Teatre / Opinió

L’avorriment

La temporada passada va acabar-se, al juliol, amb clars senyals d’esgotament per mor d’una pandèmia que ha mantingut el sector teatral amb l’ai cor, i amb veus que reblaven el clau dient que la cartellera barcelonina era francament avorrida. És així? És avorrida? O és que els arbres no ens deixen veure el bosc? Potser no és la manca de diversitat el problema, sinó la pobresa, la falta de diners?

Fa uns anys, la companya que editava les peces de música clàssica a Time Out em va comentar que, després d’uns anys de fer-ho, tenia la sensació que vivia en un ‘loop’ que començava al setembre i s’acabava al juliol, per tornar a començar al setembre i finalitzar al juliol, sempre amb els mateixos noms, que si Lang Lang, que si Valeri Gergiev, que si la London Symhony Orchestra, etc. Que les temporades eren clòniques, amb diferent repertori, però amb els mateixos artistes al darrere.

Amb el teatre, en els últims anys, està passant una cosa semblant amb el terrible afegit que tot és molt local. Mateixos actors, mateixos directors, mateixos autors. I torna a començar. D’aquí la certa sensació d’avorriment.

'Davant la jubilació', de Thomas Bernhard, una obra que hauríem d'haver vist tots els polítics, sobretot quan Krystian Lupa la va estrenar al Lliure. Foto: Felipe Mena.
‘Davant la jubilació’, de Thomas Bernhard, dirigida per Krystian Lupa al Lliure, amb Pep Cruz, Mercè Arànega i Marta Angelat. Foto: Felipe Mena.

Per combatre l’endogàmia, el meliquisme, a les grans capitals fan servir un mecanisme de compensació a través de la figura de l’artista convidat. No es tracta de fer venir gent de fora a mostrar què fan, cosa que ja porten a terme els festivals, sinó d’importar una figura creativa de renom i envoltar-lo de talent local. Com el que veurem aquesta tardor a Temporada Alta i al Lliure amb ‘L’oncle Vània’ del lituà Oskaras Koršunovas. Com les col·laboracions de Daniel Veronese amb Focus. O aquell magnífic ‘Davant la jubilació’ que va dirigir Krystian Lupa, també al Lliure.

Aquests experiments, aquí, són flors d’estiu, passen un cop l’any, com a molt, quan a Europa el vaivé d’artistes és continu. I de vegades ens preguntem si val la pena fer venir algú de fora per mostrar-nos, un altre cop, una peça que hem vist manta vegades. El problema és que som poc atrevits i que els nostres teatres són poc atractius a nivell continental. I tampoc no és pot posar un feix de bitllets damunt la taula.

Carme Portaceli va dirigit 'Krum' de Hanoch Levin al Lliure. Foto Josep Aznar
Carme Portaceli va dirigit ‘Krum’ de Hanoch Levin al Lliure. Foto Josep Aznar

Anys enrere, es va fer una aposta intel·ligent en el camí de l’autoria. En el sentit que no podíem contractar Thomas Ostermeier per dirigir una companyia catalana, com fa cada any a França, però sí teníem a l’abast el corpus textual mundial. Es representaven peces d’arreu, de l’israelià Hanoch Levin a l’italià Stefano Massini, de l’anglesa Lucy Prebble a l’austríaca Elfriede Jelinek, del neerlandès Tom Lanoye a l’irlandès Martin McDonagh. Tot, teatre contemporani del bo. I en espais amb recursos.

Estàvem molt al dia. Però si ara llanço una pregunta a l’aire i demano quin autor viu han descobert en els últims cinc anys, molt em temo que s’ho hauran de rumiar força. No em refereixo a noms vulgars, sinó a quedar-se sense alè. I aquí hi tenen una gran part de responsabilitat no només els teatres públics i/o subvencionats, sinó els directors de renom que s’han quedat en allò que coneixen.

Joan Garriga és un habitual dels muntatges d'Oriol Broggi. Aquí a 'La bona persona de Sezuan', al TNC. Foto: David Ruano/TNC
Joan Garriga és un habitual dels muntatges d’Oriol Broggi. Aquí a ‘La bona persona de Sezuan’, al TNC. Foto: David Ruano/TNC

L’avorriment és l’antònim del teatre. O hauria de ser-ho. Per un raó fonamental: perquè el teatre admet totes les arts, es pot fer qualsevol cosa, es pot representar qualsevol cosa. El teatre és el terreny del possible. Hi entren les arts plàstiques, la dansa, la música, el cinema, la literatura… Absolutament tot.

I per això darrer potser també ve una certa sensació de letargia. Sense mirar enfora, són molt pocs els artistes aliens al teatre que són cridats a intervenir en un espai escènic. Frederic Amat és gairebé l’únic artista plàstic que sovinteja els escenaris. Joan Garriga i Enric Montefusco són gairebé els únics músics que veiem en escena. On són, els altres? És per culpa de l’endogàmia teatral, el no et fiquis en el meu terreny que jo amb prou feines me’n surto i aquí no hi ha feina per a tothom?

Thomas Ostermeier va venir a Temporada Alta 2019 amb un 'Retour a Reims' produït a Lausanne. Foto: Mathilde Olmi
Thomas Ostermeier va venir a Temporada Alta 2019 amb un ‘Retour à Reims’ produït a Lausanne. Foto: Mathilde Olmi

D’aquí que visquem en el regne de la peça ben feta i prou, en l’obra correcta i no em demanis més. Perquè sí, els diners són importants i no podem fer venir Katie Mitchell a rebregar-nos la camisa. Som pobres, d’acord, i portem una dècada en què a l’administració catalana li importen un rave la cultura, els artistes i el públic. Que tant és si aquell guanya tant sense fer ni brot, o aquell altre fa 40 anys que rep una morterada per oferir el mateix de sempre, o aquell de més enllà fa no sé quantes dècades que governa la seva parcel·la.

Calen diners, és clar, perquè el nivell del mar ha pujat tant que a molts l’aigua els arriba al nas. Però no aniria malament una sacsejada. Un bon vendaval. Els Tinta Negra estan empenyent per fer que no tot el teatre sigui blanc. Dones i Cultura sap posar el dit a la nafra del gènere. Hi ha companyies que tenen ganes de gresca. Però tot és encara a un nivell molt subterrani. A la superfície, al final, sura poca cosa.

Volem ser pobres i avorrits? No deien que els pobres eren els que s’ho passaven més bé? Potser la qüestió és que, com a tots els països del Tercer Món, hi ha una classe alta que viu envoltada d’or i una de baixa que sobreviu entre la runa. Ens hem carregat ja la classe mitjana?

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close