Teatre / Opinió

Les dones i els musicals (de Barcelona)

El paper que juguen les dones en els grans musicals que es poden veure a Barcelona és, ras i curt, patètic, reduïdes a objectes de desig, amb poques idees al cap i sempre a mercè dels homes. És com si continuéssim clavats al segle XX.

En l’última dècada, han canviat moltes coses a Barcelona respecte al rol de les dones. El 2012, per exemple, no n’hi havia cap dirigint un teatre públic o importava poc si tota la temporada d’una sala estava protagonitzada per directors i autors homes, si les peces que es feien reproduïen les formes més infames del patriarcat. Però les coses, per sort, van començar a canviar gràcies a l’empenta i l’enrabiada de moltes, fartes d’ocupar llocs inferiors per defecte.

Tanmateix, hi ha un terreny que es manté immòbil, rígid, com si no hagués passat el temps: els musicals. Basta fer un resum argumental breu del que hi ha a la cartellera ara mateix als grans teatres: un milionari s’enamora d’una prostituta a qui treu del cau i li ensenya com s’ha de comportar; un esclau, que vol la llibertat, acaba salvant una prostituta (una altra!) d’un matrimoni arranjat i possibilita que el senyoret de la casa s’hi casi; una dona queda viuda i el seu marit, ja un fantasma, la protegeix; un noi aconsegueix la noia que li agrada sent ell mateix mentre ella es torna més atrevida per seduir-lo del tot.

Ana San Martín i Eloi Gómez, a 'Golfus de Roma', en cartell al Condal. Foto: David Ruano
Ana San Martín i Eloi Gómez, a ‘Golfus de Roma’, en cartell al Condal. Foto: David Ruano

Cap dona amb res a dir, cap noia amb iniciativa, cap amb una mica d’orgull. Totes al servei dels homes, del que vulguin els homes. El biaix de gènere de ‘Pretty woman’, ‘Golfus de Roma’, ‘Ghost’ i ‘Grease’ clama al cel. Però aquí els tenim, ben llampants, com si fóssim al 2003, o al 1970. Diran que aleshores ningú no els havia creat com a tals i tindran raó, tot i que la mentalitat és la mateixa.

Alguna d’aquestes peces, com ‘Golfus de Roma’, es podria salvar de la crema pel to de tot plegat i perquè, al cap i a la fi, és una paròdia, un musical de pallassos, una comèdia d’embolics en què la trama de la prostituta és secundària, encara que carregui tòpics a dojo, des de la tòtila que fa el que li diuen a la banyuda que es deixa ensarronar. La resta són el que n’anomenem “clàssics”. Però si hem arraconat obres com ‘El mercader de Venècia’ per antisemita i ‘L’amansiment de les fúries’ per ultra masclista, totes dues de Shakespeare, per què seguim amb ‘Grease’ sense versionar-la? Si un noi fes de Sandy i una noia de Danny Zuko seria menys ‘bona’?

Si fem un cop d’ull als muntatges que han guanyat un Olivier o un Tony al millor musical de 2010 ençà, podem comprovar què lluny estem de Londres i de Nova York, respectivament, pel que fa no només al gènere, sinó a tot, sobretot a mentalitat. Per exemple, ‘Dear Evan Hansen’ (Tonys 2017 i Oliviers 2020) parla de la salut mental dels adolescents, ‘Hamilton’ (Tonys 2016 i Oliviers 2018) reinventa la fundació dels EUA per part d’afroamericans, ‘The band’s visit’ (Tonys 2018) viatja al conflicte del Pròxim Orient… Etcètera. Poques històries d’amor ensucrades d’una altra època.

'Fun home' va estrenar-se el setembre de 2018 al Teatre Condal, amb direcció de Daniel Anglès.
‘Fun home’ va estrenar-se el setembre de 2018 al Teatre Condal, amb direcció de Daniel Anglès. Foto: Àgata Casanovas

Passa que a Barcelona vam viure el 2018 el cas ‘Fun home’ (Tonys 2015). Daniel Anglès va decidir regalar-nos, el 2018, l’adaptació de la novel·la gràfica d’Alison Bechdel, una peça dura que, entre d’altres coses, ens ficava de ple en la família d’un pedòfil. També era el primer musical de la història en què la protagonista era una lesbiana. El resultat? Hi va anar molt poca gent, al Condal (11.000 espectadors).

Des d’aleshores que no hem tornat a veure res d”atrevit’ a la cartellera, cap musical de grans dimensions (no compto els del Poliorama), amb aspiracions d’atraure desenes de milers d’espectadors, que hagi deixat enrere el segle XX, amb el gènere tractat d’una manera més moderna. L’excepció va ser, la temporada passada, ‘Billy Elliot’, musical de la primera dècada del segle XXI, que va acabar seduint més de 160.000 persones i recaptant més de 8 milions d’euros.

Els nens que fan 'Billy Elliot' al Victòria assajant.
Els nens que va fer ‘Billy Elliot’ al Victòria assajant.

Això no obstant, ‘Fun home’ i ‘Billy Elliot’ no es poden comparar, especialment perquè la segona parteix d’una pel·lícula que va tenir molt d’impacte, i el primer es tracta, finalment, d’un èxit ‘indie’. A més, el musical de Stephen Daldry venia d’estar unes quantes temporades a Madrid i això, aquí, importa molt, ja que la capital espanyola sap aixecar productes que mediàticament impacten a la perifèria. No és estrany que ‘Golfus de Roma’, producció de Focus, s’estrenés a Madrid l’any passat abans de venir al Condal, on ha costat força, per cert, animar el públic a enganxar-se a un musical que, malgrat tot, és excel·lent i en català.

Muntar un gran musical val molts diners (pel cap baix, un milió d’euros) i els productors, en aquest racó de món, han decidit anar sobre segur. Si el públic barceloní només està interessat en obres que parlen del passat, per què fer l’esforç d’estrenar a la ciutat ‘Dear Evan Hansen’ o ‘Kinky boots’? Segur que no trigarà a venir ‘Back to the future’, la peça que va obtenir el màxim guardó als Olivier 2022, ja que recrea el mític film dels 80.

Anaïs Mitchell és l'autora d''Hadestown', guanyador de vuit Tonys. Foto: Matthew Murphy
Anaïs Mitchell és l’autora d”Hadestown’, guanyador de vuit Tonys. Foto: Matthew Murphy

A Londres i Nova York han vist en l’última dècada una pila de musicals amb dones amb coses a dir o amb les qüestions de gènere no tan esbiaixades, des de ‘& Juliet’, ‘Dreamgirls’, ‘Hadestown’, ‘Girl from de north country’ a ‘Here lies love’… N’hi ha, fins i tot, com ‘Hadestown’, que ha estat escrita i composada per una dona, Anaïs Mitchell. També un deute pendent, aquest: són escasses les compositores i lletristes. Llevat de Betty Comden, la colletrista de ‘Singin’ in the rain’, no hi ha gaires referents femenins en el negoci dels musicals.

A Barcelona, ens hem tornat porucs i hi circulen pocs diners en això del teatre, a diferència de Madrid. Una peça com ‘Pares normals’, que arriba ara al Poliorama, s’hauria estrenat en un teatre per a més de mil localitats en un altre temps. Potser torna a ser el moment de demanar als teatres públics que ajudin. Si no, continuarà arribant el que ens arriba.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close