Teatre / Opinió

L’efecte ‘Smiley’

Que l’obra de Guillem Clua ‘Smiley’ es converteixi en la primera sèrie que Netflix estrenarà a partir d’una obra de teatre catalana ens permet adonar-nos de diverses coses: la desconnexió entre les arts escèniques i l’audiovisual i la potència de l’autoria dramàtica local.

El novembre de 2012, s’estrenava a la petita Sala Flyhard d’Hostafrancs Smiley, una història d’amor, una obra escrita i dirigida per Guillem Clua en la qual ens explicava la relació entre l’Àlex (Ramon Pujol) i el Bruno (Albert Triola), una peça senzilla i molt ben estructurada que va tenir de seguida molt d’èxit, fins al punt que es va anar fent durant uns quants anys a diferents teatres, va saltar, entre d’altres, a Madrid, Atenes, Berlín i Santiago de Xile, i fins i tot ha comptat amb una seqüela, Smiley, després de l’amor.

La setmana passada vam saber que Netflix en prepara la sèrie gràcies a Minoria Absoluta, que en fa la producció. Una notícia magnífica per diferents raons que apareix quan s’està debatent la nova llei audiovisual espanyola i les quotes de català a les plataformes de streaming. És important que puguem veure doblades o subtitulades pel·lícules i sèries, però molt em temo que servirà de bon poc regar amb milions que això sigui possible si no som capaços d’oferir els nostres propis productes al mercat global, on, a escala teatral, el català ja hi és.

Albert Triola i Ramon Pujol van protagonitzar la primera part de ‘Smiley’, estrenada a la Flyhard el novembre de 2012.

Fa molts anys que la dramatúrgia catalana juga a la primera divisió mundial. Al capdamunt de tot hi ha l’anglosaxona i molt per sota, la resta. I en aquest garbuix de perseguidors, el teatre català no té res a envejar a llengües molt potents, amb desenes o centenars de milions de parlants i amb grans estats al darrere. Tanmateix, no ens ho acabem de creure i això que cada temporada s’estrenen mitja dotzena llarga de peces escrites originalment en català arreu del món.

Que Smiley arribi a Netflix, doncs, no és cap sorpresa, sinó una simple constatació d’un múscul teatral que ha anat agafant força amb el temps. La generació d’autors que ara tenen entre 40 i 50 anys (el mateix Clua, Josep Maria Miró, Pau Miró, Cristina Clemente, Jordi Casanovas, Esteve Soler…) va començar a sortir fa deu anys, quinze a molt estirar. I ara ja li està arribant el torn als de sota, la de Joan Yago i Clàudia Cedó, mentre els més grans, els Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé, agafen posicions de prestigi, amb estrenes, per exemple, a la Comédie Française.

Francesc Ferrer va protagonitzar el 'Ramon' de Mar Monegal, estrenada a la Sala Atrium.
Francesc Ferrer va protagonitzar el ‘Ramon’ de Mar Monegal, estrenada a la Sala Atrium.

El que ens hauríem de preguntar és per què hi ha tants pocs productes audiovisuals catalans que tinguin un origen teatral. Més enllà de Ventura Pons, poca gent s’hi ha interessat. Per què no s’ha fet una sèrie amb la trilogia animal de Pau Miró (Búfals, Lleons i Girafes) o una pel·lícula de Temps salvatge de Josep Maria Miró o Una gossa en un descampat de Cedó? Per què TV3, per exemple, no ha pensat a convertir en sèrie Una història catalana, de Casanovas? I Ramon, de Mar Monegal? Podríem fer una llista ben llarga d’obres d’èxit (i bones) que es mereixerien adaptacions a la pantalla.

Les grans cultures inverteixen molts diners en l’storytelling. És una indústria a l’alça esperonada pel mercat global generat per les plataformes i la multiplicació de continguts, on, com sempre, els nord-americans (i els britànics) en són els dominants. Hi ha poc espai per a la resta, però això no vol dir que no n’hi hagi. Sèries franceses, daneses o israelianes treuen sovint el cap i és aquí on el teatre català té coses a dir, a proposar, ja que, almenys a escala internacional, té un nom.

Filmin ha estrenat 'Doctor Portuondo', a partir d'una novel·la de Carlo Padial. Foto: Filmin
Filmin ha estrenat ‘Doctor Portuondo’, a partir d’una novel·la de Carlo Padial. Foto: Filmin.

El problema crònic de manca de fons per a la cultura afecta, segur, l’audiovisual català. La indústria és a Madrid i per això el bombardeig de sèries i pel·lícules que s’hi roden és constant. Hache (Netflix) va trencar el monopoli. I ara Doctor Portuondo, la primera producció pròpia de la catalana Filmin, obre una escletxa d’esperança, que rebla Smiley. Això no hauria de ser una flor d’estiu, sinó un bell començament. Perquè així sigui cal perseverança i, com deia, creure-s’ho una mica, cosa que es tradueix en facilitats, ajudes i diners.

Que la peça de Clua hagi caigut en l’òrbita de Minoria Absoluta no és casual. La productora televisiva té un peu al teatre des de fa uns anys i està força al dia del que s’estrena a Barcelona. Han gaudit d’algun èxit, com Un cop l’any (Poliorama, 2017) i La dona del 600 (Goya, 2019). L’aventura de Smiley és una de les més importants que porten a terme a escala audiovisual i que hagin trobat Netflix com a soci, sense haver de picar la pedra escantellada de TV3, embut que tampoc no pot assumir-ho tot, ens obre moltes portes.

Una altra productora teatral que ha posat un peu, tímid, en l’audiovisual és La Brutal. L’any passat van estrenar a la secció online de Temporada Alta En mis manos, un migmetratge escrit per Marilia Samper i dirigit per David Selvas. El resultat va ser força bo i la cosa no s’hauria de quedar aquí.

Ramon Pujol i Albert Triola a 'Smiley, després de l'amor', de Guillem Clua. Foto: Kiku Piñol
Ramon Pujol i Albert Triola a ‘Smiley, després de l’amor’, de Guillem Clua. Foto: Kiku Piñol.

La història de Smiley donaria, per ella mateixa, per a una pel·lícula. O una novel·la. D’estrenar-se en una sala per a 40 espectadors a Hostafrancs, i amb origen al Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta, al gran mercat global audiovisual. Poca broma. La feina de la Flyhard per fer valer l’autoria catalana no té preu i porta ja una dècada explicant el món des d’aquest punt de vista, a banda de ser el trampolí indispensable per als que comencen i banc de proves per a molts dramaturgs.

També hauríem de preguntar-nos, per altra banda, què ha aportat TV3 al teatre català contemporani, a banda de donar feina a intèrprets i dramaturgs als seus culebrots. A la CCMA es miren les obres que s’estrenen al país per sobre de l’espatlla com si els productes que oferissin fossin millors, cosa que no és el cas. No es tracta d’oferir teatre filmat, cosa que s’hauria de prohibir, sinó d’aprofitar tot el material dramàtic que hi ha en circulació. O és que no el coneixen?

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close