‘Al final, les visions’ ha tornat a la Sala Beckett per demostrar la vàlua d’un dramaturg que ha sabut aixecar un ‘corpus’ teatral molt arrelat, amb històries que saben explotar la tragèdia i una escriptura molt rica.
Quan es parla de l’èxit indiscutible de la dramatúrgia catalana contemporània, de la seva capacitat d’impacte lluny del seu territori natural, sovint ens venen al cap una sèrie de noms que estan relacionats, d’una o manera o altra, amb la comèdia. N’hi ha d’altres que també ressonen, aquí i a fora, que conreen el melodrama i la tragèdia. Però l’èxit, sobretot al teatre privat de casa nostra, prové del noble art de fer riure.
Aquest és un mèrit innegable del nostre teatre, haver estat capaç de generar prou material i de prou qualitat i amb públic. Però sovint s’obliden autors i autores que han tingut un difícil accés al teatre públic i que, no per això, són menys bons que els altres. Tot passa per una certa fidelitat a un mateix, pels companys de viatge i per la sort que puguis córrer.
Llàtzer Garcia és un d’aquests autors. Generacionalment es va quedar fora pels pèls del T6 del TNC, el gran planter de la primera dècada del segle XXI, i ha alçat una carrera artística que s’ha mogut, bàsicament, per les sales de proximitat barcelonines, amb alguna oportunitat escassa al Nacional i al Lliure, amb la Sala Beckett com a terreny segur on posar-se a prova.
Aquesta tardor, l’hem vist com a responsable de la dramatúrgia de ‘La nostra ciutat’, de Thornton Wilder, al Lliure, i com a autor i director de ‘Al final, les visions’, una peça estrenada l’estiu de 2022 a la Beckett i que ha gaudit d’una segona oportunitat amb petits retocs en el repartiment. Una obra majúscula que ens ha recordat, per si ho dubtàvem, que el gironí és un dramaturg extraordinari.
‘Al final, les visions’ resumeix com és el seu teatre. Parla de l’absència, per exemple, un tema que ha tractat més d’una vegada, com a ‘La pols’ (2014). Els seus personatges són més aviat complexes i no revelen tota la seva dimensió a primer cop d’ull: es desenvolupen durant la funció. I la història té un un punt brutalment tràgic.
A les obres de Garcia es produeix sovint la dicotomia molt txekhoviana i molt del teatre i la narrativa nord-americana del segle XX entre l’immobilisme, gent que es rabeja en el record i en el passat, i una ànsia desmesurada de tirar endavant. Aquí estan representants, respectivament, per l’Àlex (Joan Carreras) i en Marc (Xavi Sáez). El primer, entestat fins a les últimes conseqüències a reviure el que va ser. L’altre, supervivent també, però disposat a tirar endavant.
A ‘La pols’, teníem uns personatges que reaccionaven davant d’un xoc, la mort del pare, i ‘Al final, les visions’ és com si desplacés el tro vint anys, com si ens mostrés què els pot passar als personatges que pateixen una tragèdia dues dècades després de viure-la. El combat entre immobilisme i possibilisme esclata i Garcia ho plasma en un duel dialèctic brillant entre l’Àlex i en Marcus que fa saltar guspires.
Enmig, tenim una parella nouvinguda, la Sara i l’Adri (Elena Tarrats i Joan Marmaneu), que són alhora detonants i espectadors. Es miren el drama des de fora, però també hi prenen part. El millor de tot plegat és que el dramaturg no juga al bo i al dolent, sinó que deixa que sigui l’espectador el que en tregui conclusions. Està realment sonat, l’Àlex? En Marc és un imbècil?
Garcia és autor que construeix trames complexes. Mai no és blanc o negre. I sí, l’absència és un element clau del seu teatre, com ho és en el teatre nord-americà de la segona meitat del segle XX. És impossible entendre Arthur Miller o Tennessee Williams sense això, sobretot si tenim en compte que van teixir les seves obres després de la Segona Guerra Mundial, un gran cementiri de joves i de famílies marcades per la pèrdua. Richard Yates i John Steinbeck són, segurament, els seus referents més palesos. Ell mateix va dir que havia escrit l’excel·lent ‘Sota la ciutat’ (2015) a partir d’un fragment de ‘Revolutionary road’.
‘Al final, les visions’ té una atmosfera pesada, densa, de cel núvol i de plom. Només sabem que fa fred a la nit. Un ambient molt semblant al que es respirava a ‘Els nens desagraïts’ (2017), possiblement l’obra més ambiciosa de Garcia. Em puc imaginar perfectament l’Àlex de l’últim text del dramaturg com un personatge provinent d’aquella altra obra, on una sèrie de nois i noies havien de tirar endavant després de sobreviure a una infantesa marcada per una mare fanàtica. Perquè d’ell només sabem que als vint anys estava una mica perdut i que, amb més de quaranta, encara ho està més.
Una de les virtuts de Garcia és que ha llegit molt i que coneix molt bé la tradició occidental. No s’ha quedat amb els nord-americans que hem vist força a Barcelona o amb Harold Pinter, Mark Ravenhill i Tom Stoppard, sinó que sap qui són Noël Coward, Arnold Wesker i John Osborne, per exemple. Fa uns anys, quan va dirigir una versió de ‘Mirant enrere amb ira’ titulada ‘La meva violència’, d’Osborne, me’l vaig trobar al metro i em va comentar que ningú no coneixia l’autor anglès. Feia cara de pòquer i d’una certa incredulitat.
Garcia és un dramaturg diferent. Ni millor ni pitjor. Sinó diferent. I no per gironí. S’ha abeurat d’altres fonts i no ha tingut por d’explorar altres vies, més tortuoses i empinades. Valgui la redundància, fa un teatre molt teatral, poc empeltat de guió televisiu. No sé si per voluntat pròpia o no, a diferència de la majoria d’autors, no forma part de la plantilla de cap culebrot ni sèrie nostrada, cosa que de per si no és dolenta, encara que si aquest fos un país amb una producció audiovisual decent, Garcia s’hauria guanyat molt bé la vida a la pantalla petita, ja que la mateixa ‘Al final, les visions’ i, per suposat, ‘Els nens desagraïts’ tenen fusta de Netflix.
En un moment de l’obra que hi ha a la Beckett, el Marc li etziba a l’Àlex: “Per què no et suïcides?”. Si la seva vida no ha valgut la pena, si està tan fotut, si creu que no pot suportar el present, per què no tira pel dret i abandona la partida? L’Àlex s’hi torna amb la mateixa pregunta. I cap dels dos no sap per quina raó segueixen vivint.
El dramaturg té aquesta capacitat de plantejar-se qüestions incòmodes com a ésser humà, com a persona, ara que ha superat els quaranta i que ha viscut. Els seus personatges juguen a viure amb totes les càrregues de fons que això comporta. Han de lidiar amb el passat i han d’enfrontar-se a l’aquí i ara. I mai no és fàcil. Cal molt talent dramàtic per superar tots aquests esculls i oferir obres que no siguin banals o insuficients.
