La Conquesta del Pol Sud ha portat al CCCB l’esplèndida ‘MIVION. Ràdio Sarajevo’, teatre documental molt ben executat i amb una gran història al darrere, mentre que Jordi Prat i Coll ha estrenat ‘Fàtima’ al Lliure, la vida extrema d’una dona del Raval. Dues obres de primera que demostren la necessitat que tenim de veure bones històries, reals o de ficció, tant se val.
Slobodan Minic va entrar a treballar a Ràdio Sarajevo a mitjans dels anys setanta, quan Iugoslàvia capitanejava el moviment dels no-alienats, tothom hi tenia feina, cada nació podia gaudir de la cultura pròpia i la vida era lluny del malson dels anys noranta. Tot anava més o menys bé fins que una colla de bojos va prendre el poder a Belgrad, van esclatar les guerres dels Balcans i Sarajevo, el 5 d’abril de 1992, va quedar assetjada durant els 1.425 dies següents. El setge més llarg de la història moderna.
El periodista bosnià, la seva esposa Dina i els seus dos fills petits no van marxar. Van decidir mantenir-se a la ciutat perquè pensaven que la guerra no duraria gaire. No disposaven d’aigua corrent, ni llum. I sortir al carrer era una aventura, ja que et podia caure un projectil de morter a sobre o podies convertir-te en el blanc d’un franctirador. Minic anava a la ràdio cada dia, a fer el programa cultural que dirigia, MIVION, i tot el que calgués. Fins que un matí es van despertar amb un vidre trencat i el forat d’una bala incrustada a la paret, a pocs centímetres del cap del seu fill de mesos. Ella i els nens van marxar a l’Escala, gràcies a l’ajuda de Catalunya Ràdio. Ell es va quedar, però no gaire més.
Tot això i molt més ens ho explica La Conquesta del Pol Sud a MIVION. Ràdio Sarajevo, una peça que, com les anteriors de la companyia, ens permet conèixer una persona i, a través d’ella, una història d’impacte. En escena, al CCCB, tenim l’actor Marc Soler, que ens acompanya durant tota la funció i que serà qui parli amb Minic. El periodista bosnià fa la peça des de casa seva, en streaming. Amb Soler, tenim Azra Suljic, una noia de Srebrenica que ara viu a Sant Celoni i que també ens narrarà com va viure la guerra de Bòsnia, ella i la seva família, els homes de la qual van morir-hi en el brutal genocidi que va patir la ciutat.
El relat de Minic és sincer, gens melodramàtic, i té la potència de les grans històries contemporànies. Si la companyia catalana volia que féssim una immersió en un conflicte recent, que veiessin com l’odi destrueix tot el que toca, l’han encertada de ple. A més, han estat prou valents quan estableixen paral·lelismes entre el que va passar a Sarajevo fa trenta anys amb el que hem viscut nosaltres en els últims temps, amb les protestes d’Urquinaona incloses.
La peça sobre Slobodan Minic no està gaire lluny de la seva trilogia formada per Nadia, Claudia i Raphaëlle, tres documentals que parlen de la relació entre l’experiència individual de tres dones i la història col·lectiva. Sobre l’Afganistan dels talibans, la dictadura argentina i el robatori de nadons i la identitat trans a Europa, respectivament.
A MIVION. Ràdio Sarajevo, però, fan una passa més, ja que sí, tenim les vides de Minic i Suljic, les seves veus i els seus cossos, però ens estan parlant com mai abans del món d’ara. És una lliçó i una advertència.
La Conquesta del Pol Sud fa una dècada que treballa molt seriosament el teatre documental i han pogut portar les seves peces a molts indrets d’Europa, però sembla que a Barcelona no acaben de tenir el seu lloc. És curiós que hagin pogut remuntar la trilogia a Terrassa i a Perpinyà, que terrassencs i perpinyanesos l’hagin pogut veure d’una tacada, però no els barcelonins. És estrany no veure aquest MIVION a les programacions de la temporada que ve de TNC (on van portar Nadia, Claudia i Raphaëlle) o del Lliure. Sobretot perquè dubto que puguin exhibir cap peça de teatre documental millor. O, millor dit: cap història tan bona com aquesta.
La Fàtima de Jordi Prat i Coll no es queda enrere, però aquesta sí que serà al Lliure a partir de finals de setembre. És, sens dubte, el text més ambiciós del dramaturg i director. Després de l’excel·lent M’hauríeu de pagar, sembla com si s’hagués tret de sobre moltes de les cotilles del teatre català contemporani en l’àmbit verbal. I sovint ens porta pels viaranys lingüístics de Bernard-Marie Koltès, amb una protagonista que té molt a veure amb el de La nit just abans dels boscos, un personatge perdut a la ciutat i que parla amb la potència d’una figura tràgica.
El muntatge de Fàtima té un punt sòrdid, de nit que no s’acaba mai i que cada cop va a pitjor, amb tot el pes que cau a sobre de Queralt Casasayas, que puja i baixa les escales de l’escenografia com si li anés la vida. Perquè sap que se l’està jugant, que aquests papers no es troben amb facilitat, que hi ha poques obres que t’exigeixin i et donin tant. El seu personatge té un passat tèrbol, trist, i acaben de fer-la fora de casa. Es toparà amb dos rodamons, anirà a casa del camell, es barallarà a la Filmoteca… I tot en poques hores.
L’obra de Prat i Coll és un cop directe a la nostra consciència, ja que ens planta als morros una Barcelona que només sabem d’ella quan s’esdevé una desgràcia i surt al telenotícies. Però el millor és que l’autor aconsegueix que els seus personatges parlin d’una manera barroca i que no ens sembli estrany, sinó tot al contrari. Fa que les paraules semblin música perquè, al cap i a la fi, ens està oferint una òpera.
Però si Fàtima s’aguanta és perquè Prat i Coll ha construït una molt bona història. De ficció, en aquest cas. I ja els dic que no en sobren. Sense clixés, sense renyar-nos, sense preocupar-se pel políticament correcte, sense renunciar a la poesia. Així són algunes de les peces que ens han impactat aquesta temporada, des d’Una imagen interior a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, totes representades de manera diferent, però posseïdores d’allò tan vell i tan essencial com les ganes d’explicar alguna cosa.
MIVION també funciona pels mateixos motius que Fàtima, perquè el material que hi ha al darrere és de gran vàlua i la companyia té unes ganes terribles de compartir-lo amb el públic.
