Resseguint la carrera de Lluís Soler, des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat, podríem fer una radiografia del teatre català contemporani. És un tòtem de l’escena que, com ningú, ha sabut dir i donar cos a grans autors i grans poetes… Ens diu que Birnam, l’espectacle que fa ara a la Biblioteca de Catalunya, és el seu cant del cigne, però molt ens temem que li queda molta corda. A l’obra de Víctor Sunyol és un actor que està preparant el Duncan de Macbeth. El personatge té els mateixos dubtes que ell. De què m’ha servit fer tant teatre? Què hi faig jo, aquí, ara?

Si hi ha algú que pugui plantejar-se aquestes preguntes no és altre que Soler. És un mite viu del teatre català. Ha fet un centenar de personatges i l’hem vist, entre d’altres, en la pell d’Enric IV, del Comte Arnau, de L’home de la flor a la boc‘, en la primera producció d’El mètode Grönholm… Ha fet Shakespeare, Benet i Jornet, Molière… I mai no ha deixat de banda la seva passió més sincera: la poesia. “La paraula, evidentment, és el que expressa la nostra manera de ser”, assegura.
Ens diu que, quan surt a escena, té un objectiu: “que sembli que no ets tu”. No acaba de veure el públic, confessa. I té clar que: “Si ets actor, ets somiador”. Amb els anys, ha après a estar més tranquil en escena, ha après a estar-hi, un element fonamental, l’estar, per al teatre.

En aquests quaranta anys de carrera, ha vist com el teatre feia un tomb. Diu que el canvi es va produir cap al tombant de segle, sobretot “en el tipus d’obres que es fan i com es fan”. Durant el segle XX, el llenguatge era el que donava la força al teatre. Ara, no. No sé si perd valor o no, però passa a un altre nivell”, afegeix.
Birnam, afirma Soler, és el seu “cant del cigne”. “Fa set o vuit anys en què em vaig plantejar si havia de seguir fent teatre o no. I, com que no me la vaig contestar bé, segueixo a la corda fluixa, fent el Birnam”, diu.
Tema d’obertura: “Explosió”, de La Iaia