Explicar una bona història, amb els recursos que facin falta, és l’objectiu de qualsevol companyia que es dediqui al teatre, tant si és belga i passa pel Lliure com si és de Banyoles i la trobem a la Mostra d’Igualada.
Si Hamlet continua fent-se 400 anys després que Shakespeare l’escrivís és, sobretot, perquè explica una bona història. Tèrbola, criminal, boja, el que vulguin. A més, hi tenim una poètica sublim. El mateix podem dir d’Oncle Vània o de Hedda Gabler. Qualsevol dramaturg aspira a escriure obres bones i una companyia que accepta el repte de portar a escena qualsevol cosa és perquè té la necessitat d’explicar-la. I això val tant per al teatre en majúscules, el que s’exhibeix a grans sales, com el que es fa al carrer o en una carpa de circ.
Molt sovint mirem, els que ens dediquem al teatre per a adults, les produccions per a infants i joves com un gènere menor o com un art menys exigent. Després vas a la Mostra d’Igualada i et topes amb una de les peces més brillants que has vist des de principi d’any i caus de la cadira: An-ki, de la companyia Ortiga. Una història trista, immersiva, pensada per a criatures de més de sis anys, que ens capbussa en un món de conte i que alhora no s’allunya ni un mil·límetre de les grans preocupacions del nostre temps.
‘An-ki’ és una peça per a vint espectadors, on es barreja el teatre de titelles, el d’objectes i el visual. Ortiga et narra la vida d’una nena que viu feliç a la natura fins que arriben uns gegants que arrabassen arbres. Veurem què passa abans i què ocorre després. Ens mourem per diferents espais de la carpa, ens sorprendrem, fins i tot riurem. El millor és que la història t’agafa pel coll des del primer moment. Vols saber qui és ella, l’Adja, d’on venen els gegants, què succeirà. Els de Banyoles et porten agafats per la mà i, si cal, l’acaronen.
Ortiga ha construït un espectacle tristament bell que no només fascina la canalla, sinó que també convenç els grans. Sempre he pensat que, quan una peça creada per a tots els públics és bona de veritat, no només agrada els petits, sinó també els grans. Recordo perfectament la filera de nens i nenes bocabadats observant, al Mercat de les Flors, la simfonia de bosses de plàstic ballant a L’après-midi d’un foehn de la companyia Non Nova de Phia Ménard. I els adults que badaven la boca igualment. Fins i tot aquí hi havia una bona història.
A Europa, fa molts anys que les primeres espases del continent aixequen espectacles per a infants i joves. David Lescot o Tiago Rodrigues n’han fet. I aquí, pràcticament només s’hi han posat Agrupación Señor Serrano i El Conde de Torrefiel. Amb un llenguatge marca de la casa, contemporani, sense pensar que els petits són idiotes capaços d’empassar-se qualsevol cosa. La grandesa d’An-ki té a veure amb això, en un cert arrelament al món, en uns elements comuns, en unes pors compartides.
Kingdom, d’Anne-Cécile Vandalem, té molt a veure amb An-ki. Totes dues són una tragèdia i parlen d’una catàstrofe. L’única diferència es troba en les dimensions. La belga juga en una altra lliga, la dels grans festivals i la dels grans teatres. El muntatge que vam veure la setmana passada al Lliure és dels més grans que hi han passat en els últims anys: un bosc, un llac, una casa, una desena d’intèrprets, dos gossos, càmeres, música en directe… No hi faltava res per versionar el documental Braguino de Clément Cogitore, la pertorbadora història de dues famílies que viuen lluny de la civilització a la taigà siberiana.
La història de Kingdom, des d’on parteix, també és bona, molt bona, però em fa l’efecte que queda lluny del que explica el film en 49 minuts. Vandalem en necessita 100 i, al final, només la subratlla, com si només en restessin els titulars: dues famílies enemistades, morts i desaparicions, rancúnia i joves que volen seguir el seu camí.
El dispositiu escènic és espectacular, però quan entres una càmera i poses una pantalla en un teatre, el joc ha de quedar clar des del començament. I si hi ha una escena, la decisiva, que no la pots mostrar, que tan sols la pots explicar, em sembla que el castell s’ensorra. Perquè el cinema sempre arribarà més lluny que el teatre quan es tracta de moure’s en l’espai.
El problema de Kingdom, tanmateix, rau en la història. Si no has vist Braguino, voreja la superficialitat i apareixen massa preguntes sense resposta. I no és qüestió de metratge, perquè Ben Duke ja ens va demostrar l’estiu passat que es pot exhibir el Paradís perdut de John Milton en 75 minuts sense que ens en perdem cap detall. L’obra de Vandalem està feta de retalls que sempre queden per sota de l’espectacle visual hiperrealista que ens ofereix la posada en escena.
Kingdom em va fer pensar de seguida en Boscos, part de la tetralogia La sang de les promeses de Wajdi Mouawad, ja que hi havia una línia argumental que ens parlava d’una família que s’havia aïllat del món en un bosc. El dramaturg libanès, però, ordeix una trama molt complexa que travessa el segle XX i que, en el muntatge que en va fer Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya, ens clavava quatre hores a la cadira. Quina història!, exclamàvem.
Fins fa no gaire, tot semblava apuntar que la ficció estava perdent la batalla del teatre davant les diferents formes de documental. Just abans de la pandèmia, amb la irrupció abassegadora de les plataformes, que ens posaven a l’abast milers de sèries i pel·lícules, bona part de la producció teatral va decantar-se per la realitat, per explicar històries de debò, amb personatges verídics de carn i os. Però això ha deixat de ser una moda i ens en queden un grapat de companyies que fan molt bé la seva feina, de La Conquesta del Pol Sud a Azkona&Toloza.
La ficció torna a manar i, per tant, manen les històries. I com més contemporànies siguin, millor. Tant si s’adrecen a tots els públics, infants inclosos, com si busquen l’elit teatral europea. La manera de portar-la a escena és una altra cosa. Si Kingdom ens hagués arribat sense tanta parafernàlia, hauria estat millor? Aquí, de fet, l’embolcall és el que importa, la grandiloqüència. La història tampoc no importa tant.
