L’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) aspira a vendre 3 milions d’entrades aquesta temporada després de fregar els 2,6 durant la passada, una bona xifra, la millor des de la 2012-13, quan es va implantar l’IVA cultural. És possible? Hi ha prou oferta? És prou variada?
No hi ha teatre sense espectadors. O, millor dit, sense espectadors que paguin una entrada. I a Barcelona, podem dir que el preu del tiquet és força assequible si ens comparem amb les grans capitals europees. Fa deu anys que els preus estan més o menys congelats, entre els 32 euros que val un musical als 12 euros que costa veure un espectacle de petit format. A Londres, per menys de 50 euros no entres en un musical. A més, hi ha moltes iniciatives, com el Dia de l’Autor SGAE, Escena 25, els dies de l’espectador, etc., que abarateixen molt el que paga un barceloní per asseure’s en una butaca. Qui no va al teatre és, tingui l’edat que tingui, perquè no vol anar-hi.
“Si els barcelonins que van un cop a l’any al teatre n’hi anessin dos, ja ho tindríem”, diu Isabel Vidal
El preu ha deixat de ser un problema a l’hora de lamentar-se per la poca tirada que té el teatre a Barcelona. La presidenta de l’Adecta, Isabel Vidal, ja ho deia: “Si els barcelonins que van un cop a l’any al teatre n’hi anessin dos, ja ho tindríem”. Quin és el problema, doncs? Capbussant-nos en les dades, ho veiem clar: falten grans muntatges de mitjà-gran format.
La temporada passada, poca broma per a una ciutat de la mida de Barcelona, hi va haver dos espectacles amb més de 100.000 espectadors: ‘La jaula de las locas‘, amb 180.000, i ‘Hits‘, amb 143.000. I n’hi va haver vuit més entre 32.000 i 65.000. Enmig, cap. I per sota, entre 20.000 i 30.000, nou. Entre ells, cap producció del Lliure o del Romea.
La partida es juga en dos nivells, entre les obres de gran tirada en espais de més de 1.000 butaques, com el Tivoli, el Victòria, el Coliseum o el Condal. I, per altra banda, en teatres de mida mitjana (entre 400 i 800 localitats) que exhibeixen obres que ho peten, com va ser el cas d”Escape Room‘ al Goya o ‘Maremar‘ al Poliorama, que van registrar, respectivament, 39.000 i 65.000 espectadors, respectivament., amb ocupacions per sobre del 81%.
El problema el tenim a la franja mitjana. A la temporada 2011-2012, la dels 2,9 milions, hi va haver diversos espectacles que van arrossegar moltíssima gent, encapçalats per ‘Los miserables‘ (BTM) amb 173.000 espectadors, ‘Campanades de boda‘ (Tivoli), amb 149.000, i ‘Cop de rock‘ (Victòria), amb 110.000. Però també, al top 10, hi ha haver ‘Agost‘, al TNC, amb 46.000, i ‘Qui té por de Virginia Woolf?‘, al Romea, amb 42.000. Moltes obres en la franja mitjana, entre 20.000 i 60.000, és garantia de bons números. Podríem dir que l’oferta, aquell any, va ser molt variada, amb muntatges per a tots els gustos, que van aconseguir mobilitzar el públic, fer-lo saltar d’un teatre a l’altre, anar més d’un cop al teatre.
Per a que tot torni a agafar embranzida cal, sens dubte, un revulsiu. Una esperança blanca. I potser el tenim: Antonio Díaz, el Mago Pop
L’IVA cultural va ser un revés del qual el sector encara no s’ha recuperat. Les xifres van baixar a nivells de fa quinze anys, els productors es van espantar i van deixar d’arriscar-se. Qui s’atrevia a fer segons què si la gent estava espantada i els números només quadraven si l’èxit era espaterrant? A tot això cal afegir-hi la reducció lenta i brutal de les ajudes de la Generalitat, només compensades en part per l’esforç de l’Ajuntament de Barcelona. Els teatres van quedar paralitzats i la prova és que fa una dècada que veiem la mateixa gent als mateixos llocs. Pocs noms nous han emergit de la debacle.
Per a que tot torni a agafar embranzida cal, sens dubte, un revulsiu. Una esperança blanca. I potser el tenim: Antonio Díaz, el Mago Pop. Ha comprat el Victòria a 3xTres (Anexa, Dagoll Dagom i Tricicle) i obrirà temporada amb ‘Nada es imposible‘, el xou que ha omplert durant dos anys el Rialto de Madrid. Aquí, amb l’espectacle anterior, ‘La gran ilusión‘, al Coliseum, ho va petar fort, amb ocupacions espectaculars (sempre per sobre del 80%). Ara és encara més popular que aleshores i tot fa pensar que li anirà molt bé.
L’Antonio, a més, creu en Barcelona. Pensa els seus muntatges com a grans musicals i el Victòria es perfila com la portada d’entrada de tots aquells grans xous que, per una cosa o per l’altra, no han arribat aquí. Té molta tirada entre els joves i està convençut que molta gent de fora ha de conèixer el nostre teatre. Si només el 5% dels turistes que ens visiten anessin al teatre, no és que ensumessin els 3 milions d’espectadors, sinó que estaríem estudiant com assolir els 4. Turisme de Barcelona s’hi hauria de posar amb totes les energies. I l’Adetca li hauria de reclamar.
Els joves és la gran assignatura pendent. A la gala de Catalunya Aixeca el Teló es va representar d’una manera brillant quin és l’espectador mig: la iaia de la presentadora. Era una sàtira, d’acord, però si van al teatre comprovaran que el tret no anava mal dirigit. La mitjana d’edat de les platees està per sobre dels 50 anys. I els menors de 35, on són? Van a veure musicals, sí. I també a les sales alternatives quan hi ha joves com ells en escena. Però sumen poc. El sector ho sap i el govern, també. Per això ha posat en marxa Escena 25, per a què els xavals d’entre 18 i 25 anys puguin anar al teatre per un preu inferior a 10 euros.
Vidal va prometre augmentar l’activitat dels teatres per fer pujar les xifres, cosa que vol dir, per exemple, no tancar a l’agost i més franges horàries. A La Villarroel, amb ‘A.K.A.’, tot un fenomen entre els joves, van programar funcions els dissabtes a les 12 del migdia i hi havia cues de nois i noies per veure-la. Aquesta temporada repetiran jugada. Al Lliure, al seu torn, han previst algunes funcions a les 16 h amb la mateixa idea i muntatges que poden atreure els joves, com ‘This is real love‘, ‘Flam‘ o ‘Paisajes para no colorear‘.
És possible arribar als 3 milions d’espectadors?, ens preguntàvem. Sí, i tant. Si els teatres ho volen aconseguir, s’hi hauran d’escarrassar. Hauran d’arriscar-se. O potser ja els està bé on som?
