt gran. Però no, Benet i Jornet i Belbel no estaven sols. La Sala Beckett, creada a primers de la dècada per José Sanchis Sinisterra amb el nom de Teatro Fronterizo, estava treballant en el que seria el gran boom de la dramatúrgia de primers de segle XXI, autors que aleshores estaven en la vintena o la trentena que van rebre l’empenta de l’aleshores petit escenari gracienc i de l’incipient projecte T6 del TNC, que va posar-se en marxa amb l’èxit més esclatant de l’època, ‘El mètode Grönholm’, de Jordi Galceran, que l’any que ve, per cert, fa vint anys.

Marta Buchaca, Pau Miró, Josep Maria Miró, Lluïsa Cunillé, Cristina Clemente, Guillem Clua i Jordi Casanovas van començar a fer-se un lloc dins una cartellera on trobar una obra escrita originalment en català era com buscar una flor al desert. I no es van quedar aquí. Europa i Amèrica Llatina els van rebre amb els braços oberts. Fa uns anys, el director i dramaturg uruguaià Gabriel Calderón em va confessar que, en el tombant de segle, a Montevideo llegien amb fervor tot el que els arribava de la Beckett barcelonina. Aquell boom no va ser un fenomen local. I avui tots aquests autors estrenen amb freqüència a Buenos Aires, Milà, Atenes, Bucarest o Munic.

Anna Alarcón a 'La psicosi de les 4.48', de Sarah Kane
Anna Alarcón a ‘La psicosi de les 4.48’, de Sarah Kane.

A la mateixa època en què aquí buscàvem la veu, la dramatúrgia contemporània estava fent un tomb cap a la radicalitat. Bernard-Marie Koltès i Heiner Müller havien posat les bases per a una altra mena teatre que als 90 els ‘in-yer-face’ anglesos van reblar. Sarah Kane i Mark Ravenhill van aeixcar un teatre dolorós, crític, d’alta volada poètica, que de seguida va trobar ressò no només a Londres, sinó al nou teatre alemany de Thomas Ostermeier. ‘4.48 Psicosi’ i ‘Shopping & Fucking’, entre el lament enrabiat de Kurt Cobain i el plany melancòlic de Radiohead, superaven per l’esquerra el teatre postdramàtic.

D’aleshores ençà, l’autoria teatral ha perdut poder a Occident. I podríem afirmar sense por a errar-la massa que únicament anglosaxons i argentins hi continuen creient amb fervor. Allà, els dramaturgs encara manen. A la resta, amb l’avantguarda belga per davant, ja no es considera que el text sigui el més important. Portem dues dècades de segle XX, on el que primava primer era desballestar els clàssics, amb Ibsen, Shakespeare i Txékhov com a macs de fer trons, per després capficar-se en les grans novel·les, dels últims cent anys o actuals, com si no hi haguessin textos teatrals de primera magnitud.

'Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats', d'Elfriede Jelinek, amb direcció de Carme Portaceli, es va estrenar a Reus el 2008 i va fer temporada al TNC. Foto: David Ruano/TNC
‘Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats’, d’Elfriede Jelinek, amb direcció de Carme Portaceli, es va estrenar a Reus el 2008 i va fer temporada al TNC. Foto: David Ruano/TNC

Iván Morales em deia no fa gaire que les grans novel·les li oferien un món molt més complex que les obres teatrals, on els bons són sempre molt bons i els dolents, molt dolents. Quan tots sabem que l’univers és més aviat negrenc amb punts de llum dispersos. Són pocs, de fet, els dramaturgs indiscutibles de l’actualitat. En el present segle, només tres dramaturgs han guanyat el premi Nobel: Elfriede Jelinek, Harold Pinter i Peter Handke. Jelinek i Handke, a més, són tant novel·listes com autors teatrals. Dels clàssics d’avui, només Tom Stoppard, Tony Kushner, Caryl Churchill i David Mamet mereixerien el guardó.

Quins són els autors excepcionals del nostre temps? Wajdi Mouawad, Dimitris Dimitriadis, Jezz Butterworth, Stefano Massini i Lars Noren han creat obres extraordinàries. I aquí m’hi atreviria a afegir Josep Maria Miró. Però són tan bons com els del paràgraf anterior? Ha baixat la qualitat del teatre? El que és segur és que el focus és en una altra banda. No és tant la qualitat literària de les obres, sinó quin lloc ocupen en el sistema teatral.

'Jerusalem', de Jez Butterworth, dirigida per Julio Manrique. Foto: Alfred Mauve
‘Jerusalem’, de Jez Butterworth, dirigida per Julio Manrique. Foto: Alfred Mauve

La majoria de dramaturgs europeus combinen les estrenes d’obra pròpia amb les dramatúrgies de peces alienes i l’escriptura de guions cinematogràfics. I, fent un cop d’ull a la llista de dramaturgs amb el Nobel, podem constatar que aquest no ha estat el camí dels guardonats, centrats en altres gèneres ‘més literaris’, com la novel·la o la poesia. El ‘dramaturgista‘, la persona de les tisores, l’adaptador, el versionador, ha anat guanyant pes d’una manera aclaparadora, gràcies a la preponderància de les modes culturals en l’escena teatral. Novel·les, pel·lícules, sèries… tot hi cap, en la cartellera d’un teatre. I si hi afegim l’auge del documental o l’autoficció, l’espai que tenen els escriptors de ficcions dramàtiques ha anat minvant.

Amb l’afegit que hi ha autors que, amb 45 anys, potser han escrit o estrenat prop d’una vintena d’obres, amb temporades en què han pujat dues peces a l’escenari. Una exageració. Un sorneguer Ostermeier deia fa unes setmanes a un grup d’autors i directors barcelonins que els dramaturgs, com a molt, fan una o dues obres bones en sa vida i que, normalment, eren les primeres.

El 'Contra la democràcia' d'Esteve Soler fet pel Teatrul Odeon de Bucarest
El ‘Contra la democràcia’ d’Esteve Soler fet pel Teatrul Odeon de Bucarest.

Aquest ritme trepidant d’exposició va sovint en contra de l’autor. Però això és fruit, com deia, del sistema de producció. S’ha de tenir en compte que el 90% dels autors catalans només cobren un cop el seu text s’ha estrenat, a través d’un percentatge dels ingressos de taquilla. Si no dirigeixen els és impossible sobreviure. A molts autors catalans, els ha salvat la internacionalització. Hi ha dramaturgs com Esteve Soler, pràcticament incògnit a Catalunya, que sempre tenen un parell d’obres voltant per Europa i poden anar tirant.

La cadena de producció relega sovint l’autor a l’últim esglaó. De vegades, guanya més diners el tècnic de so que el dramaturg, quan la majoria d’obres no podrien pujar a escena si algú no l’hagués escrit abans. Sense text no hi ha teatre? Aquesta és la pregunta que s’ha intentat evitar en les últimes dècades. Sobretot perquè apareix la possibilitat del sí, que sense text, sense un text amb cara i ulls picat per un escriptor, es pot engegar una història d’èxit.

Oriol Broggi ha transformat el Cinema Aribau per fer-hi 'Hamlet'. Foto: Bito Cels
Oriol Broggi va transformar el Cinema Aribau per fer-hi ‘Hamlet’. Foto: Bito Cels

Fins i tot em puc imaginar un futur en què una intel·ligència artificial, amb tota la història del teatre a dins, escrigui obres mestres a partir d’una sinopsi de cinc línies. Perquè el teatre contemporani no ha potenciat ni l’originalitat ni la novetat, amb aquest entestament a reproduir, un cop i un altre, els mateixos textos, les mateixes obres. Quin valor té una obra d’ara que ha de competir, any rere any, amb 2.500 anys de teatre?

Així com estaria bé veure només un ‘Hamlet’ cada deu anys, que aportés alguna cosa respecte a l’anterior, seria ideal que els dramaturgs tinguessin les eines i les possibilitats de superar aquell ‘Hamlet’. Però això és una quimera, ja que el capitalisme busca el benefici econòmic creixent tota l’estona i l’art va a la recerca d’altres coses que no tenen preu, com la bellesa. I si els autors decidissin fer vaga, cap productor ploraria. Hi ha un a muntanya d’obres sense drets disponibles.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close