Teatre / Opinió

Les penúries de la gent normal

Massa sovint hem d’acudir a autors de fora per retratar les penúries de la vida quotidiana o per mostrar realitats que se surten dels estrats mitjans de la societat. O bé acudim al teatre documental, com si la ficció no sabés recrear la pobresa, les dificultats, la bogeria…

Fa unes setmanes, arran del concert de Morad a l’Estadi Olímpic, molta gent va conèixer que a l’Hospitalet hi havia un noi d’origen magribí que estava triomfant entre els joves, amb un milió de seguidors a Instagram i fans arreu del món. Un raper, un mec de la rue, que en les seves cançons explica les penúries i les glòries de la gent del seu entorn. No hauria de ser, això també, un dels temes del teatre català contemporani?

De fet, un dels grans mèrits de Josep Maria Benet i Jornet va ser retratar el seu temps, acostar-nos, amb el seu teatre, la gent que l’envoltava, els carrers on es va criar, sobretot a les peces dels anys 60 i 70. Més tard, buscaria altres coses més enllà del retrat social d’una època, però és indubtable que Una vella, coneguda olor o Revolta de bruixes, per citar dos exemples, exhibeixen els tràngols de la gent normal. Una cosa que el teatre català sembla haver deixat de banda i que hem d’anar a buscar a fora.

Josep Julien i Babou Cham a 'Avinguda Nacional'. Foto: Kiku Piñol
Josep Julien i Babou Cham a ‘Avinguda Nacional’. Foto: Kiku Piñol

Són molt poques les obres que arriben a la cartellera com l’Avinguda Nacional que hem pogut veure a la Sala Beckett amb direcció de Martí Torras Mayneris. Peces que ens col·loquen en un context diferent del de la classe mitjana, que és on es desenvolupen el 90% de les estrenes que vivim i patim a casa nostra. I aquesta, evidentment, no ha estat escrita aquí, sinó a la República Txeca per Jaroslav Rudiš. El context no és la rodalia de Barcelona, sinó la de Praga, on hi ha barris aparentment tan hostils com la Florida de Morad o el Raval d’Una vella, coneguda olor, amb un protagonista, en Vandam, un paio d’extrema dreta que diu que Hitler li va salvar la vida, que no seria difícil de localitzar en molts indrets del país (canviant el cabdill nazi per Franco, és clar).

Rudiš ens col·loca en una situació complicada, ja que, tot i la fanfarroneria i poca traça d’en Vandam, interpretat per Josep Julien, no sabem si estimar-lo o odiar-lo. El que és segur, més enllà de les simpaties personals, és que l’autor analitza a fons l’origen de l’extrema dreta europea. Un tema que és a l’odre del dia i que no podem continuar mirant de reüll, com si no anés amb nosaltres.

Marta Marco i Enric Auqué a 'La reina de la bellesa de Leenane', de Martin McDonagh, a la Biblioteca de Catalunya (2019). Foto: Bito Cels
Marta Marco i Enric Auqué a ‘La reina de la bellesa de Leenane’, de Martin McDonagh, a la Biblioteca de Catalunya (2019). Foto: Bito Cels

En Vandam, de fet, no es troba gaire lluny del Johnny Byron El Gall que tan bé va encarnar Pere Arquillué al Jerusalem de Jez Butterworth. Un altre personatge extrem, un home que viu en una caravana als afores d’una ciutat, traficant, vividor, visionari, amic de ningú i a qui acudeix el bo i millor de la contrada quan vol divertir-se.

El teatre anglosaxó és ple d’obres que retraten les classes baixes. De David Mamet a Martin McDonagh. D’American Buffalo a La reina de la bellesa de Leenane. De Conor McPherson a David Lindsay-Abaire. D’El bon lladre a Bona gent. Potser és que allà tothom va al teatre i tothom vol veure’s reflectit dalt de l’escenari…

Deia Tennessee Williams que el teatre és un lloc on l’espectador té temps per escoltar els problemes de persones a les quals mostraria la porta si anessin a demanar feina a la seva oficina. I sí, no li hauríem donat ni un minut a Vandam o al Gall si ens els haguéssim trobat en un bar, tampoc al Lakhdar de Carrer Robadors. Però el teatre té la capacitat de posar-te davant vides i mons desconeguts encara que formin part de la teva realitat, encara que visquin a un quart d’hora de metro.

'Mare de sucre', de Clàudia Cedó, és al TNC. Foto: May Zircus/TNC
Clàudia Cedó va fer servir actors discapacitats a ‘Mare de sucre’ (TNC, 2021) amb uns resultats excel·lents. Foto: May Zircus/TNC

Aquí algú ha decidit que la gent normal en un context normal no interessa, almenys vista des de la ficció. Ara està de moda anar a buscar gent de debò i plantar-la damunt l’escenari perquè ens expliqui la seva existència. Volem una obra sobre captaires? Anem a buscar captaires. Sobre joves? Posem-hi joves. Sobre iaies? Fem un càsting de iaies. Sobre discapacitats? Som-hi. I això està molt bé, perquè, quan la proposta és reeixida, esmicola la quarta paret d’una manera brutal. De vegades, no obstant, no ens atrau per un efecte pervers de voyeurisme? De dir, pobrets, que malament que ho passen? Tinc molts dubtes al respecte. Aquestes obres són necessàries, però no poden substituir la ficció.

La ficció i tots els seus derivats, autoficció inclosa, arriben a molts altres llocs que el documental ni albira. Iván Morales a Jo mai, per exemple, es va endinsar millor en la fragilitat de la joventut que qualsevol peça amb xavals de barri en escena. El Búfals de Pau Miró retratava millor la vida en una família de barri obrer que qualsevol 30 minuts. El mateix podem dir L’alegria de Marilia Samper.

Mario Gas va dirigir el 2011 al Lliure 'Mort d'un viatjant', d'Arthur Miller. Foto: Ros Ribas
Mario Gas va dirigir el 2011 al Lliure ‘Mort d’un viatjant’, d’Arthur Miller. Foto: Ros Ribas

Aquests casos, aquestes obres, són gairebé excepcionals. Se n’estrenen ben boques. Preferim altres punts de partida, sovint mirant cap a la classe mitjana o l’alta. Algú potser pensarà que l’origen dels dramaturgs catalans no els permet fer aproximacions socials cap a baix, però s’equivocarà. O que la literatura que s’escriu en aquest país no parla dels pobres ni dels Vandam dels nostres barris. Basta que vagin a una llibreria i busquin Mars del Carib de Sergi Pons Codina, El càstig de Guillem Sala o Revancha de Kiko Amat.

El gran teatre nord-americà del segle XX beu dels problemes de la gent de les classes desafavorides. Williams, Arthur Miller i Eugene O’Neil tenen un munt d’obres que en parlen. Aquí és un tema que hem posat en un racó mentre a Europa tothom corre a muntar els textos d’Édouard Louis, tot començant per Qui va matar el meu pare. Qui retrata el nostre temps?

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close