Teatre

El darrer vol de Pere de Son Gall

Si el cap de setmana passat s’hagués reconvertit en una santa setmana de Pasqua, hauria gaudit de temps a bastament per veure només a Palma ‘El porc’ (al Sans), el ‘Tirant’ (Sala gran del Principal), ‘Coloma’ (Sala petita) i ‘Cometagiroavió’ (Teatre del Mar). I a la Part Forana, encara es programaven altres propostes interessants com la preestrena de ‘Nua’ a l’Auditori d’Alcúdia, ‘Fragments’ a Petra, ‘Smiley, després de l’amor’ a l’Auditori de Manacor o ‘Una flor no fa estiu’ a Son Cervera. Però els comptes no em sortien, perquè també s’estrenava ‘Lítica’ a Cala Rajada i el Centre de Cultura “Sa Nostra” de Ciutat. Degueren trobar que per festes convenia romandre a casa estrictament en família, però llavors tot se’ns acaramullà al llarg del cap de setmana postpasqual.

L’home del vol vertical de Joan Gomila
Direcció actoral: Frederic Roda
Intèrprets: Joan Gomila, Xesca Forteza i Joan Aguiló
Pròximes funcions: Llucmajor (16-4 i 5-6), Sant Llorenç (18-4), Ferreries (2-5), La Fornal (22 i 23-5), Llubí (28-5) i Sóller (29-5)

M’endinso no casualment al teatre amb una instrumental de Yesterday dels Beatles, que data de l’any 1965 en què s’ambienta la nostra història. Més aviat, jo podria taral·larejar allò de Manel d’«ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí», perquè preveia comentar-vos aquest Home del vol vertical quan s’estrenà a Manacor, però ho tancaren perimetralment i no hi vaig poder anar. Vaig assistir al Teatre del Mar a un altre muntatge un cap de setmana que ni el taulell ja podia romandre obert per mor de les restriccions sanitàries i, al cap de poc, aprofitant l’avinentesa, el clausuraven dos mesos per reformes. Aquest és el segon muntatge que encartellen d’ençà de la reobertura.

L’actor Joan Gomila en una fotografia de Giralluna Audiovisuals

Joan Gomila m’explicava que la casualitat els havia fet xocar a ells i als Centimets Teatre de Cometagiroavió en Pere de Son Gall, la qual cosa els permeté d’oferir un paquet amb les dues escenificacions durant el passat cap de setmana al Teatre del Mar. A part, la mateixa col·lecció de La Fornal les ha publicat plegades amb un pròleg de Joan Salvà, autor de l’estudi El precursor llucmajorer de l’helicòpter a can Lleonard Muntaner, Editor. A partir d’aquesta lectura, a Gomila, li entrà la pruïja de dramatitzar la vida d’aquest «crani privilegiat» i es posà en contacte amb diversos coneguts del gremi per si trobaven que allò podia prendre volada; l’aguerrit Frederic Roda decidí posar-s’hi al capdavant.

Pere de Son Gall (1885-1965) era un personatge extravagant -de «Quixot de l’engranatge», el batejà en unes estrofes Joan Xamena a la dècada dels feliços vint. Volgué perpetrar allò que als humans ens vetaren tant de temps i que ens ha dut enderiats des d’èpoques immemorials passant, a grans gambades, pels invents rupestres de Leonardo da Vinci i fins arribar a les materialitzacions del famós aviador americà Charles Lindberg, l’enginyer Juan de la Cierva y Codorniu o el nostre protagonista. I la setmana passada saltava la notícia a La Vanguardia que la batlessa de Poieters, Léonore Moncond’huy, surt amb el ciri trencat de dir als infants que prou d’aquest color i que s’ha acabat el bròquil amb el somni maleït del volar. 

Em reca reconèixer que no he llegit cap d’aquests llibres que esmentava suara, però sí que puc aconsellar-vos la lectura de la novel·la Miracle a Llucmajor (Proa, 2010) de Sebastià Alzamora, que protagonitzen dos vilatans il·lustres, la poetessa Maria Antònia Salvà i Pere de Son Gall, a qui homenatjaren encertadament amb el nom de l’institut de formació professional del poble.

El prosceni, en realitat, podria ser el de qualsevol hospici o sanatori de Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres o Thomas Mann. Una habitació massa blanca, d’un blanc lletós. Espai tancat. La paret, els barrots, els llençols, el comodí, el pitxer d’aigua, el rentamans… tot impol·lut i immaculat. Tanta sort que la monja vesteix de negre! Al costat del llit, rau sempre tancada una finestra ampla per on hauria de penetrar la claror però ben romànticament (d’acord amb l’estat anímic del personatge moribund) tot s’esdevé en una nit de trons, llamps i pluja. L’altra banda de la paret servirà de pantalla per projectar imatges d’època, òbviament, en blanc i negre. De color de call vermell, només hi ha les rajoles d’en terra, d’aquelles que d’avorriment no acabaries de comptar mai. Acompanyem Pere de Son Gall a les darreres hores de vida amb la visita del seu amic Gabriel Moragues, que ens en contarà les peripècies i odissees pretèrites en un biopic atractiu i desenfadat.

Una altra imatge de Giralluna Audiovisuals del muntatge de L’home del vol vertical

La interpretació de Joan Gomila resulta solvent i ben travada -només caldria polir un poc més el to dels accents distints del nostre-; en canvi, amb Xesca Forteza vaig detectar certs problemes de dicció que me’n dificultaren puntualment la comprensió. Però estic convençut que, amb el rodatge, el drama continuarà guanyant força. Cal destacar la bellesa del quasi-monòleg poètic amb una riquesa lèxica que recorden l’eixutesa terrenca de veus líriques com ara Blai Bonet o Damià Huguet, també procedents del migjorn o de la «costa africana de Mallorca», com a Bonet li agradava anomenar-la. O com si s’hagués desprès allà enmig una pàgina del DCVB de Mn. Alcover, amb qui el nostre personatge, per cert, presenta certs paral·lelismes: pagesos autodidactes, «capbuits» amb un projecte ingent que sol·licitaren l’ajut del Ministeri en temps d’Alfons XIII, que voltaren món, distribuïren fulls volants amb les seves quimeres… i moriren arruïnats.

Paga la pena acabar amb el símil amb l’«apòstol de la llengua». Aquest darrer sí que rebé una suma apreciable del Ministeri quan ja s’havia convertit en l’enemic número u de Catalunya a canvi que substituís el nom de Diccionari de la llengua catalana per l’envitricollat Català-Valencià-Balear. Amb Pere de Son Gall, no existia cap interès maquiavèl·lic a maniobrar res, però les cartes i esbossos que lliurà al Ministeri de Madrid els acabà veient realitzats en l’autogir de Juan de la Cierva, curiosament, fill del ministre que lluïa el mateix nom, potentat, amb estudis superiors i molt més ben relacionat amb les elits castellanes. A Llucmajor, tenien bastant coll avall que n’hi havia pres la idea. El missatge que transmet L’home del vol vertical és negativíssim envers un Estat espanyol que fagocita els seus propis fills, un paper ben galdós per a illencs de record tan infaust com el general Valerià Weyler i una mala imatge de tants mallorquins i, concretament, llucmajorers que es mofaren sense aturall de les curolles del de Son Gall. D’algun lloc del més enllà, ara és en Pere qui se’n burla eternament.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close