Teatre / Opinió

L’espai ple o la poètica del lloc (Teatre quan no hi ha teatre II)

Els teatres, aquelles caixes amb un escenari i butaques, continuen sent els indrets on es representen les arts escèniques, però no solsament. De quina manera determina el lloc, l’espectacle? Els teatres són marques tan importants com les editorials? Encara hi ha artistes fidels a un teatre?

No hi ha dubte que hi ha artistes que són indissociables de l’espai que ocupen. A casa nostra, tenim la Biblioteca de Catalunya d’Oriol Broggi, un lloc fet a mida, transformat al llarg dels anys pel director, que quan va a una altra casa és capaç d’emportar-se la sorra que taca el terra de l’antic refectori medieval. A fora, hi ha molts teatres que han determinat carreres, com el Bouffes du Nord de Peter Brook o La Cartoucherie d’Arianne Mnouchkine, a França. La Schaubühne berlinesa que ara dirigeix Thomas Ostermeier va ser feta a mida del seu predecessor, Peter Stein, que va transformar un antic cinema. O, tornant a Barcelona, la sala Fabià Puigserver del Lliure és el somni fet realitat del mateix Puigserver, que va dissenyar-la.

En el terme mitjà, tenim teatres a la italiana, amb una platea i un escenari elevat, de manera que les primeres files del pati de butaques estan per sota de la funció. Són teatres coberts construïts als segles XVIII i XIX. També es conserven els antics teatres grecs, els amfiteatres, com el de Barcelona, que és de 1929 i reprodueix el teatre d’Epidaure. Els espais construïts en les últimes dècades, en canvi, solen ser caixes buides, amb grades que es poden col·locar de diferents maneres i, fins i tot, no posar-se.

Albert Salazar va protagonitzar 'A.K.A.', de Daniel J. Meyer a la Sala Flyhard. Foto: Roser Blanch
Albert Salazar va protagonitzar ‘A.K.A.’, de Daniel J. Meyer a la Sala Flyhard, un espai molt petit amb butaques a dues bandes. Foto: Roser Blanch

L’evolució dels espais serveix de guia, de referent, per copsar com han canviat les arts escèniques en els últims anys. I com ha canviat la manera de fer teatre. Ja no es tracta només de la mirada gairebé unidireccional del públic cap a un escenari on uns actors i actrius representen una obra. Sinó que hi intervenen molts factors. Què fa que un director decideixi posar la platea a dues, tres o quatre bandes. A la Flyhard, per exemple, sempre és a dos bandes, amb un escenari molt petit, cosa que condiciona el muntatge. També a La Villarroel, tot i que l’escenari és més gran i fins i tot convida a posar-hi públic. A l’Akadèmia, enmig de l’escenari hi ha columnes. A l’Atrium, hi ha tres portes al darrere. La Sala de Dalt de la Beckett manté les parets encrostonades de l’antiga cooperativa Pau i Justícia. Elements que determinen el que s’hi fa.

Els directors sempre han de tenir en compte on tiraran endavant les funcions. Fins i tot si les cadires són còmodes. No és el mateix aguantar tres hores d’espectacle a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors que a la Sala Gran del Nacional. També han de pensar des d’on mirarà la peça l’espectador. El més fàcil és representar-la a la italiana, però com a espectador sempre és més engrescador una disposició alternativa. T’hi sents més a prop, com si aquella obra fos només per a tu.

La capverdiana Marlene Monteiro Freitas ha portat 'Idiota' al festival Grec. Foto: Bea Borgers
La capverdiana Marlene Monteiro Freitas ha portat ‘Idiota’ al Macba aquest juliol. Foto: Bea Borgers

Però si hi ha una cosa que hem entès en els últims anys és que hi ha molts altres llocs on fer teatre. Els museus s’han pujat al carro de les arts escèniques i ofereixen espectacles entre el munt d’activitats que gestionen. El MACBA n’és un bon exemple, ja que fa anys que manté una programació molt interessant, així com passa a Europa, amb el Centre Pompidou de París o la Neue Nationalgalerie de Berlín. Una mostra més que el teatre i la dansa han entrat en el circuit de l’art contemporani.

A casa nostra, fa molts anys que el teatre de carrer té un pes cultural important, gràcies a Fira Tàrrega i a les companyies pioneres dels 70 i 80, com Comediants o La Fura dels Baus. Es pot fer teatre en una plaça, en un parc, onsevulla. Cada estiu, els Parking Shakespeare munten una obra al Parc de l’Estació del Nord amb molt d’èxit. I cada vegada més, s’explota el fenomen ‘outdoor’. Amb la pandèmia ha estat clau. El Conde de Torrefiel té una peça, ‘Ultraficción nº1. Fracciones de tiempo’, que va guanyar l’any passat el premi al millor espectacle internacional a Itàlia i que enguany han representat a Viena. I ja tenen l’encàrrec d’aixecar una peça en una illa del Roine de cara al proper Festival d’Avinyó.

Els Rimini Protokoll han fet teatre fins i tot dins un tràiler, com a 'CARGO Shanghai - Friesland'. Foto: Rimini Protokoll
Els Rimini Protokoll han fet teatre fins i tot dins un tràiler, com a ‘CARGO Shanghai – Friesland’. Foto: Rimini Protokoll

A Europa, els Rimini Protokoll n’han fet un senyal d’identitat, això de portar el teatre a qualsevol banda. “Molta de la nostra obra té a veure amb la transferència de la realitat a l’escena. Hi ha maneres diferents de fer-ho. Podem intentar preparar la realitat perquè sobrevisqui a l’escenari o perquè sigui encara més forta amb gent que no veuries mai en un escenari”, em deia el 2020 Stefan Kaegi. O poden portar el públic a un lloc on la realitat és molt visible o el lloc és molt rellevant, com una junta d’accionistes. Busquen espais connotats, que expliquin moltes coses per ells mateixos, més enllà de l’avorriment d’un teatre convencional on la mirada sempre és lineal.

Molts pensen que el futur del teatre passa per això, per eixamplar l’espai, per omplir un espai. Cases, fàbriques, places, oficines. Qualsevol lloc és útil per fer-hi una funció. I no cal dir que aquestes propostes engresquen molt el públic. Els que han sabut convertir això en un esdeveniment són els anglesos Punchdruk. Fa uns anys vaig poder veure a Londres una versió immersiva de ‘Leonce i Lena’ titulada ‘The drowned man’ executada en uns antics estudis de cinema del barri de Paddington. No sé si és el millor que he vist mai, però s’hi acosta.

També n’hi ha que tanquen els espectadors en caixes de fusta, com Àlex Rigola, per crear un indret neutre, com suspès en el temps. És la idea del capsa buida dels teatres moderns en la mínima expressió. Un lloc on gairebé pots tocar els intèrprets, sentir-los l’alè, on res del que hi passa no és mentida. Una brillant aproximació a la recerca de la veritat escènica.

Mingo Ràfols va ser Macbeth en la versió de l'obra de Shakespeare que Calixto Bieito va estrenar el 2002 al Romea i que estava coproduïda pel Festival de Salzburg i Münchner Kammerspiele. Foto: Focus
Mingo Ràfols va ser Macbeth en la versió de l’obra de Shakespeare que Calixto Bieito va estrenar el 2002 al Romea i que estava coproduïda pel Festival de Salzburg i Münchner Kammerspiele. Foto: Focus

En aquest món capitalista, els teatres són també una marca. En el terreny editorial, tothom sap que no és mateix un llibre d’Anagrama que un de Columna, que ja et pots esperar una cosa o una altra depèn de qui sigui l’editor. Amb la música passa el mateix: Bankrobber i Música Global són segells diferents. A casa nostra, cada espai carrega la seva història. El Lliure és percebut com la institució progressista, d’esquerres, mentre el Nacional és una cosa com convergent. Avui dia cap de les dues és el que la gent es pensa o era quan van néixer. Però costa molt canviar la imatge d’una institució.

També hi té molt a veure qui mana. El Lliure de Rigola no era el de Lluís Pasqual. El de Juan Carlos Martel tampoc no és el de Pasqual. I estem parlant dels seus tres últims directors. Què té a veure el Romea d’ara amb el que dirigia Calixto Bieito? El TNC de Sergi Belbel amb el de Carme Portaceli? La Villarroel, de Javier Daulte a Tania Brenlle, és qui ha mantingut una línia més fidel de tots els espais grans barcelonins. Però la resta han anat d’una banda a l’altra contínuament. I és això, segurament, una de les causes del cert desconcert del públic. Qui té els espectadors més fidels? Segur que existeix una enquesta com aquesta, però no s’ha fet pública.

Cada teatre porta associada una poètica, un relat. Les sales són espais plens de records, un cementiri de la memòria. Cada vegada que trepitges el Lliure de Gràcia, pots reviure el que hi vas veure, encara que la disposició de l’espai sigui una altra. Les parets tenen vida, expliquen el que s’hi ha viscut. Els teatres estotgen els seus fantasmes, no ho dubtin. I perquè un teatre funcioni, ha de saber que hi són, fer-los aparèixer de tant en tant.

Guillem Balart i Clara Segura a 'La guerra no té rostre de dona'. Foto: Bito Cels
Guillem Balart i Clara Segura a ‘La guerra no té rostre de dona’ a la Biblioteca de Catalunya. Foto: Bito Cels

Anna Lizaran, en l’últim tram de la seva vida, és una actriu que va anar molt lligada a la Sala Gran del TNC. La veig fent de la Violet d”Agost’ sempre que m’hi assec. Així com veig Rosa Novell al Lliure de Gràcia vestida de Molly Bloom. Josep Maria Pou, encara que ara dirigeixi el Romea, és el Goya. I Clara Segura és la dona de la Biblioteca de Catalunya, així com Emma Vilarasau pertany a La Villarroel. El Mercat de les Flors sempre serà el lloc on Peter Brook va fer-hi el ‘Mahabharata’ encara que tinguessis vuit anys, no l’haguessis vista i te’n faltessin uns quants perquè et piqués el verí del teatre.

Els espais són més importants del que pensem. Condicionen carreres artístiques, limiten i expandeixen horitzons. No és el mateix fer ‘Hamlet’ al Lliure de Gràcia que als Cinemes Aribau. No serà mai el mateix ‘Hamlet’. No és el mateix associar-se a la Sala Beckett que a la Biblioteca de Catalunya. No sé si tan sols comparteixen públic. Quan mor un teatre, no només es tanca una història, sinó que desapareixen moltes coses més. Qui recorda Pepe Rubianes ara que no tenim el Capitol? Els teatres expliquen una ciutat, fins i tot la defineixen.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close