La Perla 29 s’ha associat amb el Goya per estrenar ‘La trena’, La Brutal s’ha aliat amb Bitò, T de Teatre i La Villarroel per fer ‘La meravellosa família Hardwicke’… Cada vegada és més necessari el treball en comú per aixecar espectacles ambiciosos i els teatres públics (i el territori) n’haurien de prendre bona nota.
Fa uns anys, no gaire llunyans, sovintejaven a la cartellera barcelonina espectacles coproduïts per diferents teatres públics, quan els teatres públics del territori existien. Reus, Terrassa i Girona, fins i tot Palma, cadascú amb el seu estil, s’aliaven amb Lliure o Nacional per oferir funcions que requerien alguna cosa més que dos actors i una taula. I que, a més, després es garantien una gira galdosa pel país.
Ara això és gairebé l’excepció, sobretot perquè els teatres públics del territori han estat reduïts a la mínima expressió i perquè els dos grans de Barcelona escolten poc els petits del país. Josep R. Cerdà, director del Principal de Palma, em deia que, després d’una època d’avinentesa entre el seu teatre i els del cap i casal, avui dia resultava molt i molt complicat aixecar projectes junts. Ras i curt, que no els escoltaven.
L’única col·laboració existent en l’actualitat passa pels festivals, amb Temporada Alta, TNT i Sismògraf com a representants del territori, i sovint amb la Sala Beckett i l’Antic Teatre com a referents barcelonins. Fenomen curiós. Lliure i TNC han canviat d’aliats i prefereixen anar a pescar coproduccions amb Madrid ara que al Centro Dramático i al Festival de Otoño hi ha gent tan entenimentada i tan propera com Alfredo Sanzol i Alberto Conejero, respectivament, amb molts lligams amb Catalunya.
En canvi, els productors privats han entès que, en lloc de fer-se la guerra, el millor és cooperar. La Perla 29, per exemple, podria haver estrenat La trena perfectament al seu teatre, la Biblioteca de Catalunya, però ho ha fet al Goya, amb més aforament, propietat de Focus. És una obra que triomfarà, que veurà molta gent, i millor que siguin 500 cada nit que 300, oi?
El mateix podríem dir de La meravellosa família Hardwicke. La Brutal és soci del Poliorama i, després de l’èxit de T’estimo si he begut, la seva primera associació amb les de T de Teatre, podrien haver estrenat l’espectacle al teatre de la Rambla, però han decidit aliar-se amb La Villarroel, un teatre amb una línia més propera a la comèdia contemporània de Christopher Durang, i amb Bitò. Un joc a quatre bandes que només pot anar bé.
La trena és la primera obra que dirigeix Clara Segura en solitari i compta amb tres actrius, a banda d’ella mateixa que fa de narradora, que s’hi deixen la pell. Cristina Genebat, Marta Marco i Carlota Olcina fan una demostració de força i resistència interpretativa dignes d’actrius poloneses. Han hagut d’entrenar-se físicament per estar a l’altura durant dues de funció en què no paren. Només he vist una cosa semblant des d’Incendis, on Segura i Julio Manrique entraven i sortien d’escena cada cinc minuts vestits amb un personatge diferent. Fregolisme en estat pur.
És normal que Segura hagi triat La Perla 29 per debutar com a directora. Fa molts anys que els fa guanyar diners amb la seva parella de ball habitual, Oriol Broggi. Hi té confiança, sap com treballen i li agrada. La prova la tenim en les escenes que passen a Palerm, on xampurregen italià, marca de la casa. El Goya, però, no és un teatre conegut per a l’actriu, a diferència del Romea. I més quan es tracta d’una peça que no es troba dins el registre popular del teatre, sinó que neix d’una novel·la, un best-seller, escrit per Laetitia Colombani. Aquesta és una col·laboració expansiva que segur que trepitjarà mitja Catalunya.
La meravellosa família Hardwicke demostra que el teatre “modern”, purament contemporani, de David Selvas no està renyit ni amb els clixés ni amb la trajectòria. El director agafa la meitat de T de Teatre (Marta Pérez, Albert Ribalta i Carme Pla) per fusionar-la amb un equip jove més proper a ell (Paula Jornet i Alejandro Bordanove) i un ovni argentí, Lide Uranga, que vam veure a El loco y la camisa, que és qui dona el to de la funció. És potser la primera incursió de Selvas en la direcció portenya d’actors, on el ritme verbal de les rèpliques marca el pas de la funció. Bona deriva.
La Brutal necessita que aquesta obra vagi bé, cosa que no dubto que passarà. La productora busca aferrissadament eixamplar el públic i no li està sortint bé. El Romeu i Julieta de l’estiu passat va ser un daltabaix: buscaven gent jove i els xavals no hi van anar. No hauria d’haver comptat amb el suport d’un teatre públic, aquest Shakespeare? Haver-s’hi estrenat amb un poc més de risc en tots els sentits, haver fet xup-xup durant quatre o cinc setmanes i després passar, automàticament, al Poliorama? Així ho fan a Londres i els hi va la mar de bé. Així va passar amb La importància de ser Frank (TNC) o El curiós incident del gos a mitjanit (Teatre Lliure). Si l’objectiu era que els nois i les noies s’acostessin a Shakespare, no hauria de ser aquest un punt a assolir del teatre públic?
Ara s’adrecen al públic-de-tota-la-vida i deixen els experiments per quan bufin altres vents més propicis. Sobretot perquè, avui dia, els gairebé únics espais públics que coprodueixen amb els privats són els grans festivals, Grec i Temporada Alta. Són els que fan possible, per exemple, que s’hi estrenin peces com Paraíso perdido o L’adversari, obres que no desentonarien gens al Lliure o al TNC, però que han necessitat altres aliats per tirar endavant.
Aquesta temporada, les obres que aspiren a penjar el cartell de sold out als teatres públics són El temps i els Conway, que dirigirà Àngel Llàcer al TNC, i Tots eren fills meus, de Selvas, al Lliure. Estaran entre cinc i sis setmanes a la cartellera pública i seria una llàstima que no haguessin pensat ja a moure-les al terreny privat, fins i tot després de reposar-les, si cal, la temporada que ve.
El teatre públic no ha de fer “negoci”, però si decideixes estrenar obres populars, amb repartiments populars, t’has de negar a fer-ne? A França, per exemple, seria impensable aixecar una peça gran en un teatre públic de París sense pensar a bellugar-la per l’Hexàgon i la resta d’Europa, a altres teatres públics, és clar. Com que aquí no els tenim i aquestes obres no es mouran Pirineu enllà, només ens queda el teatre privat. I el País Valencià i les Balears. Per anar-hi, però, cal haver-los-ho plantejat. I en cap dels dos casos apareix un coproductor “pancatalà”.
Entrades relacionades:
