‘Animal negre tristesa’ és una obra sublim que ens posa cara a cara amb el tràngol que pot ser viure en aquest món. També és la millor peça que ha dirigit Julio Manrique des de ‘L’ànec salvatge’. I és teatre contemporani europeu, de l’alemanya Anja Hilling. A la Sala Beckett.
Al final d’Animal negre tristesa, l’Oskar (Jordi Oriol) li diu al Martin (David Vert): “L’únic que vull és que ploris”. Perquè en Martin és l’únic que no ha plorat. Sembla que l’Oskar també ens estigui renyant a nosaltres, els espectadors. I si no plorem, encara que ens falti ben poc, és perquè Julio Manrique, el director de l’obra d’Anja Hilling, no ha estirat de la corda més del compte, perquè ens ha servit una tragèdia amb tots els ets i els uts, però no hi ha posat més pa que formatge, perquè ha sabut portar-nos pels camins del drama perquè tornem a casa trasbalsats davant del que acabem de veure.
L’Oskar i en Martin, juntament amb la Miranda (Mima Riera), en Paul (Ernest Villegas), la Jennifer (Mia Esteve) i en Flynn (Joan Amargós), protagonitzen una obra memorable que ens recorda com de trasbalsador pot ser el teatre, com es pot gaudir de la paraula i del cos utilitzats per uns actors que són del millor que hi ha a casa nostra. Cap és una súper estrella, però en sortir no pots fer res més que treure’t el barret davant d’un càsting excepcional, on ningú no desafina.
Puc comptar amb els dits de la mà les obres que m’han deixat tocat. El 2666 i el Vania d’Àlex Rigola, La casa de la fuerza d’Angelica Liddell, el Tan poca vida d’Ivo van Hove, Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó, i para de comptar. Són un percentatge molt baix de tot el teatre que et pots arribar a empassar en una dècada i mitja.
Animal negre tristesa té molt a veure amb Tan poca vida. Per crua, per desesperançadora, per brutal. La de Van Hove, que adaptava la novel·la de Hanya Yanagihara, se centrava en l’existència de quatre homes que se’n va pel pedregar. Hilling ens presenta sis amics el discórrer dels quals farà un tomb brutal després d’una excursió a un bosc sec on fa moltes setmanes que no hi plou. Totes dues parlen de la dissort. I l’alemanya fa especial èmfasi en l’escassa trivialitat de les nostres accions, en la responsabilitat que tenim davant dels nostres actes, en la impossibilitat de viure d’esquena al que passa al món. Si fas foc en un bosc assedegat, pots sortir-ne escaldat…
Manrique podria haver muntat una barbacoa a la Sala Beckett, una festassa, però aquí havia d’anar amb compte. Ha tractat amb cura el material que tenia a les mans, l’ha acaronat i l’ha embolcallat amb Norbert Martínez i Màrcia Cisteró, dos narradors excepcionals que donen aire a la peça i treuen pes als actors que es troben a primera línia. El director ha deixat la funció en mans dels intèrprets i el moviment ideat per Ferran Carvajal. Només li calien uns cossos per fer-los ballar la dansa de la mort.
Pot ser bell, el dolor? Ningú no negarà que La morfina de Rusiñol és un quadre tan bell com esbalaïdor. O Saturn devorant el seu fill de Goya. O el Gernika de Picasso. La qüestió és que Animal negre tristesa, com Tan poca vida, no ens ofereix una sortida d’emergència, una via de fugida que ens permeti marxar indemnes del teatre. Les obres de Txékhov, per exemple, sempre ens expliquen que la vida és dura i que hi ha alguna cosa d’inevitable, en això. Només La gavina acaba amb un tret.
Sarah Kane va fer una altra clau de volta a la tragèdia deixant-nos desballestats, inservibles, tot prescindint gairebé de la trama. Únicament a Blasted hi ha un referent, una línia on agafar-se. L’anglesa sols es recolza en la força de les paraules per deixar-nos KO. Hilling, en la línia de Wajdi Mouawad, ordeix una història, tot i que l’alemanya és menys filla d’Èsquil i és més a prop de Kane, més contemporània.
No és gens fàcil provocar el que genera Animal negre tristesa, sense trucs, només amb la potència del relat. A La casa de la fuerza, Liddell t’anava portant a poc a poc cap a la catarsi. Parlava, com sempre, d’ella i dels seus desamors. Et parlava de les dones i de la mort. I, al final, quan portaves gairebé tres hores de muntatge, hipnotitzat, pam, et plantava als morros quatre dones de Ciudad Juárez que t’explicaven amb pels i senyals a què s’enfrontaven, com eren els seus dies.
A Tan poc vida, vam veure com una infantesa terrible destrossa la vida d’un home, víctima d’abusos infantils i que, de gran, es talla amb una fulla d’afaitar. Vam ser testimonis del dolor. Va ser l’obra més trista que he vist mai. Havia vist escenes devastadores, com la de la violació infantil al Purgatori de Romeo Castellucci, o la de la presó de l’Incendis de Mouawad, per posar dos exemples colpidors. Però mai no havíem patit quatre hores de dolor. D’Animal negre tristesa serà difícil que oblidi l’escena final d’en Paul. I la frase que l’Oskar li escup a en Martin: “L’únic que vull és que ploris”.
Les sales tenen por de presentar obres com aquestes. Pensen que la gent ja en té prou, de desgràcies. Però és precisament gràcies a peces com aquesta que el teatre puja un graó com a mitjà d’expressió artística, com a mirall que és. I si ho fan tan bé com a la Beckett encara millor. Perquè ens ajuda a entendre’ns i a mirar el món que palpem cada dia amb molta més atenció i estima.
S’ha de veure Animal negre tristesa, així com el magnífic monòleg de Josep Maria Miró El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, o Els homes i els dies de David Vilaseca, que ens arribaran en els propers mesos (al Romea i al TNC, respectivament). No ho tindran fàcil. Almenys la peça de Hilling està omplint la Beckett.
