Teatre / Opinió

La por i els ‘outsiders’

El conservadorisme teatral és aclaparador i sort en tenim dels dramaturgs que van per lliure i, sí, dels pallassos que fan saltar pels aires les convencions.

Avui dia, asseure’s en un teatre i esperar que et regirin l’estómac, et bufetegin, et facin plorar o, ras i curt, que et provoquin alguna mena d’emoció és més difícil que trobar un poema dolent de Blai Bonet. Perquè això passi t’has d’arriscar a sovintejar el circuit no convencional, on ja no t’esperes trobar gran cosa, ja que els artistes hi treballen en condicions molt precàries, però de vegades hi apareix alguna floreta que et permet continuar somiant.

És curiós que encara sigui Àlex Rigola qui continuï fent aportacions cabdals al nostre teatre i que les porti a terme des d’un lloc que és als antípodes del que feia vint anys enrere, sense pirotècnia, sense artifici, molt lluny del mainstream. Aportacions en les formes, en la posada en escena de clàssics, en la manera de mirar-los, ja sigui amb el Hedda Gabler que ha esgotat entrades al Lliure o amb l’Ofèlia de 2021 a Temporada Alta.

Nausicaa Bonnín fent de Hedda Gabler en la capsa de fusta d'Àlex Rigola, al Teatre Lliure. Foto: Sílvia Poch
Nausicaa Bonnín fent de Hedda Gabler en la capsa de fusta d’Àlex Rigola, al Teatre Lliure. Foto: Sílvia Poch

Rigola pot fer-ho perquè té un bagatge al darrere, un reguitzell d’èxits, que l’avalen davant les institucions i davant del públic. Les seves peces giren durant un temps llarg i, a Espanya, l’esperen i l’estimen.

Per sota, mana la peça ben feta, la correcció, el fet d’agradar i punt. Molt poc risc. Perquè hi ha una por visceral al buit, sobretot quan t’has de jugar els teus quartos. Anys enrere, les apostes es feien des del teatre públic. Allà s’hi descobrien noms, se’ls donava embranzida i, més tard, assaltaven altres teatres. O altres formats. Ara has de ser agosarat des de la Fundació Brossa, el Tantarantana o l’Atrium, a l’Off, amb la possibilitat que continuïs al mateix lloc durant molt de temps. A la llarga, si vols acabar a l’In, si busques realment viure del teatre, hauràs de passar per l’adreçador.

És molt xocant l’escàs suport que s’ofereix als directors joves catalans des del teatre públic. Al TNC, aquesta temporada, no n’hi ha cap menor de quaranta anys. I al Lliure, se salven les companyies José y Sus Hermanas i Atresbandes. La resta pentinen canes.

José y Sus Hermanas fent 'Concurso de malos talentos' al Lliure. Foto: Sílvia Poch
José y Sus Hermanas fent ‘Concurso de malos talentos’ al Lliure. Foto: Sílvia Poch

L’escassetat de públic ha provocat que pràcticament tothom estreni les obres amb un ai al cor. No hi ha gairebé res segur. No hi ha fórmules segures. Ni tan sols actors o actrius que puguin omplir un teatre amb la simple presència del seu nom al cartell. La por és atàvica, visceral. Avui, el mateix Rigola ho tindria molt difícil per despuntar. O Calixto Bieito, Oriol Broggi i Carme Portaceli.

Als joves se’ls demana massa. Se’ls reclama omplir la Petita del Nacional, el Lliure de Gràcia o la Sala de Dalt de la Beckett, quan el que han de fer és provar-se, disposar de mitjans i estimbar-se. El que passa és que si caus, esdevens una mena d’empestat. Hi ha poques segones oportunitats i, sovint, triguen. Quant de temps ha necessitat Daniel J. Meyer, després de l’èxit d’AKA per arribar al TNC? O La Calòrica?

Quan no hi havia tanta por, gent com els Íntims, Juana Dolores, Hermanas Picohueso, Oriol Puig, Las Huecas, Francesc Cuéllar, Bàrbara Mestanza i companyia ja tindrien una cua de teatres públics demanant torn per produir-los el següent espectacle. Però no és així. Hem de seguir-los als espais marginals que el sistema deixa a la bona de Déu.

Las Huecas a 'Aquelles que no han de morir'. Foto: Alessia Bombacci
Las Huecas a ‘Aquelles que no han de morir’. Foto: Alessia Bombaci

Als marges, tanmateix, continuen florint flors. Encara pots anar a la Flyhard o a l’Antic Teatre i veure, respectivament, una bona comèdia catalana o una peça transgressora. Però no sempre, és clar. També pots topar amb peces que fluixegen, el mateix que passa als grans escenaris. Aquí, no obstant això, s’hi apleguen alguns saltimbanquis interessants que fan que l’escena avanci.

No hem d’oblidar que els últims èxits internacionals del teatre català provenen d’aquests indrets no convencionals. Azkona&Toloza i Agnès Mateus i Quim Tarrida, per exemple. El mateix Smiley de Guillem Clua. Espectacles i textos que han arribat a molts llocs sense un aval de primera divisió. I això no fa dos o tres anys que succeeix, sinó que portem almenys una dècada amb aquesta comèdia.

Oriol Pla ha recuperat 'Travy' a la Sala Beckett. Foto: Ros Ribas
Oriol Pla ha recuperat ‘Travy’ a la Sala Beckett. Foto: Ros Ribas

Per què es continuen aixecant muntatges colossals que no es mouen de la sala que els va parir? Per què, després de la mort del T6, no hi ha cap projecte oficial de suport a la nova dramatúrgia? Per què Oriol Pla ha trigat prop de cinc anys a poder remuntar Travy? Per què Nao Albet i Marcel Borràs no han pogut continuar estrenant a casa nostra? Per què Yago Alonso i Carmen Marfà no han sortit de la Flyhard?

Per sort, hi ha una disciplina que pot anar fent sense el suport dels grans, simplement perquè és baratíssima i té un gran reconeixement internacional: l’autoria. Hi ha molts dramaturgs que saben que si no els estrenen aquí, ho faran en un altre lloc. Autores i autors que assumeixen riscos, fins i tot personals a l’hora de fer front a noves obres.

Joan Carreras i Tamara Ndong protagonitzen 'Amèrica', de Sergi Pompermeyer, a La Villarroel. Foto: David Ruano
Joan Carreras i Tamara Ndong protagonitzen ‘Amèrica’, de Sergi Pompermeyer, a La Villarroel. Foto: David Ruano

Amb l’afegit que el teatre privat els busca, perquè tenen públic. Vint anys enrere, eren patrimoni de la Beckett. Avui, són patrimoni de la humanitat. Fa dues dècades, els autors catalans eren mirats amb suspicàcia. Ara se’ls rifen. I els grans intèrprets sempre estan a punt per donar-los vida. Podríem pensar que el més innovador puja a escena per primer cop al teatre públic? Doncs, no.

Com els pallassos, com la gent del circ, la majoria de dramaturgs s’han convertit en outsiders. I són capaços d’adaptar-se als temps. Saben ordir obres per a sales de 500 espectadors i saben prendre riscos quan toca, quan alguna cosa els commou. D’elles i ells és el futur. Perquè estic segur que la nostra època serà recordada per les obres que van escriure. I per gairebé res més.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close