Teatre

Les dones que manen

Malgrat tots els esforços i les protestes, les dones continuen ocupant espais de trinxera, sovint recloses a les sales petites i empeses a construir pel seu compte un imaginari propi, un nou cànon.

A ‘Una cambra pròpia’, Virginia Woolf es demana què hauria passat si a la literatura els homes només sortissin com a amants de les dones, que no fossin amics entre ells, soldats, pensadors, somiadors… I respon que les obres de Shakespeare, el cànon, n’haurien resultat ben perjudicat, que se salvaria Otel·lo i Antoni, però que no tindríem ni Hamlet, ni Lear, ni Cèsar. “La literatura s’empobriria d’allò més, com de fet ja li deu haver passat, en un grau que no ens podem pas imaginar, a causa d’haver tancat la porta a les dones”. Pam.

Woolf dispara moltes veritats en aquest assaig que ara podem veure transformat per a l’escena a la Sala Beckett. Com aquesta que ens recorda que les dones han gaudit de menys llibertat que els esclaus d’Atenes. “La poesia depèn de la llibertat intel·lectual. I les dones sempre han estat pobres, no tals sols els darrers dos-cents anys, sinó des del començament dels temps”, assenyala.

Clara Segura a 'La guerra no té rostre de dona'. Foto: Bito Cels
Clara Segura a ‘La guerra no té rostre de dona’. Foto: Bito Cels

Aturem-nos aquí, quan parla de la llibertat i de la pobresa, perquè, tot i que Woolf va escriure el seu assaig el 1929, podem fer-li fer un salt cap al 2021. Fa uns anys que, almenys a casa nostra, estem vivint (i gaudint) una autèntica revolució, sense personalismes, sense líders amb el puny alçat. Una revolta col·lectiva que afecta, de manera particular, les arts escèniques. Té a veure, sobretot, amb l’abús de poder exercit per molts homes i en l’escassa presència de dones en llocs clau de l’arquitectura teatral catalana.

La presència d’autores i dramaturgues va equilibrant-se en les programacions dels teatres públics i en els llocs responsabilitat. Tenim Àngels Margarit al Mercat de les Flors, Tania Brenlle a La Villarroel i tindrem Carme Portaceli al Nacional d’aquí a uns mesos. N’hi ha prou? No. Però és un principi. Un principi que està costant molt que avanci, perquè si parlem de ‘feminitzar’ l’escena per almenys caminar cap a la paritat, sembla que estigui passant, en els grans titulars, però si anem al detall veurem que hi ha molta estètica i poca realitat.

Les obres protagonitzades per dones, dirigides per dones o escrites per dones hi són, sobretot durant el mes de març (per quedar bé), però si obrim el pla i observem tota la temporada, la cosa no acaba de rutllar. Han canviat coses, com veure Irene Solà i Svetlana Aleksiévitx a la Biblioteca de Catalunya, cosa insòlita. O fixar-se en la cartellera de la Beckett, on, sense fer gaire èmfasi, les dones hauran protagonitzar el 80% del curs, de Lluïsa Cunillé a Eimear McBride, d’Anna Llopart a Denise Duncan. Al TNC, en canvi, la Sala Gran només té un dels cinc espectacles que s’hi estrenaran escrit per una dona. Al Lliure, un de tres. Si anem als privats, la cosa canvia radicalment i sembla que res no hagi passat.

Nora Navas i Mia Esteve a 'El quadern daurat', de Doris Lessing, estrenada aquest 2020 al Lliure. Foto: Sílvia Poch
Nora Navas i Mia Esteve a ‘El quadern daurat’, de Doris Lessing, estrenada el 2020 al Lliure. Foto: Sílvia Poch

Va ser la Sala Atrium, la temporada 2016-17, la que va decidir dedicar tot el curs a les dones. No es tractava de què totes les obres fossin feministes, sinó que les dones protagonitzessin tots els espectacles i que els homes també hi participessin. L’experiment no era senzill. Perquè la cosa no va només que hi hagi dones, sinó que les dones siguin lliures i no vagin darrere les passes dels homes. En Txékhov, per exemple, els personatges femenins són molt importants, però podem dir que no són objectes? Quina de les tres germanes actua a expenses dels homes? Cap. No els passa el mateix a la Nora i a la Hedda Gabler d’Ibsen?

Basta comparar qualsevol d’aquests icònics personatges femenins escrits per homes amb d’altres creats per dones per comprovar les diferències. Quan la senyora Dalloway, a la primera frase de la novel·la de Woolf, diu que anirà ella mateixa a comprar flors està marcant territori. Quan l’Anna Wulf d’‘El quadern daurat’ de Doris Lessing fa el que fa i diu el que diu és perquè sap que qui mana és ella i que tot depèn d’ella. Quan la Mila de ‘Solitud’ decideix quedar-se sola és per alguna raó.

'L'huracà' de Carme Montoriol arribarà al juny al TNC. Foto: May Zircus/TNC
‘L’huracà’ de Carme Montoriol arribarà al juny al TNC. Foto: May Zircus/TNC

La gran passa endavant suposaria donar protagonisme de debò a les dones, que el sistema les deixés explicar-se. Des de l’inici dels temps, com deia Woolf, han estat pobres i esclaves i no han pogut fer-ho. I si ens hem de passar els propers deu anys refent el cànon, no ens hem d’arronsar. Perquè el cànon, admetem-ho, té els peus de fang.

Hi ha molt poques directores de referència. Ho va ser Rosa Novell. I encara ho és Núria Espert. Portaceli ha marcat una línia, així com Magda Puyo. Darrere hi ha un exèrcit de directores i autores que estan preparades per refer el cànon. Com és, per exemple, que encara no s’ha aixecat una producció d’‘El temps de les cireres‘ de Montserrat Roig? Com és que ‘L’huracà’ de Carme Montoriol, quan pugi a l’escenari del TNC en unes setmanes, haurà fet 66 anys que no es representa? Aquesta, ehem, per pocs dies…

'Una costilla sobre la mesa', d'Angélica Liddell, passarà per Temporada Alta
‘Una costilla sobre la mesa’, d’Angélica Liddell, va passar per Temporada Alta. Foto: Susana Pavia

Per què només les directores, amb comptades excepcions masculines, com Jordi Prat i Coll, es veuen en l’obligació de reivindicar les autores? Mònica Bofill, Glòria Balañà, Marta Gil Polo, Alícia Gorina o Daniela Feixas tenen una tasca molt dura al davant. Han fet molta feina. I sovint contra vent i marea. Però encara es veuen obligades a defensar-se en espais petits per a públics selectes i conscienciats. Només Subirós i Portaceli han pogut fer el salt.

Hi ha poques dones que manin, no només al capdavant d’institucions, sinó a nivell estètic. En l’àmbit local, només m’atreviria a dir el nom d’Angelica Liddell, un referent indiscutible des de fa vint anys. A fora, tenim Katie Mitchell, Susanne Kennedy, Christiane Jatahy, Julie Deliquet i Sarah Vanhee, entre moltes altres.

Woolf diu que l’error més greu que pot cometre qualsevol persona que escriu és pensar en el seu sexe. “És fatal ser només home o només dona”, assegura. I deixa clar que cap dona no s’ha de repenjar en el greuge ni demanar justícia. Perquè si ho fa, el resultat es pansirà a la segona nit. Demana que escrigui i punt, que ofereixi el seu punt de vista, que mani.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close