Andreu Benito ens regala una recital interpretatiu a la Biblioteca de Catalunya en interpretar un home que ha perdut la dona a ‘Orgull’, adaptació del ‘Manyaga’ de Dostoievski, mentre al Lliure el ‘Sun and sea’ de Vaiva Grainytė, Rugilė Barzdžiukaitė i Lina Lapelytė ens glaça el cor. Però parlarem sobre els cretins…
No ho puc evitar, cada vegada que veig Andreu Benito en escena, i no són gaires en els últims anys, penso en l’Amalfitano, aquell home devastat que Roberto Bolaño va situar a Santa Clara i a qui l’actor va donar vida en el ‘2666’ que va muntar Àlex Rigola al Lliure el 2007. És de les poques vegades que un personatge m’ha fet plorar. No l’oblidaré mai. Però, a partir d’ara, potser es confondrà amb el d”Orgull’.
Benito és un prestador, solitari i esquerp, que ens rep amb la dona morta damunt la taula del menjador de casa. No sabrem fins al final com és que la seva jove esposa ha acabat els seus dies. L’actor roman assegut en una butaca gairebé tota la funció. Té un posat adust, seriós i ens ha vingut a explicar com ha arribat fins aquí.
Al cap de cinc minuts, Benito ja ens té hipnotitzats i ve el moment en què es trenca i plora. Plora per ella i plora per ell. Potser intenta entendrir-nos, però el que veiem són les llàgrimes d’un cretí que no ens fa ni gota de pena. És el bram d’un assassí que, sense haver necessitat cap arma, ha matat la seva jove esposa, una noia pobra que va veure en ell, molt més gran que ella, una possibilitat de sortir del pou.
El protagonista únic d”Orgull’, dirigit per Oriol Broggi, és l’encarnació de molts homes amb poder, de qualsevol mena, que exerceixen una tortura psicològica brutal sobre les dones des que el temps és temps. Dostoievski, segons explica el seu traductor Miquel Cabal a l’epíleg de ‘Manyaga’ (Angle, 2021), es va inspirar en ell mateix i la història personal de la mort de la seva esposa, traspassada per mor d’una tuberculosi. Davant del seu cadàver, també ajagut damunt una taula, l’autor rus es pregunta si va estimar prou la Maixa.
Benito, a ‘Orgull’, plora dues vegades. Abans ens ha servit un relat esgarrifós sobre la seva relació amb l’esposa, com la va conèixer, clienta del seu local, a on acudia a desprendre’s de qualsevol cosa per poder pagar anuncis al diari en els quals s’oferia d’institutriu, sempre sense èxit. Com es van anar apropant i com ell hi veu una futura companya que li ajudi a passar millor els últims anys de vida. Però ell té un passat ombrívol.
I aquesta vida anterior, penosa i desgraciada, li farà pagar a ella. Dostoievski no tenia pietat amb els prestadors. Raskòlnikov, a ‘Crim i càstig’, assassina brutalment Aliona Ivànovna. La Grúixenka d”Els germans Karamàzov’, no presta diners, però sí que cobra deutes i l’autor la situa just al mig del triangle amorós entre ella i Fiódor i Dmitri. El prestador de ‘Manyaga’ plora com ho fa Raskólnikov, com un boig, com un cretí. Tots dos defensen grans idees, tenen grans projectes, però han comès un crim.
Els espectadors que hem vist ‘Sun and sea’ al Lliure, un espectacle superb, també hauríem de sortir del teatre plorant com a cretins. Durant 50 minuts hem contemplat una escena de platja idíl·lica on els diferents cantants ens han explicat la vida. Existències banals i convencionals d’occidentals sense cap neguit que superi el propi gaudi. A l’última cançó, el cor dels estiuejants llança un vaticini, precedit per la ‘Cançó de les germanes 3D’, que anuncia l’extinció total. “Aquest any el mar és verd / com el bosc”, canten.
La qüestió és que, quan abandonem el teatre, som a mitjans d’octubre i fa calor, calor d’estiu. No hi ha neu al Pirineu i encara n’hi ha que hi volen fer un Jocs Olímpics d’Hivern. Acabem de veure una platja i aquesta tarda hi podríem haver anat. Si algun espectador no ha entès de què va això del canvi climàtic amb el breu trànsit entre l’interior del teatre i l’exterior és que no sap que un més un fan dos.
‘Sun and sea’ provoca moltes contradiccions i aboca alguna certesa. Parla del col·lapse i critica el nostre ‘modus vivendi’ insostenible després de portar tones de sorra de la Costa Daurada i una dotzena d’artistes des de Lituània. Això sí, ens conviden a tornar el programa de mà en paper per no gastar-ne gaire.
L’art, tanmateix, ja ho té això, d’anar a missa i repicar. Hauria estat millor que la peça de Vaiva Grainytė, Rugilė Barzdžiukaitė i Lina Lapelytė s’hagués quedat a casa? Doncs, no. Que vingui és un mal menor i una experiència teatral immersiva de molta categoria. Si els centenars de persones que l’han vista i la vegin aconsegueixen fer la suma i, a més, gaudeixen de la funció, ja està tot fet. Si dubten de tornar a casa en cotxe o d’on prové el que compren al súper, millor. Si ploren, vessaran les mateixes llàgrimes cretines que deixa anar l’home d”Orgull’.
La funció d’un teatre públic com el Lliure és fer, entre d’altres moltes coses, que ens visitin muntatges com ‘Sun and sea’, del més excitant que circula per Europa ara mateix. I potser el millor és que no és teatre, sinó una instal·lació operística. Perquè si fos teatre, segurament, hauríem tingut al davant una peça en la qual ens renyarien com a infants. I aquí el problema queda exposat de manera brillant. Què som, sinó figures d’un pessebre en extinció, amb els nostres maldecaps petits i aventures irrisòries mentre el món s’ensorra?
Que gent corrent es barregi entre els cantants és un punt a favor del realisme de la peça i de la tragèdia que retrata. ‘Sun and sea’ és terriblement bella, amb nens jugant a la sorra, joves que s’ho passen bé, iaios que llegeixen, gent que descansa. Visconti rodant Von Aschenbach a ‘Mort a a Venècia’… És com aquella imatge del ‘Birdie’ (2016) d’Agrupación Señor Serrano, en què uns paios juguen a golf mentre un grup de migrants intenta saltar la tanca de Melilla. Magistral. Aquests som nosaltres: uns cretins.
