Teatre / Opinió

La perifèria és ‘cool’

El teatre europeu necessita les aportacions de la perifèria per renovar-se i créixer, en l’àmbit estètic, referencial i ideològic, així com ha demostrat el pas per Barcelona del noruec Alan Lucien Øyen i de la capverdiana Marlene Monteiro Freitas. Quin lloc ocupa la ciutat?

Quan et passeges per Europa de festival en festival, una de les coses que sobta l’espectador català és la quantitat d’obres provinents d’indrets que podríem anomenar “perifèrics”, espectacles africans, llatinoamericans, asiàtics… I sorprèn perquè aquí n’estem poc acostumats i encara considerem que el centre de les arts escèniques continentals passa per l’eix Bèlgica-França-Alemanya, que allà és on es fa el bo i millor, que allà és on tenen diners, quan ells, precisament, el que fan és buscar de manera constant propostes que són fora dels seus límits, bé a Europa, bé lluny d’ella.

Aquest punt de vista, el d’anar a la recerca del talent perifèric, ha afavorit, de retruc, sobretot a Bèlgica i a França, que els artistes provinents de les minories d’origen forà hagin fet el salt perquè seria incomprensible convidar companyies africanes i, en canvi, fer-se l’orni davant de creadors magribins o malians nascuts i criats a casa. Han aplicat, en molts casos, polítiques de discriminació positiva. I ja fa molts anys que Peter Brook va decidir que el seu Pròsper a ‘La tempesta’ havia d’anar càrrec d’un actor negre.

Oriol Broggi ha transformat el Cinema Aribau per fer-hi 'Hamlet'. Foto: Bito Cels
Oriol Broggi va transformar el Cinema Aribau per fer-hi ‘Hamlet’. Foto: Bito Cels

Aquesta temporada, per exemple, hem tingut dues grans produccions d’obres de Shakespeare a la cartellera, el ‘Hamlet’ de La Perla 29 i el ‘Romeu i Julieta’ de La Brutal. I en cap de les dues hi ha hagut un intèrpret no blanc en el repartiment, cosa que seria impossible de veure a Londres, París o Brussel·les. Anem molt tard al respecte i això ens passarà factura…

Al centre productiu del teatre europeu van bojos per trobar i propulsar artistes que se surtin del cànon, que facin esclatar la mirada colonial que arrosseguem, perquè ens mostrin la seva tradició i renovin la nostra. El món de la dansa és ple de coreògrafs i ballarins brasilers, coreans, senegalesos, marroquins o algerians. I en el del teatre, sempre més encotillat, no cal parlar de l’èxit dels argentins i de l’alça d’iranians o japonesos.

A Barcelona, la setmana passada, vam poder veure qui és segurament l’artista del moment a Europa, la capverdiana Marlene Monteiro Freitas. Fa anys que la seguim i podem dir que l’hem vist créixer amb peces com ‘(M)IMOSA’, ‘Guintche’ i ‘Bacants – Preludi per a una purga’. ‘Idiota’ és una obra senzilla, amb ella sola dins una caixa de vidre, en la qual, durant poc més d’una hora, va exhibir el seu potencial creatiu.

Marlene Monteiro Freitas ha fet 'Idiota' dins una caixa de vidre al MACBA. Foto: Bea Borgers
Marlene Monteiro Freitas ha fet ‘Idiota’ dins una caixa de vidre al MACBA. Foto: Bea Borgers

La petita peça de Monteiro Freitas ha arribat amb el suport del Grec barceloní, el Festival de Tardor de París, el Festwochen de Viena, el Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, un teatre de Friburg i un centre cultural de Roma. Poca broma. L’any que ve estrenarà una òpera a Viena, la ‘Lulu’ d’Alban Berg, i tot apunta que la carrera artística d’aquesta ballarina i coreògrafa instal·lada a Lisboa ha agafat velocitat de creuer.

‘Idiota’ és una peça descarada, sincera, hipnòtica, on veiem Monteiro Freitas imitar un gos, un cuc, un grum desganat, penjar-se en posicions impossibles. La contemplem, ras i curt, fent el beneit. Perquè sap què és posar-se en risc i explotar el seu cos. És mulata, va néixer a Cap Verd, viu a la perifèria d’Europa i no li ve d’aquí.

Ja sabíem qui era, ella, potser per proximitat (Lisboa és a prop en molts sentits), però a qui no havíem vist mai és al noruec Alan Lucien Øyen. I no estem parlant de cap xitxarel·lo de 25 anys que comença, sinó d’un coreògraf de 44 anys amb companyia pròpia, que ha inaugurat altres festivals i que ha treballat amb les millors companyies europees. Què en sabem del que passa a Escandinàvia? Aquí, poc o res. A la resta d’Europa, es fan un fart de treballar-hi.

'Story, story, die', d'Alan Lucien Øyen s'ha vist al Mercat de les Flors. Foto: Mats Backer
‘Story, story, die’, d’Alan Lucien Øyen s’ha vist al Mercat de les Flors. Foto: Mats Backer

‘Story, story, die’, la peça d’Øyen que va passar pel Mercat de les Flors, és dansa-teatre en estat pur, una obra explicada a través d’un primer ballarí que ens fica de ple en una història d’amor, amb un text contemporani i uns intèrprets, d’orígens diversos, per cert, que donen vida al relat. El coreògraf busca la bellesa en tot moment, en cada pas, fins i tot quan pinta un esquelet en el cos d’un ballarí.

Øyen i Monteiro Freitas són de la perifèria europea i la bona notícia és que tots dos van esgotar entrades. I la pregunta és: on som nosaltres? Som, sens dubte, tan perifèrics com els portuguesos i els noruecs i no anem mancats de talent. La de Cap Verd, per exemple, comparteix protagonisme continental amb El Conde de Torrefiel, que pot lluir uns crèdits tan llampants com ella, a diferència que els barcelonins només compten amb el suport del Grec, no de cap teatre local, perquè el Lliure es va despenjar de la coproducció d’Una imagen interior. Les coses estranyes que passen en aquest país…

Calixto Bieito va estrenar 'Plataforma' el 2007 al Romea. Foto: Focus
Calixto Bieito va estrenar ‘Plataforma’ el 2006 al Festival d’Edimburg. Foto: Focus

Avui dia, són poques les companyies d’aquí que poden vantar-se de trepitjar els grans festivals d’Europa, així com el Romea de Calixto Bieito, Cesc Gelabert o el Lliure d’Àlex Rigola feien quinze anys enrere. Artistes perifèrics que eren molt valorats al continent i que, en el cas de Bieito, s’hi ha quedat. Passa que, en aquest temps, l’escena europea s’ha obert de bat a bat al món i nosaltres hem sobreviscut arraulits en un petit racó, capaços d’exportar la nostra diferència amb creadors que no acaben de ser estimats a casa.

Som la perifèria del centre, massa a prop, no gaire lluny, pobres i disparant-nos trets al peu tothora. I el més curiós de tot és que a Europa, i al món, estan expectants. Al Grec, per exemple, han vingut 170 programadors dels cinc continents. Vaig veure, sense anar més lluny, el director del teatre de Vidy Lausanne a ‘Grandíssia Illusione’, de Cris Blanco. Què hi feia, allà? Doncs, segurament seguir una artista que enguany ha passat per París i que, a casa, tampoc no té cap teatre on programar aquesta obra, que el dia de l’estrena era ple d’aquest públic jove que diem, tota l’estona, que no s’asseu mai en una sala. Al CCCB hi eren.

Al desembre, passarà pel Lliure 'Catarina e a beleza de matar fascistas', de Tiago Rodrigues. Foto: Teatro Nacional D. Maria II
Al desembre, passarà pel Lliure ‘Catarina e a beleza de matar fascistas’, de Tiago Rodrigues. Foto: Teatro Nacional D. Maria II

L’aposta dels perifèrics, arreu, implica apostar-ho tot al talent, a la creació, i generar un públic fidel, que sàpiga llegir la novetat. Fins i tot que passi com a Portugal, on l’any passat el director del Festival d’Almada, Rodrigo Francisco, em deia que es va emocionar quan es va anunciar que Tiago Rodrigues seria el director artístic del Festival d’Avinyó. S’ho imaginen això, aquí? Quan Rigola era al capdavant de la Biennal de Teatre de Venècia n’hi havia molts que el miraven per sobre de l’espatlla, com per dir que ni el càrrec ni el lloc eren tan importants. I la de catalans que van aprendre coses a l’Arsenale!

Tenim dos festivals amb cara i ulls i tres teatres públics més que decents. Només cal que es parlin i es posin d’acord (la conselleria de Cultura no ho farà, ehem) per aixecar cada any cinc o sis espectacles imponents que voltin pel continent, i ja veuran com ser perifèric és el més cool d’Europa en aquest moment. Confiïn en els artistes. No podem competir amb neerlandesos, belgues, alemanys i francesos. Però sí amb tota la resta. Ens estan esperant.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close